Cerca de notícies

Enquesta

Un Requiem rara avis

23/7/2023 |

 

La veritat és que feia unes setmanes que, un diumenge més, no m’immergia en la redacció d’un article sobre un dels moltíssims Requiems que la música occidental ens ha llegat. Segons el càlcul d’algunes de les habituals fonts consultades per l’articulista, la seva xifra supera les més de cinc mil referències, per la qual cosa el tema no radica en no saber escollir sobre quin Requiem escriure, sinò més aviat amb un fenomen que un tampoc sap com escapar-se’n. M’estic referint al terrible fenomen del burn out que és aquell fenomen caracteritzat perquè tots, d’una o altra forma, ens sentim molt fatigats i extenuats. Massa. Estem a tothora cansats i per saber trobar i desvetllar les claus del seu per què podem realitzar diferents activitats. Entre les realitzades per un servidor s’hi troben la lectura reflexiva dels molts filòsofs i pensadors que ja auguraven aquesta situació catastròfica, des de Friedrich Nietzsche a Byung-Chul Han, passant per Zizek o Chomsky, però també per la recerca i elecció d’una missa de difunts amb la seva corresponent reflexió per després poder-ne escriure alguna cosa.

Si hi ha un Requiem que, en els nostres dies, s’erigeix com a mostra excelsa de la qualitat d’un compositor, del seu gran desconeixement, però també del seu immens poder per traslladar-nos a regions de l’esperit que abans de l’audició en desconeixíem totalment la seva existència, aquest és el del compositor Bernat Vivancos (Barcelona, 1973). Ho hem de dir quan abans millor. Si no coneixen aquest compositor comencin per escoltar aquesta obra que, més enllà de la seva singularitat sonora i estètica, també mostra elements que fan d’aquest Requiem una rara avis entre els Rèquiems existents i compostos al llarg de la història de la música occidental.

La primera d’elles és la seva dedicatòria: «a la memòria del meu pare». Però el cas és que, sortosament, el pare del compositor és viu i el motiu d’aquesta dedicatòria és «perquè l’homenatjat pugui assaborir en vida una música, un desig d’agraïment, una obra la qual li és dedicada». És per això que no ens trobem amb un Requiem tot seguint les parts convencionals de la missa de difunts, sinó més aviat tot ell obeeix a una forma de collage o de tableaux, tal i com l’ha definit el director que en va realitzar l’enregistrament Sigvrads Klava, director del sublim Cor de la Ràdio de Letònia. Per a ell cadascun dels seus moviments ve a ser com els retaules d’una església, «interrelacionats entre ells que formen un tot, un conjunt, però on cadascun ens parla per separat».

El Requiem de Vivancos s’inicia amb un cant introductori, Aeternam, que ràpidament ens posa en una freqüència, sintonia o ressonància musicals que ens pot fer pensar amb l’obra de l’estonià Arvo Pärt (Paide, 1935), però també altres estètiques musicals com la de l’anglès John Tavener (1944-2013) o de compositors polonesos com Zbigniew Preisner (Bielsko-Biala, 1955), en especial el seu Requiem for my friend (1998), Henryk Górecki (1933-2010) i també certes troballes harmòniques deutores del Requiem,opus 5 d’Hector Berlioz. En cap cas, que consti en acta, estic parlant d’emulació/imitació, sinó la sensació en escoltar aquest Aeternam de què som «a casa», que som convidats a escoltar un número musical que ens trasporta a una tradició que l’ha precedit i que,en algun moment,hem pogut escoltar.

Aquest Aeternam, de fet l’únic, junt al postludi final, on es musica un text pertanyent a la missa de difunts, introdueix un bloc dedicat a la vida. Aquest bloc de la vida es divideix en petits blocs que són tres dimensions d’aquesta: la bondat, l’amor i la pregària. Per a cadascun d’ells s’han escollit, respectivament, els texts de les Benaurances (Evangeli segons Sant Mateu 5,3-12), d’un proverbi italià i de la cançó monòdica O Virgo splendens pertanyent al Llibre Vermell de Montserrat (XIV).

Li segueix el bloc dedicat a la mort on Vivancos ha escollit el vers d’Ottavio Rinuccini (1562-1621) Lasciatemi morire, el mateix que l’utilitzat per Claudio Monteverdi (1567-1643) per al seu celebèrrim Lamento d’Arianna. Es tracta d’una composició per a cor i quartet de violoncels.

Després d’aquest bloc de la mort, arriba el de la Llum divit en dues seccions: sobre la confiança i sobre l’esperança. Si la primer d’elles (Souffle ta bougie) és composta a partir d’un dels Pensaments filosòfics de Denis Diderot (1713-1784), l’esperança ho és a través de la composició llatina de Sant Ambròs O Lux Beata Trinitas. I, finalment, després d’aquest recorregut per la vida, la mort i la Llum, arriba un postludi on, de nou, s’utilitza el text del Rèquiem: Doneu-los, Senyor, el repòs etern, i que la llum eterna els il·lumini.

Més enllà de la riquesa de les fonts textuals,del disseny compositiu i de les riques referències de la tradició musical, a part de la saviesa i una voluntat expressiva alimentada en tot moment per aquella necessitat interior indispensable per als compositors de veritat, molt em sembla que tot aquest Requiem ja no és només una reflexió sobre la vida, la mort i la Llum, sinó una invitació a poder asserenar les nostres ànimes fatigades i a poder retrobar-nos amb l’essencialitat de les nostres vides i poder replantejar la nostra relació amb allò que és el nostre inevitable i inexorable destí: la mort.

Vivancos no prou satisfet amb això ha deixat comentaris,en forma de notes i articles sobre aquesta obra,per la qual cosa segueixo pensant que la no interpretació íntegre del Requiem de Vivancos en viu segueix sent una assignatura pendent de les nostres programacions musicals. Un Requiem rara avis. 

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
No Sólo Cine