Cerca de notícies

Enquesta

M'agradaria escriure't un concert per a violí

9/3/2023 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/magradaria-escriuret-un-concert-per-a-violi-309115

Joshua Bell encapçala la Franz Schubert Filharmonia per interpretar el Concert per a violí de Mendelssohn i la setena de Beethoven.

«Diria que és la cosa més divertida i creativa que he fet: seure a escriure una nova cadència», comenta Joshua Bell a una entrevista de fa uns anys. El violinista i director d’Indiana va canviar la cadència del final del primer moviment del Concert per a violí i orquestra de Felix Mendelssohn per si mateix, per diversió, però va decidir tocar-la arreu: «i per què no?». Més tard explica que, aquest, és dels seus concerts preferits, que és sublim, perfecte, «però francament, la cadència mai va ser la meva part preferida. […] Em pregunto en quina mesura hi va contribuir Ferdinand David, per a qui va ser escrit. Aquesta és, almenys, la meva excusa per dir que se m’hauria de permetre aquest canvi». El compositor alemany va cartejar-se durant sis anys amb el violinista, amic seu d’infantesa, compartint-li dubtes i demanant consells per l’obra; «M’agradaria escriure’t un concert per a violí l’hivern que ve. En tinc un en mi menor rondant pel cap, però el començament no em deixa en pau», li diu el juliol del 1838. El concert en qüestió, però, arribaria força temps després i la petició de consells continuaria fins a l’estrena mateixa, que va tenir lloc al Gewandhaus de Leipzig el 13 de març de 1845.

Tradicionalment, la cadència es deixava a l’elecció del solista, i es presentava just abans del tancament del primer moviment; quan s’atura la modulació per deixar lluir el solista sense acompanyament orquestral. Mendelssohn, però, la integra dins el primer moviment per tal que faci de transició entre la secció de desenvolupament i recapitulació, de manera que ocupa un paper estructural important dins l’obra. Però Bell continua: «Crec que en l’època de Mendelssohn, si algú digués que vol tocar la seva pròpia cadència, ni tan sols seria un problema». I justifica la seva afirmació explicant que el mateix compositor va escriure acompanyaments de piano per a la Xacona de Bach, no perquè pensés que podia millorar l’obra original, sinó senzillament, per celebrar aquella música a la seva manera: «Això mostra com, llavors, la visió de la música era més oberta», afegeix «més lliure per experimentar». I acaba: «Estem una mica massa obsessionats amb la reproducció autèntica… autèntica en el sentit de forma original».

La setmana que ve, Joshua Bell encapçalarà la Franz Schubert Filharmonia amb un programa que, a més d’aquest concert, es completarà amb dues obres de Beethoven: l’Obertura Coriolà i la Simfonia núm. 7, de la qual en parlàvem fa uns dies –aquí–, en un article on, justament, tractàvem els llaços, les relacions, el diàleg que establim amb la nostra contemporaneïtat i amb el passat.

I si el concert per a violí de Mendelssohn adapta l’estructura del concert clàssic al romàntic i, per tant, presenta algunes innovacions formals –l’encadenament sense pausa dels tres moviments o l’inici de l’obra amb el solista–, la setena de Beethoven també va representar un revulsiu que va despertar tan admiradors com detractors: si bé Wagner celebrava l’impuls rítmic de l’obra considerant-la «l’apoteosi de la dansa» i el biògraf J.W.N. Sullivan considerava que aquest era un terreny «per a l’èxtasi pur, un èxtasi imprudent al qual t’hi tires de cap, un festival d’alegria més que dionisíaca», alguns crítics la consideraven d’esperit «irresponsable» o «aterridor», fins i tot el compositor Carl Maria von Weber va considerar que el de Bonn estava a punt per ser tancat a un centre de salut.

I, continuant amb les comparatives, si el concert per a violí de Mendessohn és fruit d’una amistat entre dos músics decimonònics, l’Obertura Coriolà també ho és; parteix del llibret del contemporani de Beethoven Heinrich von Collin, a qui també li dedica l’obra. La història en qüestió s’inspira en una tragèdia romana: la del general de gran determinació i ambició Caïus Marcius, que havia liderat grans victòries militars per a Roma, però que va ser expulsat de la seva ciutat acusat de traïdor. Llavors va decidir organitzar un exèrcit format dels seus antics enemics per ocupar la capital. Just abans de penetrar els murs, però, els precs de la seva mare, la seva esposa i el seu fill petit el fan desistir; una decisió que el porta a la mort, a una execució a la plaça pública. Beethoven recull l’energia bipartida d’aquesta narració primer amb un tema tempestuós, moment en què organitza les tropes, i després amb un de més calmat, que representa les pregàries i el defalliment del general.

Finalment, no descobrim res de nou si diem que tota obra artística és feta de les relacions humanes que estableix el creador amb els seus contemporanis –els amics i els seus consells, els col·legues i les seves crítiques– i amb la seva tradició, la que va de l’edat mitjana fins al romanticisme i del romanticisme fins el dia d’avui. Si estem massa obsessionats amb les reproduccions originals o si ens capbussem en excés en innovacions dionisíaques, això ja va a gust de cadascú; són unes opinions que només es poden construir escoltant la música en qüestió. Aquest repertori es podrà sentir el divendres 17 al Teatre-Auditori de Sant Cugat, el dissabte 18 a l’Auditori Josep Carreras de Vila-seca, el diumenge 19 a l’Auditori Enric Granados de Lleida, i el dimarts 21 al Palau de la Música Catalana, a Barcelona. Més informació i entrades a la seva pàgina web. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol