2/3/2025 |
https://www.nuvol.com/musica/classica/un-mar-de-veus-endrecades-418167
La Jove Capella Reial de Catalunya va actuar a l'Auditori sota la direcció de Lluís Vilamajó
El concert que la Jove Capella Reial de Catalunya va fer a l’escenari de la Sala Pau Casals de L’Auditori el passat 16 de febrer va ser un oasi de pau i espiritualitat. Amb l’únic acompanyament instrumental de guitarra i tiorba, el conjunt vocal, dirigit per Lluís Vilamajó, ens va fer viatjar per la polifonia des del Renaixement fins als nostres dies. Els concerts de la Jove Capella Reial a l’escenari de L’Auditori són molt especials, sobretot per la disposició dels intèrprets i el públic. Aquesta vegada hi havia hagut tanta requesta d’assistència que es va haver d’habilitar la zona de lateral escena per tal de poder encabir tot el públic assistent, més nombrós que mai.
Tal com va explicar Vilamajó abans de començar, va ser un viatge en el temps, però escoltant atentament la música vam copsar que no era un viatge lineal, sinó circular. La polifonia renaixentista, marcada per la simplicitat cristal·lina, es fa més i més complexa amb el pas dels segles, i al segle XIX tenim unes línies melòdiques més jerarquitzades i basades en harmonies consonants. A principis del segle XXI, amb la influència del misticisme d’Arvo Pärt, es pot dir que hem tornat a la simplicitat renaixentista, carregada de llum.
El programa, estructurat en blocs per compositors, va començar en una disposició molt simple de tres cantants i la viola de mà de Josep Maria Martí, per interpretar dos villancets de Guerrero i Morales. Malgrat l’arquitectura de línies rectes de L’Auditori, els cantants van saber crear de seguida l’atmosfera intimista d’una estança antiga.
El nombre de veus va augmentar en el segon bloc del programa, format per motets i antífones de Palestrina, Victoria i Monteverdi, els tres polifonistes més importants del Renaixement. La Jove Capella Reial es va reivindicar com un conjunt de veus plenament harmònic, amb molt bon equilibri entre elles i amb una gran nitidesa individual. Va ser especialment reeixit el motet Adoramus te, Christe, de Monteverdi, en què es va crear una catedral de so a partir d’unes veus com pedres perfectament disposades les unes en combinació amb les altres.
Acabada la part renaixentista vam avançar dos segles fins al Romanticisme, amb un interludi a càrrec de Josep Maria Martí, que va deixar la tiorba i la viola de mà per agafar la guitarra romàntica, amb la qual va interpretar una obra de Kaspar Mertz, un dels seus arranjaments per a guitarra de l’òpera L’étoile du Nord, de Meyerbeer.
Tot seguit, va venir un seguit d’obres estrictament a capella, en què la Jove Capella Reial va cantar gairebé a les fosques, per propiciar una atmosfera més interior i més espiritual. Vam sentir motets i himnes de Grieg, Parry i Elgar, i és on vam percebre clarament el viratge harmònic des del Renaixement. En la música coral romàntica les harmonies ens sonen molt més properes, i aquella polifonia simètrica queda diluïda en una estructura de melodia acompanyada. El motet d’Elgar Lux Aeterna és una versió coral de Nimrod, la més coneguda de les Variacions Enigma. En aquesta peça, la Jove Capella Reial va apujar encara més el llistó i va dibuixar un mar de veus amb onades creixents i decreixents fins assolir un clímax estètic d’una gran profunditat.
El darrer bloc va estar dedicat a tres compositors actuals: Arvo Pärt, Patricia Van Ness i Bernat Vivancos. Com hem dit abans, hom té la sensació de tornar als orígens, amb una polifonia més genuïna pel que fa a l’equilibri de veus. El motet de Van Ness va ser d’una simplicitat màxima, mentre que la cançó Floreixen les espines, de Vivancos, adaptació d’una cançó popular ucraïnesa, va mostrar una forta connexió amb l’estil de Palestrina.
La Jove Capella Reial és un cor dinàmic, ja que els seus membres són rotatoris per definició, però és evident que el grau d’excel·lència i de professionalitat que posseeix és altíssim. Assistir a qualsevol dels seus concerts és sempre una delícia per als amants de la música coral i per a tots els melòmans.
Elsa Álvarez Forges
Núvol