Cerca de notícies

Enquesta

Dmitri Xostakóvitx, un compositor isòpic (I)

24/9/2024 |

 

Va ser el Premi Nobel de Literatura de l’any 1981, Elias Canetti (1905-1994), qui va assenyalar com «la música és la veritable història vivent de la humanitat». En efecte, podem acostar-nos a grans i terribles moments de la desolada història de l’espècie humana, però cap altra forma és més colpidora com la que percebem a través de la música. Aquesta ens permet viure un estat ontològic, ressonant i anàleg, al que van viure els homes i dones de l’aconteixement històric en qüestió si ens decidim per escoltar músiques coetànies a aquest fet.

Una de les obres literàries cabdals per comprendre i conèixer la repressió política succeïda a la ja extinta URSS és l’esfereïdora obra Arxipèlag Gulag (1973) d’Aleksander Solzhenitsyn (1918-2008). Es dóna la casualitat que Solzhenitsyn havia estat Premi Nobel el 1970 «per la força ètica amb la que ha continuat les tradicions indispensables de la literatura russa» i ningú s’esperava que tres anys després es desencadenés l’anomenat escàndol del Gulag que no és cap altre que la descoberta per part de la KGB d’una còpia del manuscrit Алекса́ндр Иса́евич Солжени́цынd del mateix autor. El manuscrit va ser trobat en possessió d’Elizaveta Denisovna Voronyanskaya, la secretària de l’escriptor. La descoberta va comportar el suïcidi de la col·laboradora al seu apartament de Moscou, després de ser torturada en el transcurs d’un interrogatori totalment sotmesa a la por de ser ella mateixa una nova víctima del Gulag denunciat per Solzhenitsyn. L’estranya mort de l’assistent de l’escriptor en circumstàncies mai aclarides el va portar al convenciment que ja no tenia sentit mantenir l’obra en secret i, així, el 1973 a París es va publicar la primera edició en rus. Redactada entre els anys 1958 i 1968, la tesi principal de l’obra és que en el període comprès entre 1917-1959, a l’URSS, van produir-se més de seixanta milions de víctimes, trenta de les quals ocasionades en el mandat d’Ióssif Stalin (1878-1953).

Com va viure el poble soviètic aquesta tragèdia de tints apocalíptics? Per què, així, tots tenim plena consciència de l’holocaust perpetrat pel nazisme i tan poc per allò que va passar a l’extinta URSS? Són preguntes que escapen, amb escreix, el marc d’aquest article perquè aquest vol aproximar-se a l’òpera d’un compositor que, potser com cap altre, més va reflectir la por, l’angoixa i el terror amb el que vivien els ciutadans de la Unió soviètica. La paradoxa és que el mateix compositor era militant del PCUS i en va arribar a ser diputat al Sòviet Suprem.

M’estic referint a l’òpera Lady Macbeth Mtsensk (Леди Макбет Мценского уезда) de Dmitri Xostakóvitx (1906-1975), amb llibret d’Aleksandr Preis (1905-1942) i del mateix compositor, basat en una narració de Nikolai Leskov (1831-1895), que com a escriptor naturalista que era es va fonamentar en un fet real. Aquesta òpera va ser estrenada al Palau Mikhàilovski de Leningrad, el 22 de gener de 1934 i dos dies després a Moscou amb un èxit esclatant com ho demostra les posteriors vuitanta-tres representacions a Leningrad i les noranta-set a Moscou. És més: el 1935 l’obra ja s’havia pogut veure a les ciutats nordamericanes de Cleveland i Filadèlfia i el 1936 a ciutats europees com Londres i Copenhaguen.

Aquell triomf no era més que la corroboració del talent d’un compositor que amb només tretze anys havia estat admès al Conservatori de la seva ciutat natal i que el mateix compositor, al llarg de la seva vida, coneixeria amb tres noms: Sant Petersburg, Petrograd i Leningrad. Al Conservatori de Petrograd va estudiar, entre d’altres, amb Leonid Nikolàiev (piano), Maximilian Steinberg (composició)- qui era alumne i gendre del gran Rimski-Kórsakov (1844-1908)- i Nikolai Sokolov (contrapunt i fuga). Si Steinberg va pretendre portar-lo en el camí dels «grans compositors russos» com el seu gendre, el contacte amb la pianista Maria Iúdina (1899-1970) va ser clau perquè s’entusiasmés amb l’estudi de les obres de compositors com Paul Hindemith (1895-1963), Béla Bartók (1881-1945) o Ernst Krenek (1900-1991).

