Cerca de notícies

Enquesta

Pons dirigeix la 10a Simfonia de Xostakóvitx al Liceu

18/10/2024 |

 

Els dies 18 (funció Under35) i 19 d’octubre, l'artista visual William Kentridge torna al Gran Teatre del Liceu amb Oh to Believe in Another World. L’artista crea una pel·lícula que acompanya la Simfonia núm. 10 de Xostakóvitx, que serà interpretada per l’Orquestra Simfònica del Liceu amb la batuta del mestre titular, Josep Pons.

Després del seu èxit amb la producció de Wozzeck, Kentridge ofereix una visió profètica amb el seu estil característic, perseguint l'ideal d'un món més just. L’estètica cinematogràfica de Kentridge es basa en la història del mitjà mateix, des de l’animació stop-motion fins als primers efectes especials. El dibuix, en particular la dinàmica d’esborrar i tornar a dibuixar al damunt, ha estat un element central de les seves nombroses obres en els camps de l’animació i el cinema, en què les capes de significat es desenvolupen només durant el procés de la seva creació. Després de la seva producció escènica d’El nas de Xostakóvitx per al Metropolitan de Nova York, torna al compositor per produir aquesta animació ambientada en un museu soviètic aparentment abandonat que està fet de cartró i situat en una taula en un estudi d’un artista. Un recorregut per les diverses sales del museu, que inclouen una sala de teatre comunitària, una piscina pública i una pedrera envoltats de figures com són Maiakovski, la seva amant Lilya Brik, Trotski, Xostakóvitx com a estudiant, la seva alumna Elmira Nasirova, Stalin i Lenin. Titelles en un entorn en què s’han d’entendre com collages.

Allunyat de la idea de fer de Xostakóvitx una banda sonora per al film, sinó de portar en aquesta sessió la complicada relació entre el compositor amb l’estat de la Unió Soviètica, es presenten quatre dècades en perspectiva: des dels dies de la Revolució de 1917 fins a la mort de Stalin el 1953, passant per la mort de Lenin, el suïcidi de Maiakovski o l’assassinat de Trotski. Un temps al qual, contra tot pronòstic, Xostakóvitx va poder sobreviure.

En paral·lel al concert del Liceu, el 17 d'octubre, l'artista conversa amb l'escriptor Julian Barnes al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i el 18 d'octubre ofereix la xerrada "L’art que fa sentit" dirigida a estudiants de secundària. A més, el 19 d'octubre, la Fundació Sorigué de Lleida inaugura una exposició a les 12h que explora l'univers creatiu de Kentridge, basada en el seu fons de col·lecció, el més important de l'artista a Europa.

La música

La Simfonia núm. 10 en mi menor, Op. 93 de Dmitri Xostakóvitx és una obra que reflecteix profundament el context polític, emocional i personal del compositor, creada poc després de la mort de Stalin el 1953. Aquesta simfonia és una de les més interpretades i famoses de Xostakóvitx, i destaca pel seu caràcter intens, dramàtic i fosc, alhora que mostra moments d'ironia i d'alleujament.

1. Primer moviment (Moderato)

És un dels moviments més llargs i densos de la seva producció simfònica. Musicalment, és un moviment de gran profunditat emocional, amb un caràcter fosc, introspectiu i tràgic.

2. Segon moviment (Allegro)

És sovint interpretat com un retrat musical de Stalin. Aquest moviment és breu però molt enèrgic, violent i impetuós. Les línies musicals són directes, amb ritmes tallants i abruptes. És un moviment de gran intensitat, ple de fúria i brutalitat, que pot evocar una marxa militar opressiva. A diferència del primer moviment, aquí domina una energia desenfrenada, amb passatges abruptes i violents que contrasten amb l'angoixa continguda del primer moviment.

3. Tercer moviment (Allegretto)

Aquest moviment és conegut per la presència del monograma musical D-S-C-H, que representa les inicials de Xostakóvitx en notació alemanya (D-E♭-C-B), i que es converteix en un motiu central. El caràcter és més lleuger i irònic, amb un cert to sarcàstic, però encara hi ha una inquietud subjacent. Alguns estudiosos creuen que aquest moviment té un caràcter autobiogràfic, amb elements d'autoreferència a Xostakóvitx mateix. A més, es presenta un altre tema important, que s'ha identificat com un tema associat a una dona amb qui Xostakóvitx tenia una relació sentimental durant aquest període.

4. Quart moviment (Andante-Allegro)

Comença amb una introducció lenta i misteriosa, amb ecos del primer moviment, però avança cap a una conclusió molt més enèrgica i optimista. Aquest moviment és una combinació d'intensitat i resolució. Hi ha un gran contrast entre els moments de tensió i els moments més lleugers i alegres. Cap al final, el motiu D-S-C-H torna a aparèixer, consolidant la identitat personal del compositor dins l'obra. L'Allegro final és triomfal i enèrgic, encara que no sense una certa ambigüitat, cosa que reflecteix la complexitat del sentiment del compositor després de la mort de Stalin. 

Catclàssics