Cerca de notícies

Enquesta

La música de la televisió pública catalana

10/12/2022 |

 

https://bernatdeltell.cat/la-musica-de-la-televisio-publica-catalana/

“Que sigui notícia en una televisió pública la vessant artística de Jordi Évole i que centenars de músics amb talent siguin silenciats indigna i fereix un sector històricament maltractat”

 

La notícia és aquesta: “Jordi Évole ha decidit unir-se amb un grup d’amics, nous i vells, per formar una banda i interpretar les cançons de la seva vida. Aquest diumenge, s’estrenen Los Niños Jesús en el concert del seu primer gran tour amb molts amics sorpresa”. El periodista Jordi Évole no és ni músic ni cantant, ni tan sols un bon cantant. Si vol formar una banda amb amics i amigues i fer gires i concerts pels diferents auditoris i escenaris del país endavant, cap problema evidentment, però una televisió pública com TV3 hauria de ser una mica més curosa i tenir un cert -i recalco el cert- criteri musical. Sí, Jordi Évole ha fet programes i reportatges periodístics atrevits i arriscats (i sovint, excel·lents) però no és cantant, i no destaca pas ni ha destacat mai ni per ser cantant, ni compositor, ni intèrpret. I clar, que sigui notícia en una televisió pública la vessant artística de Jordi Évole i que centenars de músics amb talent siguin silenciats indigna i fereix un sector històricament maltractat.

Amb un escàs mes de diferència ens acaben de deixar dos grans compositors, com Jordi Cervelló i Josep Soler. Tots dos nascuts l’any 1935, Soler i Cervelló van revolucionar la música del nostre país en una època (dictadura) de persecució i grisor -per dir-ho finament- cultural. Josep Soler va ser reconegut l’any 2012 amb la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts otorgada pel ministre Wert. No cal dir-ho, Soler va retornar la medalla com a mostra del seu desacord amb la política de l’executiu de Mariano Rajoy en matèria cultural i educativa. Per la seva banda, Jordi Cervelló, trasbalsat per la repressió de l’1 d’octubre, va escriure una obra simfònica basada en la pintura La càrrega de Ramon Casas. L’obra es va estrenar a l’Auditori de Barcelona gràcies a la tossuderia del director i també compositor Salvador Brotons. Doncs bé, tot i que la mort de Soler i Cervelló van tenir el seu espai en els telenotícies de TV3 -el silenci, en aquest cas, hauria estat insuportable- les seves vides artístiques han estat pràcticament invisibles als nostres mitjans públics. Quantes entrevistes s’han fet a Soler i Cervelló? Quants reportatges? Quants concerts amb les seves obres s’han retransmès pel segon canal -ja no goso preguntar per TV3– de la nostra? El problema no és de mala fe, sinó una cosa encara pitjor: indiferència i desconeixement.

I d’exemples així, a cabassos. Poso aquest recent del compositor Bernat Vivancos que ell mateix va escriure a twitter referent a la notícia de Jordi Évole: “No tinc costum de queixar-me dels mitjans de comunicació i encara menys de TV3. Sigui dit de passada, aquells dies m’estrenaven en quatre concerts una obra per a cor i orquestra a Frankfurt, i ni mu. A la propera estrena espero no haver de competir amb “Lléname el tanke” de la Leticia”. Com pot ser que passin aquestes coses? Com pot ser que un compositor català estreni una obra en una gran capital alemanya i la televisió del nostre país no en digui ni ase ni bèstia?

Una cultura que no es pren seriosament a ella mateixa va de cap a la irrellevància. El cas de la notícia del Jordi Évole és només un exemple de com la insubstancialitat ocupa cada vegada més espai en uns mitjans públics que diuen servir a una cultura (i una llengua) que sembla que els faci nosa.

La promoció de capelletes mediàtiques i escriptors que no escriuen ni una línia, de músics que són simplement aficionats, la desaparició del K3 (decisió nefasta) que buida el Canal 33 d’espais culturals, l’eliminació de programes dedicats a la música (els concerts de clàssica dels diumenges al matí, per exemple) i una llarga llista de contradiccions en el fons amaguen un greu desconeixement del país a qui diuen servir. Com va dir l’assagista valencià Joan Fuster en el seu recull d’articles Examen de consciència, “les decadències dels pobles, certament, es regeixen per determinants inflexibles, d’ordre econòmico-social. El que passa és que la nostra decadència no solament era decadència en aquest sentit: era, també, una dimissió. Això era el mal. I el que convé evitar és que es repeteixi”. Doncs això mateix! 

Bernatdeltell.cat