Cerca de notícies

Enquesta

La resurrecció d'una obra mestra

5/12/2022 |

 

Vespres d’Arnadí i solistes vocals, dirigits per Dani Espasa, van interpretar un Händel inusual a l’Auditori.

Després d’Amadigi di Gaula el mes de març, l’Auditori va programar el proppassat 23 de novembre una segona gran obra coral de Händel, en aquest cas l’oratori La resurrezione. Amb un repartiment estel·lar encapçalat per les sopranos Núria Rial i Sunhae Im i el contratenor Xavier Sabata, i amb l’orquestra Vespres d’Arnadí, sota la direcció de Dani Espasa, l’Auditori va desempolsegar una obra menys coneguda del compositor que es mereix lluir com una joia valuosa.

La resurrezione és un oratori que Händel va escriure per a la Pasqua de l’any 1708 a Roma —on l’òpera estava prohibida—, i que se centra en els fets del Nou Testament ocorreguts entre el divendres sant i el diumenge de Pasqua. Som davant d’un Händel jove i que ja posseïa un gran domini de l’escriptura vocal i també de la teatralitat, que més tard desenvoluparia en les òperes.

Vespres d’Arnadí i el seu director, Dani Espasa, no són cap descobriment, i és un goig escoltar-los a cada concert que fan. El Händel d’Espasa va ser brillant, vibrant, elèctric, i carregat dels contrastos de ritme que defineixen l’estil barroc. Vespres d’Arnadí és una orquestra ja plenament consolidada que sempre ofereix interpretacions d’una altíssima qualitat.

Núria Rial va ser l’àngel, un paper que, per la seva manera de cantar, no li podia casar millor. Rial és una soprano lírica amb una veu pura, cristal·lina i gairebé etèria, no perquè sigui exigua, sinó perquè sembla celestial, com la veu d’un àngel. La línia vocal és fina i delicada com la seda, amb bona projecció, però un xic mancada d’agilitats ràpides, tal com es va fer palès en la primeríssima ària de l’oratori, “Disserratevi, o porte d’Averno”. Escoltar Rial sempre és un privilegi per l’enorme serenitat i puresa que irradia.

La soprano sud-coreana Sunhae Im com a Maria Magdalena es va erigir en una de les principals triomfadores de la vetllada. Amb una veu densa, vellutada i homogènia, facilitat en l’agut i en les agilitats, va abordar les difícils àries del seu paper amb gran facilitat i desimboltura, i amb gran expressivitat teatral, que va casar esplèndidament amb la de Xavier Sabata. Amb la seva delicadesa i un gran domini vocal, Im va fer una interpretació magnífica, esborrant la sensació de dificultat tècnica del paper.

unhae Im com a Maria Magdalena es va erigir en una de les principals triomfadores de la vetllada.

Xavier Sabata, el contratenor català per excel·lència, va fer una interpretació com sempre magnètica, tot i que no va poder destacar al costat dels seus esplèndids companys de repartiment. En el rol de Maria de Clopas es va mostrar expressiu però amb certa contenció. Va estar especialment brillant i encertat en l’ària “Vedo il ciel”, mentre que en “Naufragando va per l’onde” se li van endevinar algunes dificultats a l’hora d’abordar agilitats molt ràpides.

El tenor Emiliano González Toro com a Sant Joan Evangelista va resultar extremadament pur i delicat, com un tenor rossinià, amb una veu clara i fina, dotada d’una bellesa que semblava irreal. Amb un legato gairebé infinit i facilitat d’agut va enfilar cada frase com un fil inacabable, amb una delicadesa sense parió. Cal destacar la interpretació de l’ària “Ecco il sol”, en què va mostrar un control i una capacitat respiratòria monumental.

El cantant que no va estar a la mateixa altura que els altres va ser el baix Luigi Di Donato com a Llucifer. Si bé la veu és bonica i potent, massa vegades va forçar-la o es va produir un excés de vibrato per fer matisos d’expressió.

La resurrezione és, sens dubte, una obra mestra del geni de Halle, i precisament perquè es prodiga poc en els escenaris, poder-la escoltar en directe en una interpretació esplèndida és un plaer, un luxe i un bàlsam pel qual hem d’estar agraïts a l’Auditori i a Vespres d’Arnadí. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol