Cerca de notícies

Enquesta

Jaume Pensa, direcció escènica del Macbeth de Verdi

9/2/2023 |

 

Per primera vegada, l’artista Jaume Plensa s’encarrega de la direcció escènica d’una òpera i s’estrena amb la nova producció de Macbeth de Verdi, que es podrà veure des del 16 de febrer fins el 3 de març al Gran Teatre del Liceu. Aquesta estrena mundial, produïda pel Liceu, significa l’assoliment d’un doble somni per a l’artista: tornar als teatres amb un projecte personal en condicions òptimes i resoldre el deute contret amb el seu títol més desitjat.

A partir de la unió de diverses disciplines, com ara l’escultura o la projecció, Jaume Plensa busca reinventar l’imaginari de Macbeth per crear un món oníric. L’estrena mundial pretén esdevenir una producció de referència.

La versió de Macbeth que planteja Plensa vol ser, en el pla estètic, un gaudi total per als sentits, ja que persegueix transformar l’horror de l’argument en un marc de fantasia i al·lucinació. Realment és molt difícil de trobar noves capes de significat profund en el text de Macbeth: el drama de William Shakespeare ha estat analitzat i revisat moltíssimes vegades, i tots els seus temes són perfectament coneguts, des del càstig que rep l’ambició desmesurada fins a la fatalitat del destí, passant per la recomanació de no seguir les males influències. Amb la col·laboració a la direcció d’escena de Leo Castaldi, l’univers Plensa, doncs es desenvolupa en tots els quadres de l’òpera i fins i tot plana per l’escenari amb frases i mots dissenyats amb una tipografia especial que van subratllant l’acció. De fet l’artista plàstic Jaume Plensa corrobora que l’òpera és l’art total: “estic treballant amb un equip extraordinari, quan entres aquí flotes. I és veritat que l’òpera té aquest component magnètic que estic entusiasmat de tornar a recuperar”.

La versió de Verdi, a partir d’un llibret de Francesco Maria Piave, gairebé no es va atrevir a tocar res de l’obra original: les diferències més grans que hi ha entre un text i l’altre afecten l’extensió –l’òpera és més breu i elimina escenes per necessitats de temps– i el paper de Lady Macbeth, que és secundari per a Shakespeare i, en canvi, protagonista en Verdi, atès que l’òpera romàntica sempre necessita sopranos dramàtiques d’un gran impacte emocional. Però més enllà d’això, Macbeth és una història tan compacta que deixa poc marge per a noves lectures. Per tant, Plensa no ha pensat a desconstruir Macbeth, sinó a bastir l’òpera amb uns nous vestits.

L’escenografia, que és un dels puntals artístics i estètics de la producció, interposa conceptes antònims: el buit i el ple. Plensa, amb la col·laboració de l’escenògraf Marc Salicrú, han disposat dissenyat un joc escènic amb elements propis de l’obra de l’artista (kérates i nómads, entre d’altres). L’escultura, per exemple, té un paper central a la primera escena, la trobada de Macbeth i Banco amb les bruixes mentre estan tornant al castell del rei Duncan: una gran peça de metall, que simbolitza un tron –al qual aspira un Macbeth ambiciós–, també funciona com a penya-segat. En altres passatges, l’escenografia física desapareix, i la força visual recau tan sols en els mateixos cantants, són ells mateixos els que aporten corporeïtat a l’escena. És per això que l’escenografia està intrínsecament lligada a la il·luminació. A les seqüències introspectives, com el primer monòleg i ària de Lady Macbeth o la seva escena d’insomni al final de l’òpera, estan caracteritzades pel joc de llums dissenyat per Urs Schönebaum per crear una sensació d’irrealitat, de presència de forces irracionals, i per l’afegit de capes de contingut a través de projeccions en un teló de fons.

