17/8/2024 |
https://www.nosolocine.net/la-verdadera-historia-de-la-humanidad-por-oriol-perez-trevino/
Molt, potser massa, s’ha volgut identificar la irrupció del moviment romàntic, cap a inicis del segle XIX, amb l’aparició de personalitats que van arribar a personificar les característiques d’aquest moviment com ho són, entre moltes altres, la lluita contra les convencions socials, la llibertat o la indagació en les categories de la solitud i l’individualisme de la mà de l’arquetípica reació contra l’esperit racional de la Il·lustració i les convencions del Classicisme. Massa s’ha parlat, així, musicalment parlant, de noms com els de Ludwig van Beethoven (1770-1827), Carl Maria von Weber (1786-1826), Franz Schubert (1797-1828), Felix Mendelssohn (1809-1847), Frédéric Chopin (1810-1849) o Robert Schumann (1810-1856). Massa poc, en canvi, s’ha parlat del W. A. Mozart (1756-1791) protoromàntic o de la febrada Sturm und Drang de Franz Joseph Haydn (1732-1809) a la cort d’Esterhàzy en el període comprès, aproximadament entre els anys 1766-1776. Hi ha encara sorpreses que la historiografia musical, algun dia, haurà d’assumir i integrar. Són sorpreses que ens indiquen com abans de l’assentament del Romanticisme ja havien brollat diferents personalitats amb característiques d’allò més subjectives. Una d’elles és la del primer fill de Johann Sebastian Bach (1685-1750), el fosc i críptic Wilhelm Friedemann (1710-1784) que després d’un èxit inicial en la seva carrera acabaria morint en la misèria, sense arribar a desplegar mai ni la fama ni la fortuna que van tenir els seus germans Carl Philipp Emanuel (1714-1788) i Johann Christian (1735-1782).
En un altre ordre de coses, des del passat dilluns s’està celebrant a l’entorn del Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus (Alt Camp), la quarta edició del Festival Jordi Savall que, a judici de la crítica especialitzada, és un dels festivals de música més singulars d’Europa. El seu motiu és perquè aquest gira a l’entorn de la figura del violagambista, director i musicòleg Jordi Savall (Igualada, 1941) que, forçosament, ha d’aparèixer en qualsevol història de la interpretació musical de la segona meitat del segle XX. Cal ser-ne conscients. Savall forma part del selecte club de pioners de la interpretació amb criteris històrics i l’ús d’instruments originals al costat d’altres importants noms «de culte» com ho poden ser els de Gustav Leonhardt (1928-2012), Nikolaus Harnoncourt (1929-2016), Frans Brüggen (1934-2014), Christopher Hogwood (1941-2014), John Eliot Gardiner (1943), Trevor Pinnock (1946), Alan Curtis (1934-2015), Jean-Claude Malgoire (1940-2018), Ton Koopman (1944), René Jacobs (1946) o Philippe Herreweghe (1947). Entre els sèniors d’aquest llistat, a part dels ja desapareguts i amb el recent i sorpresiu adéu de John Eliot Gardiner al capdavant de les seves formacions historicistes vinculades amb el Monteverdi Choir, és evident que Jordi Savall és qui es manté totalment encara més en actiu amb una agenda que deixa a tothom sense paraules per la seva fecunditat. Pocs dies després d’haver triomfat al Festival de Salzburg amb la interpretació de cinc simfonies de Ludwig van Beethoven (1770-1827) amb la seva orquestra de Le Concert des Nations i a poques setmanes de realitzar amb aquesta mateixa orquestra un altre importantíssim projecte centrat en les Simfonies 0 d’Anton Bruckner (1824-2896) i Robert Schumann (1810-1856), podem dir com Jordi Savall és el degà de la música amb criteris històrics.
El Festival Jordi Savall d’enguany s’erigeix en una sèrie de concerts que s’interpreten en espais com el citat monestir cistercenc de Santes Creus, però també a la ciutat de Montblanc i al Reial Monestir de Poblet. Agafant com a temàtica del festival « a la convivència», més enllà de tot això hi subjau en el festival la idea que un certamen musical és molt més que una simple programació. M’atreveixo a dir que, en el cas d’aquest festival, és el somni que els que érem joves, a la dècada dels 90 del segle passat, pensàvem que era un impossible. Quin era aquest impossible? Cap altre que el veure com una autoritat com Savall trobaria en el seu país de naixement un espai on poder mostrar les seves diferents produccions i projectes fins a fer-ne un festival. No prou satisfet amb haver-ho assolit, Savall hi ha afegit el de la prescripció i és així com, sota el paraigües del festival, s’hi estan presentant altres projectes musicals com ara, entre d’altres, el conjunt de música medieval Tasto Solo de Guillemo Pérez, el conjunt vocal Intonationes de David Sagastume o, especialment, el Concerto Madrigalesco que dirigeix el fortepianista Luca Guglielmi que, demà a partir de les 19.30 al Dormitori del Monestir de Santes Creus, hi oferirà un concert d’allò més especial.
Escriure sobre el citat Luca Guglielmi (Torí, 1977) no és escriure sobre un músic més, sinó és fer-ho d’un dels músics més ben formats dins d’això que coneixem com a música històrica i/o interpretada amb criteris històrics. Així, a diferència dels pioners abans esmentats i on la majoria d’ells, amb alguna excepció, van ser força orfes en la seva formació d’estudis de direcció orquestral, en el cas d’aquest músic torinès estem parlant d’un músic integral format com a organista, director i compositor. Deixeble d’Alessandro Rui (1959), Gugliemi és també compositor de diferents obres per a cor mixt. Amb poc més de quinze anys d’edat ja va iniciar una intensa i ocupada carrera com a solista d’ instruments de tecla històrics (clavicèmbal, orgue, clavicordi i fortepiano) havent estat deixeble del citat Ton Koopman. La llista de col·laboracions amb solistes vocals i instrumentals, així com també de directors és absolutament extraordinària com, així, ho avala la següent llista. Demano al lector que agafi aire: Cecilia Bartoli, Sara Mingardo, Barbara Bonney, Philippe Jarrousky, Giuliano Carmignola, Paolo Pandolfo, Ottavio Dantone, Gabriele Cassone, Paul O’Dette, Katia i Marielle Labéque, a més d’ensembles com Il Giardino Armonico, Ensemble Zefiro, Ensemble La Fenice, The Rare Fruits Council, Freiburger Barockorchester, RAI Turin Orchestra. Ha estat a més assistent d’importants mestres com Antoni Ros-Marbà, Victor Pablo-Perez, Gottfried von der Goltz, Giovanni Antonini i, en el proper festival de Aix-en-Provence, ho serà de tota una autoritat com l’és Sir Simon Rattle en una nova producció de Don Giovanni de Mozart.
Jordi Savall que si té una virtut, entre les moltes que té, és la de saber rodejar-se de grans i excel·lents músics, fa molt temps que té posada la confiança al talentós músic torinès i, així, en la passada temporada liceista ja li va cedir la direcció de tres de les sis representacions de L’incoronazione di Poppea de Claudio Monteverdi. No pas en va, fa vint-i-sis anys que Guglielmi és el continuista de Le Concerts des Nations, però ja fa també uns anys que està sent director assistent dels projectes orquestrals de Jordi Savall. I aquesta assistència s’ha fet amb una absoluta complicitat, diàleg, honestedat i respecte que explica com el músic igualadí ha anat deixant més espai a Guglielmi, però també atrevir-se a posar-se en repertoris que li queden més lluny, almenys aparentment, d’allò que constitueix l’univers musical Savall. Així, a part de l’esmentat projecte amb les Simfonies 0 de Bruckner i Schumann, també s’ha anunciat, per al proper mes de maig, la interpretació de l’oratori Das Paradies und die Peri, opus 50 (1843) d’aquest darrer compositor, nascut a Zwickau un 8 de juny de 1810.
