Cerca de notícies

Enquesta

Un passeig a prop del mar

5/1/2023 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/un-passeig-a-prop-del-mar-297865

La FSF convida la pianista Elisabeth Leonskaja i estrena una obra de Joan Magrané, amb concerts a Lleida, Barcelona i Reus

Hi ha una entrevista a Elisabeth Leonskaja molt curta, a Internet, on li fan set preguntes; si parla dels seus sentiments, si presta atenció al que passa al món, què en pensa de la llibertat, què és el que pot fer fàcilment, què és la felicitat, si l’ensenyament afecta negativament la interpretació, què en pensa de la vulnerabilitat. Les seves respostes, breus però significatives, sintetitzen d’alguna manera que no sé explicar allò que ha vertebrat la seva carrera com a pianista; una resiliència i, alhora, un optimisme natural, la sacralitat en què concep el repertori que interpreta, la voluntat de fer el bé per tenir la mirada ampla, la influència del seu mestre, amic i company Sviatoslav Richter, la comparació parcial entre l’amor i la música.

La Franz Schubert Filharmonia l’ha convidada aquest mes de gener per interpretar el Concert per a piano i orquestra núm. 12, KV 414 de Mozart, en un programa que es completa amb l’estrena absoluta de Meeresstille de Joan Magrané i la interpretació d’una de les simfonies del compositor que dona nom a la formació, la Simfonia núm. 5, D 485 de Franz Schubert. Les actuacions tindran lloc a l’Auditori Enric Granados de Lleida (enllaç), al Palau de la Música Catalana (enllaç) i al Teatre Fortuny de Reus (enllaç) els dies 15, 16 i 17 de gener respectivament. Leonskaja, a l’entrevista, menciona dues vegades el goig de passejar i he pensat que seria una manera bonica de pensar el repertori que ens ocupa; com el caminar d’aquell que no té pressa, d’aquell que deambula sense un rumb fix, com un flâneur conscient del seu protagonisme.

El nostre passeig comença amb una marina, la de Magrané, que també és la d’un músic, la d’un poeta i la d’un pintor. El compositor reusenc pren el títol del lied homònim de Schubert, que alhora posa música a un poema de Goethe –«un poeta sobre el qual ja he treballat en d’altres ocasions i l’obra del qual em sento molt propera», comenta–, i que narra una calma aparent, un silenci tenebrós, l’instant abans d’una tempesta. Caminarem, primer, entre unes onades que ballen mandroses, unes cordes a les quals se li sumaran les trompes i el corn anglès –«que no és res més que la melodia metamorfosada, com escoltada entre boires, de la cançó homònima de Schubert»–; unes aigües que s’agitaran i tornaran a calmar-se. A les notes al programa, el compositor explica que aquesta peça és un homenatge al pintor tardo-romàntic català Modest Urgell, «gran mestre del paisatgisme, i un dels referents principals i continuats de Joan Miró (que és una altra de les meves fonts d’inspiració principals, darrerament)». Nosaltres, però, abandonem aquest paisatge per endinsar-nos al següent.

I continuarem fent saltirons seguint un ritme llombard i agafarem embranzida amb alguna sincopa. Aquell cel de tempesta quedarà lluny; la nostra passejada es tornarà trapella i lluminosa amb l’humor que, de seguida, ens encomanarà aquest concert de piano de Mozart. El diàleg entre solista i orquestra, però, s’omplirà de nous temes com si fossin distraccions, tot i que no perdrem mai de vista el camí perquè seguirem la forma sonata (revestida, això sí, de sorpreses). El mateix compositor va escriure el seu pare que aquest concert –juntament amb el número 11 i 13 que va escriure aquell mateix any– era un punt entremig «allò que és massa fàcil i el que és massa difícil; són força brillants, agradables a l’oïda, i naturals, sense arribar a ser trivials. De tant en tant hi ha passatges que només podran apreciar els més entesos; però aquests passatges estan escrits de tal manera que els menys exigents podran quedar complaguts, encara que no sàpiguen per què».

Afluixarem el ritme i canviarem el caràcter per passar d’un Allegro a un Andante. Aquest segon moviment ens presentarà el tema amb les cordes, el reforçarà el piano i continuarà amb una sèrie de variacions. Alguns passatges s’ompliran de melancolia i d’altres ens bressolaran amb delicadesa i afecte. Cal explicar que el tema principal d’aquest moviment és una citació dels primers quatre compassos de l’obertura de La calamita de’ cuori del seu mentor i, alhora, amic de la infància Johann Christian Bach, que havia mort un any abans. Com si diguéssim adeu a una posta de sol, però, aquesta profunditat emocional no durarà per sempre; arribarà l’alegria i l’espurna del tercer moviment, l’Alegretto. Com si el nostre camí es bifurqués, el solista ha d’escollir una de les cadències escrites pel compositor en aquest rondó final, que té un punt de serietat i avança un caràcter que veurem en composicions posteriors del geni de Salzburg.

Seguim el nostre passeig a pas lleuger; la cinquena de Schubert comença amb el que ens semblarà un déjà-vu. I és que a mitjan juny del 1816 –pocs mesos abans que comencés a escriure la simfonia que ens ocupa–, escrivia; «Cal que recordi aquest dia clar, brillant i preciós la resta de la meva vida. Suaument, com si vingués de lluny, les tonades màgiques de la música de Mozart ressonen dins meu. […] O Mozart, Mozart immortal, quantes incomptables impressions d’una vida brillant, d’una vida millor has estampat sobre les nostres ànimes». El compositor tenia dinou anys i ganes d’allunyar-se del llavors tan present Beethoven; mira enrere però ja ensenya una veu pròpia, d’un cromatisme que flota i ens dirigeix sempre cap endavant.

Els intervals ascendents del primer moviment ens han fet saltar, però un cop el nostre camí s’ha tornat aeri, ara ens toca tornar a caure; ho farem lentament, amb tranquil·litat, com la caiguda de les fulles a la tardor. Després de l’Allegro, un Andante ens tornarà a posar els peus a terra just a temps de trepitjar fort a ritme del Minuet; després d’un parèntesi de gran contrast al Trio, arribarem a base d’accents al quart moviment, un Allegro Vivace que de vegades ens farà ballar amb mig somriure i d’altres, córrer a contratemps. En qualsevol cas, estem arribant al final de la nostra caminada, i sense haver-nos aixecat de la butaca haurem vagarejat per mons tant abstractes com reals, tant eteris com –pràcticament– palpables. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol