Cerca de notícies

Enquesta

L'oblit constant del present

30/4/2024 |

 

https://www.nosolocine.net/el-olvido-constante-del-presente-por-oriol-perez-trevino/

Em sembla que no és la primera vegada, ni tampoc l’única persona, que s’atreveix a escriure que tots plegats hauríem de reflexionar, profundament, sobre la festivitat de Sant Jordi que no és, per cert, ni tan sols festa. I no pas perquè a un no li agradi això de l’intercanvi de roses i llibres en un dia laborable, sinó més aviat perquè, progressivament, s’ha anat convertint en una peça més de l’engranatge d’aquesta bubònica pesta que és l’actualitat i de la seva maregassa trepidant on tot ve marcat per una agenda de molt poca consciència del present, de l’ara i aquí. Tot, més aviat, obeeix a la necessitat, imperiosa necessitat, de «produir-nos». Aquesta autoproducció, com ha assenyalat Byung-Chul Han, «fa molt soroll». I conseqüentment en ocasions ens hauríem d’obligar a «guardar silenci. I silenci significa retirar-se. El silenci és també un fenomen d’absència del nom. No sóc l’amo de mi mateix, del meu nom. Sóc un convidat a la meva pròpia casa». I és que només en el silenci, en el gran silenci, podem establir relació amb allò innominat. I és que l’innominat, a fi de comptes, és el que ens espera després del nostre pas per aquesta vall faedora d’ànima. Fer ànima és el que hauria d’aspirar a ser molt més Sant Jordi i menys comerç de molts llibres que, en alguns casos, serà l’únic llibre que es llegirà al llarg de l’any. Més enllà del cofoïsme i d’aquest constant «encantats d’haver-nos conegut», em permetrà el lector que expliqui com, en efecte, ocasionalment, necessiti guardar silenci. I és amb aquest guardar silenci com pot sortir el geni que és el que permet adonar-me com la vida és alguna cosa més que una miserable superviència del jo. Per fer aflorar aquest geni ens cal estar atents ja no a l’actualitat sinó al present que ens arrela al passat i ens fa adonar de com existeix una possibilitat de futur força més esperançadora. De nou tibant del citat filòsof sudcoreà sabem com «l’esperança no és el mateix que l’optimisme, no és la convicció de què alguna cosa sortirà bé, sinó la certesa de què alguna cosa té sentit, independentmet de com surti».

Vaig rebre un meravellós llibre, per part d’una persona no menys meravellosa, de Byung-Chul Han (Seül,1959) titulat La tonalidad del pensamiento (Editorial Paidós, 2024) on la seva lectura per partida doble no ha fet més que ratificar-me en aquesta necessitat de silenci i haver-me d’allunyar del soroll. Del soroll social, del soroll mediàtic, del soroll polític, del soroll de campanya electoral que no fa faltar explicitar perquè tots ja sabem massa de què va. Aquesta tendència al soroll ha comportat, perquè amagar-ho, l’absència de debats i ha fet proliferar les polèmiques i els escàndols. Per sempre més sembla que haguem de dir adéu a la lectura pausada, a la conversa sense pressa o a l’audició musical profunda i serena.

És l’audició musical que vaig poder gaudir, després d’haver llegit Byung-Chul Han, aquest diumenge, a Girona, amb el conjunt Gli Incogniti que lidera la violinista francesa Amandine Beyer (Aix-en-Provence, 1974) i que ens va oferir una generosa selecció de les Sonates del Rosari (Ca 1676) de Heinrich Ignaz Franz von Biber (1644-1704), un dels primers grans violinistes de tots els temps. Això no ho diu aquest cronista sinó que ja se sabia al segle XVIII i, així, el viatger musical Charles Burney (1726-1814) va escriure:

« de tots els violinistes del segle XVII, Biber sembla haver estat el millor i els seus solos són els més difícils i més imaginatius de tots els que he vist de l’època».

 

Aquesta naturalesa superlativa és la que vam gaudir en el transcurs de la interpretació del concert de Beyer on, en efecte, vam poder accedir a la dimensió de la supraconsciència que tant li agrada d’esmentar al Dr Manuel Sans Segarra o, segons Giorgio Agamben, «a la festa de veritat, a l’abolició del temps, epifania i presència del Genius».

Quins són, però, els nostres actuals genis, o si preferiu, les nostres referències de veritat que traspassen l’estricte món de l’actualitat? No és una pregunta fàcil i, en ocasions, ha de passar un temps perquè passin coses que ens facin adonar de qui són els genis de veritat.