L’estrena de la seva Simfonia n:1 en fa menor,opus 10 (1926), a la Gran Sala de la Filharmònica de Leningrad sota la direcció de Nikolái Malkó (1883-1961), va ser un èxit esclatant. Desconeixem si en l’èxit hi va tenir a veure el fet que l’obra formava part del programa del concert de la primera retransmissió radiofònica des de l’esmentat auditori, però el cert és que d’un dia per l’altre Xostakóvitx es va convertir en una celebritat a l’URSS. Per si fos poc, internacionalment, grans noms de la direcció, no pas molt sensibles a la Nova Música, com ara Bruno Walter (1876-1962) o Arturo Toscanini (1867-1957) van defendre-la sempre a capa i espasa, malgrat la forta influència dels universos sonors d’Igor Stravinsky (1882-1971) i del citat Hindemith.

Després d’haver experimentat amb el gènere de l’òpera amb l’excel·lent El nas (1930), durament criticada,però, per l’Associació russa de músics proletaris a causa del seu «formalisme», Xostakóvitx junt al mateix llibretista d’El nas, el citat Aleksandr Preis, es van posar a treballar en la realització d’un projecte de diferents òperes sobre la dona a l’URSS. Així, de la dona oprimida que, al segle XIX, en la búsqueda de la seva llibertat i satisfacció dels seus anhels amorosos, era capaç de realitzar els crims més abjectes es passaria a l’assoliment de la dona soviètica. És aquest, precisament, l’origen de l’òpera que, a partir de demà i fins el proper 7 d’octubre es podrà veure al Gran Teatre del Liceu en una nova producció dirigida escènicament per Àlex Ollé (Barcelona,1960) i musicalment per Josep Pons (Puig-Reig, 1957). En efecte, la Lady Macbeth era el pròleg d’una imaginada tetralogia sobre la «dona soviètica» i que només va quedar en aquest pròleg, malgrat el seu èxit. Per què?

L’explicació cal trobar-la amb una ocurrència del «camarada» Stalin que, en aquesta ocasió, no afectaria al camp de la gastronomia sinó al de l’òpera. Si gastronòmicament sabem que Stalin era un amant de la cuina tradicional georgiana, i especialment, dels menjars cuinats amb nous, alls o prunes,en ocasions, preparats per un tal Spiridon Putin (1879-1965), avi de Vladimir Putin, musicalment era un apassionat de la música popular georgiana, en especial de la cançó Suliko que era la seva cançó preferida.

Sembla que el 26 de gener de 1936 el tirà Stalin, per cert un pobre home que mai va saber integrar la trista realitat que el seu pare era un sabater alcoholitzat fins a lamèdul·la que l’havia maltractat tant a ell com a la seva mare, en considerar-lo bastard, com així ho ha defensat Simon Sebag Montefiore a Llamadme Stalin. La historia secreta de un revolucionario (Editorial Crítica, 2018), tenia un mal dia. Va decidir que la millor manera d’acabar amb aquest «mal dia» era anant a l’òpera i va ser així com Stalin va decidir anar al Teatre Bolxoi a veure l’esmentada òpera de Xostakóvitx. I no va anar-hi sol. Va anar-hi acompanyat del nucli dur del poder soviètic: el Comissari del Poble i membre del Politburó, Anastàs Mikoian (1895-1978), el President del Consell de Comissaris del Poble, Viatxeslav Mikhàilovitx Mólotov (1890-1986) i el guardià de la puresa ideològica de l’URSS, el sicari d’Stalin Andrei Jdànov (1896-1948). Sembla que l’afer «Lady Macbeth» ja feia dies que corria per sobre de la taula dels dirigents soviètics i es presagiava quelcom terrible. Així, contràriament al que era habitual, el compositor no va ser convidat a la llotja oficial del teatre havent-hi el mateix Stalin.