No és d’estranyar que atesa l’estreta col·laboració de Guglielmi amb Savall, el concert de demà dins del Festival Jordi Savall tingui un marcat caràcter de gratitud i joia. I el músic torinès ho farà al capdavant del seu conjunt del Concerto Madrigalesco amb un projecte on es reivindicarà un altre d’aquells noms inserits, cronològicament, dins del Classicisme, però que també va mostrar actituds i voluntats expressives que mostren un cert protomanticisme. Aquest nom és el del compositor austríac Anton Eberl (1765-1807).
Nascut, a Viena, un 13 de juny Anton Eberl va ser fill de l’oficial de l’administració imperial Josef Eberl i de la seva esposa Anna Christina, a més de germà del poeta i actor Ferdinand Eberl (1762-1805). Deixeble, a partir de la dècada dels vuitanta, de qui va ser un dels seus més grans amics, el geni W.A.Mozart (1756-1791), en acostar-nos a Eberl ens situem dins aquelles coordenades que, encara avui, desperten multitud d’interrogants. I quins són aquests interrogants? Doncs que algunes obres que, en els nostres dies, la musicologia ha atribuït a Mozart no van ser obra del salzburguès, sinó d’altres autors com, per exemple, Anton Eberl. El fet era causat per qüestions comercials i econòmiques. Sabem, per exemple, com un Trio per a piano, violí i violoncel en Do Major (1797) d’Eberl va ser atribuït al geni salzburguès per interessos econòmics de la vídua de Mozart, Constanze Weber (1762-1842), cosa que també passa amb les 10 Variacions sobre Zu Steffen Sprach im Träume i les 12 Variacions sobre Freudin sanfter Herzenstriebe del mateix Eberl. Aquesta qüestió de l’atribució no passa tan sols amb Mozart sinó que també la localitzem en altres compositors com ara Haydn i Beethoven. És aquest un tema que fascina a Luca Guglielmi i és així com ha facilitat a aquest cronista una important bibliografia del musicòleg Giorgio Taboga que s’ha posat entre cella demostrar com els mites del triumvirat Haydn-Mozart-Beethoven es deuen a la contribució musical d’Andrea Luchesi (1741-1801), aquest músic de Motta di Livenza (Treviso, Véneto) que acabaria sent, a partir de 1774, el mestre de capella de la cort de Bonn on va substituir a Ludwig van Beethoven sènior, o el que és el mateix: l’avi de Ludwig van Beethoven que coincidiria en la capella musical dirigida per Luchesi entre els anys 1781 i 1792 com a clavicembalista, viola i organista assistent.
És per això que el concert d’avui és una oportunitat única per gaudir en un mateix concert de les obres de Mozart i Eberl, cosa que també suposarà poder-se adonar com la voluntat expressiva d’Eberl, com també la de Mozart, ja apuntava nous horitzons, especialment en l’ús de tonalitats menors, sempre més dramàtiques i indicadores de superar les convencions del classicisme. La relació entre Mozart i Eberl va ser sempre excel·lent i a la inesperada mort de Mozart, el seu deixeble va compondre la cantata fúnebre Bei Mozart’s Grabe que tan de bo algun dia puguem escoltar, a poder ser, amb el cor de La Capella Nacional de Catalunya que dirigeix un altre important puntal en els projectes del músic igualadí, l’excel·lent director Lluís Vilamajó.
És evident que la vitalitat i passió de Jordi Savall es sobreposen a les inexorables qüestions del pas del temps, però és evident que, implícitament, el seu cercle de col·laboradors actual hauria de ser vist com una garantia en l’hipotètic jorn, que volem veure quan més tard millor, quan el nostre cotitzat músic no pugui atendre els compromisos musicals. Vaig tenir el privilegi de conversar, el passat 31 de juliol, amb Jordi Savall i com acostuma a passar, a l’igual que en els seus concerts, un hi entra d’una manera i en surt d’una altra. Això passa quan es té el privilegi de compartir el temps amb una persona impregnada de la sublimitat d’unes músiques que, al cap i a la fi, no es cansa de repetir que són, en paraules d’Elias Canetti, la veritable història vivent de la humanitat.
ORIOL PÉREZ TREVIÑO
No Sólo Cine