Junt a la la mezzosprano Mireia Pintó i el clavecinista i director d’orquestra Luca Guglielmi, ambdós professors de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), vaig tenir el privilegi de proposar la interpretació, a Barcelona, de l’oratori Isacco (1782) de Marianna Martines (1744-1812), la reconegudíssima compositora, clavicembalista/fortepianista i cantant que l’esmentat viatger musical Charles Burney en tenir el privilegi d’escoltar-la a Viena no es va poder estar d’escriure:

«La seva actuació va superar, en veritat, totes les meves expectatives. Va cantar dues àries compostes per ella mateixa sobre poemes de Metastasio acompanyant-se al clavicèmbal de manera assenyada i magistral; en els ritornelli vaig poder advertir una tècnica excepcional».

No ens ha de sorprendre, en absolut, aquesta referència al poeta Pietro Trapassi (1698-1782), més conegut com a Metastasio, perquè aquest va ser qui, en veritat, va potenciar i impulsar la carerra musical de la cinquena filla dels seus veïns de la Michaelerhaus de Viena. Cal dir-ho quan abans millor: la coneguda en els cercles musicals com Der kleine Spanier (La petita espanyola) va tenir sempre la sort de no patir ni per la seva situació econòmica ni tampoc per no disposar dels contactes adients que li permetessin dedicar-se de forma entusiasta i exclusiva a la música com, de fet, va fer. Però ho va portar a terme no pas com una amateur, sinó amb una professionalitat, rigor i magistralitat que li va valdre, el 1773, el seu ingrés com a membre de la prestigiosíssima Accademia Filarmonica di Bologna. Només tres anys abans, aquesta acadèmia havia admès com a membre a un tal Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791), de només catorze anys d’edat. Va ser per aquest motiu que Martines va haver de compondre una obra que, a judicis dels seus especialistes com ara el musicòleg Irving Godt, cal considerar com una de les seves obres mestres: el seu Dixit Dominus.

Malgrat disposar d’una important edició d’aquesta obra, impulsada per l’editorial musical especialitzada en dones compositores Furore, no es disposava encara d’un enregistrament de veritat. Però amb els primers compassos de l’any 2022, el segell CPO va llançar al mercat discogràfic un CD monogràfic dedicat a Marianna Martines amb l’esmentat Dixit Dominus (Psalm 110), la Simfonia en Do Major i el Psalm 151 en la seva versió italiana, a càrrec dels Salzburger Hofmusik que dirigeix Wolfgang Brunner.

Malgrat que la seva obra musical ens ha arribat de forma molt dispersa i esbiaxiada (per exemple, de les 31 sonates per a tecla compostes, només tres han arribat fins als nostres dies), encara hi ha molta feina a fer amb Marianna Martines sobretot pel que fa a la seva interpretació, difusió i promoció. L’esmentat Godt creu que el seu oratori Isacco està ple de «tresors musicals» per la qual cosa era un deure cultural exhumar-lo, quan abans millor. Aquest Isacco, amb text de Metastasio, va ser estrenat un 17 de març de 1782 a la Tonkünstler-Societät de Viena, una fundació que tenia com a objectiu regular i administrar les pensions dels músics. Esmentar aquesta Societät vol dir esmentar també una societat que regularment, acollia estrenes d’obres, especialment cantates i oratoris, de F.J. Haydn, Mozart, C.P.E. Bach, G.F.Händel (amb orquestració de Mozart)…i ,com no, de la mateixa Marianna Martines que, a partir de 1774, com a conseqüència de l’ascens del seu germà Joseph com a educador dels fills de l’emperadriu Maria Theresa, va passar a formar part dels cercles aristocràtics com així ho demostra el prefixe «von» del seu cognom.

El projecte d’interpretació de l’Isacco de von Martines, exhumació absoluta des de l’època, va passar a Barcelona sense pena ni glòria. Fins i tot, i com a mostra de com, tantes vegades la ideologia s’imposa a la cultura, es va preferir reivindicar la directora musical que va dirigir l’obra que no aquesta recuperació que va passar per el mateix Palau de la Música Catalana.

Massa em sembla que ni l’ESMUC ni el Palau de la Música Catalana van ser conscients de l’esdeveniment i què eren pioners en la seva prescripció. Ara, però, el Theater an der Wien (Viena) acaba de presentar la seva pròxima temporada 2024-2025 on destaca la recuperació, precisament, de l’Isacco. La versió s’oferirà el juny de 2025 sota la direcció de Chiara Cattani al capdavant del Bach Consort Wien. Amb una direcció escènica d’Eva-Maria Höckmay, entre els cantant s’escoltaran les veus de Christian Senn, Dennis Orellana, Sophie Godeladze i Andela Spaic.

No cal dir que els impulsors de la seva exhumació, a Barcelona ho hem celebrat, però també ens deixa, almenys en el meu cas, la pregunta si és que, en veritat, es va ser conscient de l’envergadura d’aquesta exhumació. Massa em sembla que la resposta és que no, precisamemt, per aquesta dependència malaltissa per l’actualitat i l’oblit constant del present. 

Oriol Pérez Treviño
No Sólo Cine