Allò no feia presagiar res de bo i la resposta va arribar, dos dies després de la representació, a través del diari Pravda (La veritat) quan un article titulat Caos en lloc de música equivalia gairebé a una espècie de sentència de mort, sinó física, almenys sí social i professional. Molt s’ha especulat qui va ser l’autor d’aquell cruel article. Hi ha qui ha dit que va ser el propi Stalin, si bé cal dir que el tirà va abandonar la representació abans del seu final en fer-ho després de l’enverinament de Boris (Acte II) quan la protagonista Katerina enverina al pare del seu marit Zinovi, afegint verí de rata a uns bolets que li dóna per sopar. No creiem que aquest sigui motiu per pensar que Stalin no pugués estar al darrera de l’article, i més tractant-se d’un personatge que havia fet afusellar un dels seus metges quan li havia dictaminat un diagnòstic que no era del seu agrat. Si va ser el mateix Stalin, o Jdànov o un baladrer del sistema de nom David Saslavski, és indiferent.

El mal estava fet i com a mostra serveixi aquesta selecció d’algunes de les expressions, paraules i adjectius claus que podem trobar. Em sembla que parlen per si sols: sons dissonants i caòtics, gegants de melodies, sorolls, cruixits, crits, cacofonia, deliri rítmic, meyerholdisme, en referència a la proximitat de Xostakóvitx amb l’actor, director teatral i intel·lectual Vsévolod Meyerhold (1874-1940), recursos trivials, intents formalistes, caràcter petitburgès, esterilitat, pretensiosos assajos d’originalitat, dissonància, afany desmesurat de novetats, desviació de l’art, música nerviosa, espasmòdic, histèric, jazz, naturalisme vulgar, barroer, primitiu, trivial, esteticisme, gust deteriorat, barbàrie, grolleria en l’art, primitivisme, degenerat, estrident, neurastènic, gust degradat, públic burgès…

No tan sols això. Dies després va aparéixer una altra crítica, aquesta vegada en contra del seu ballet El rierol clar (Светлый ручей, 1935) i, a finals de febrer, un article que amb el títol «Claredat i simplicitat en el llenguatge artístic» el posava com a exemple de compositor que havia perdut completament el nord. Xostakóvitx, en poc temps, havia passat de ser el compositor d’orgull a ser un enemic del poble. Per si fos poc, l’Associació de Compositors Soviètics va decidir convocar unes jornades de treball per analitzar la música de Xostakóvitx i retractar-se dels elogis realitzats anteriorment. Allò va ser viscut com un infern i es diu que el nostre compositor no podia dormir, patia angoixa, bevia més de l’habitual i tenia a punt la maleta en espera de ser detingut. Es diu que, fins i tot, va ser cridat a un interrogatori previ a una cita. En presentar-se a la cita, el seu nom ja no apareixia al llistat. I és que el seu entrevistador havia estat detingut unes hores abans…..

Com un compositor pot viure amb una angoixa com aquesta? La resposta l’hem de buscar en una de les simfonies de proporcions més grans de les que podem trobar en la història de la música occidental com ho és la seva Simfonia núm.4 en do menor, opus 43 iniciada a finals de 1935 i nascuda sota l’impacte estètic de l’estudi de les simfonies de Gustav Mahler (1860-1911). Pocs dies abans de la seva estrena, va decidir retirar l’obra. Ràpidament es va posar a treballar en la seva Simfonia núm.5 en re menor, opus 47 que s’estrenaria el 21 de novembre de 1937 a Leningrad sota la direcció de Ievgueni Mravinski (1903-1988) amb un èxit triomfal que va convèncer tant al públic com a la crítica oficial, rebent una ovació que va durar més de mitja hora. Abans, però, Xostakóvitx havia definit l’obra com «la Resposta d’un artista soviètic a una crítica justa. No tot el que he escrit abans està a l’altura. Amb la Cinquena m’he esforçat per ser simple i entenedor». Tres anys després, el 1940, Xostakòvitx va ser reconegut amb el Premi Stalin. La pregunta és més que pertinent? És sincera la música de Xostakóvitx? De qui o de què tracten les composicions del creador musical de Sant Petersburg? No és casualitat que un hermeneuta com Bernd Feuchtner hagi parlat de la música de Xostakóvitx com un llenguatge isòpic, fent referència a l’escriptor grec de faules Isop (Ca 620 a.C-Ca 564 a.C). Dmitri Xostakóvitx, un compositor isòpic.

Continuarà 

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
No Sólo Cine