Cerca de notícies

Enquesta

El pianista que volia fer arribar la música clàssica a tothom

29/3/2024 |

 

https://llegim.ara.cat/opinio/deixeble-chopin-maurizio-pollini_1_4982865.html

En record de Maurizio Pollini, un dels més grans pianistes dels últims decennis

Fa una setmana va morir Maurizio Pollini, un dels més grans pianistes dels últims decennis, i dimarts li van retre honor en un saló de la Scala, a Milà, on havia nascut i viscut tota la vida. Era un deixeble indirecte de Chopin perquè va estudiar amb un pianista que havia estat deixeble d’un altre que havia estudiat amb un altre que havia estudiat amb Chopin. Així es transmetia el coneixement de tots els sabers fins que va arribar una generació que va considerar que ningú no li havia d’ensenyar res. (Acceptem que els bons metges encara tenen deixebles, com en tenen els bons artesans. Els d’humanitats, no.)

Però Pollini va ser més que un gran pianista. Com que va adherir-se a moviments i ideologies d’esquerra –que a la Itàlia dels anys 1960 i 1970 significaven l’única força de xoc creïble contra l’ascens de la dreta més reaccionària–, Pollini, juntament amb el seu gran amic Claudio Abbado, també desaparegut –a aquest fins i tot li va retre honors pòstums el president de la República–, va iniciar cap aquells anys una sèrie d’actuacions a les fàbriques i altres establiments obrers per fer arribar la música a les classes menys educades en aquest terreny. (Cosa estranya, perquè Itàlia, al costat d’Alemanya, és el país amb la tradició musical més rica de tot el continent; hi fan molt de llatí i de Dante a les escoles, però ja no hi practiquen ni hi ensenyen la música com solien fer-ho.)

Pollini i Abbado es van lliurar a aquesta tasca amb molta empenta i amb la millor fe del món. Però, com ell mateix expressava en un magnífic reportatge dirigit per Bruno Monsaingeon que podeu veure a les xarxes, tant l’un com l’altre van acabar adonant-se que estaven carregats de bones intencions... però que els obrers no escoltaven música, o només escoltaven la del seu moment històric. (Això és una cosa molt difícil d’explicar-se quan entrem en el camp de la burgesia melòmana de Barcelona: fins fa cosa de quinze o vint anys la música clàssica hi era molt escoltada i, progressivament, també aquesta classe va deixar d’interessar-s’hi: vegeu què escolten ara els rics als festivals de música a l’estiu, on per cada concert de música “antiga” –tan antic, o quasi, és ara Bach com fa quinze anys–, n’hi ha vint de música “d’ara”: rock, pop, electrònica, folk, reggae i tot el que ja sabeu.)

Aquells dos grans músics van abandonar el projecte didàctic que hem esmentat, cosa que demostra que, en el terreny de la música clàssica, el que no faci avui un pla oficial d’ensenyament a tots els nivells de l’educació, no ho farà ningú. 

Jordi Llovet
Ara