Generalment, a l’òpera, la dansa no és la protagonista. Al Macbeth que proposa Plensa, però, hi ha un grup de vint-i-un ballarins professionals d’arreu del món que aporten identitat i que tenen molt de valor dins de la producció. El coreògraf Antonio Ruz s’ha encarregat d’introduir un univers propi inundat pel moviment i la dansa. És així com no només hi ha ballarins en seqüències específiques com a “Il ballo” o “Ondine e Silfide dall’ali candide” sinó que hi són durant tota l’obra i dialoguen amb el cor i els cantants. Hom podrà adonar-se, a més, que el paper del ballarins a la producció, a més, és molt divers perquè representen la societat, el cor, el poble o els soldats. Alhora també son éssers fantàstics, bruixes o sílfides. A més, a més, també poden ser la representació de les emocions de cada protagonista. Ruz treballa i crea fixant-se sempre en la part orgànica del moviment del cos i amb aquesta premissa transforma tota la dramatúrgia de la producció. Ho ha aconseguit fent-se una pregunta: “Com es mou un cos fantàstic en un bosc d’éssers màgics i bruixes?” La resposta rau en la partitura i en la proposta de Plensa, que “és mental, psicològica i abstracta...tots ells, conceptes molt vinculats amb la dansa contemporània” assegura Ruz.

Esment a part demana el vestuari, dissenyat per Jaume Plensa, amb la col·laboració de Nadia Balada, transforma els personatges en estilitzades escultures d’acord amb el seu estil més pur. Així, aquesta producció ens ofereix una condensació d’estímuls estètics d’una gran bellesa i originalitat, un embolcall sublim pensat per acompanyar la bellesa de la partitura i reforçar l’imaginari –oníric, ensangonat, profètic i moralitzant– de la història de Shakespeare envers la qual Verdi sentia tanta admiració.

Macbeth també és possible gràcies a l’estreta col·laboració amb l’estudi de l’artista, Plensa Studio Barcelona, que ha comptat amb la coordinació de Joan Samper. En paraules de Jaume Plensa: “tot l’equip m’ha ajudat a definir els meus somnis, i poder coreografiar l’espai i passar el llenguatge al món teatral”.

Repartiment

Tant per la seva estructura dramàtica com per l’estil de composició, Macbeth és una òpera que pertany a l’època del bel canto: cada escena està generalment dividida en un recitatiu, una ària –o un duo– i una cabaletta o un cor final, i això implica que Verdi ha haver d’escriure per a veus d’una gran flexibilitat tècnica, capaces d’afrontar les acrobàcies vocals més difícils. Ara bé, en molts altres aspectes, aquesta òpera es va voler apartar de les convencions d’un estil que aleshores ja començava a estar passat de moda, i així, el personatge de Lady Macbeth, lluny d’estar escrit per a una soprano lírica, està concebut per a una veu més poderosa de soprano dramàtica: Verdi no tenia la intenció de crear la sensació de fragilitat o innocència, sinó de descriure musicalment un dona que pensa com un geni del mal.

Per caracteritzat personatges d’una profunditat psicològica tan fonda, doncs, cal disposar d’un equip que sàpiga combinar amb la mateixa eficiència l’actuació i el cant, i en aquest aspecte aquesta nova producció presenta un elenc solvent i espectacular començant per Sondra Radvanovsky, la gran soprano spinto dels darrers anys, que porta cantant amb èxit el rol de Lady Macbeth des de fa diverses temporades. Ekaterina Semenchuck, una mezzosoprano de veu densa també interpretarà Lady Macbeth en el segon repartiment. Amb elles –juntament amb Alexandrina Pendatchanska, que cantarà una única funció l’1 de març– també tindrem dos grans barítons en el rol de Macbeth: l’italià Luca Salsi i el serbi Željko Lučić. Un altre paper central de l’opera, Banco, el cantaran els barítons de llarga trajectòria Erwin Schrott i Simón Orfila. El personatge de Macduff serà interpretat per Francesco Pio Galasso i Celso Albelo dues veus sempre eficients que donaran suport a un elenc de primer nivell, i que dirigirà des del fossat el reconegut mestre Josep Pons amb l’objectiu d’extreure tot el color orquestral de la partitura.

Catclàssics