Cerca de notícies

Enquesta

L'orgue que tot ho abasta

15/9/2022 |

 

https://cat.elpais.com/cat/2022/09/08/opinion/1662645936_900356.html

L’Associació Catalana de l’Orgue munta durant l’estiu el cicle “Els orgues de Catalunya”, que passa per tota mena d’esglésies i pobles, de la Cripta de la Sagrada Família a Barcelona, a Àger, Vilafranca del Penedès o la Gleva

La música d’orgue permet una entrada d’encantament infantil. No cal que entenguis un borrall de música, ni tan sols que sàpigues classificar èpoques i tria d’estils del concert. Entres en una església de poble però d’unes dimensions més fastuoses del que podria fer pensar la mida del poble, Torroja del Priorat, uns 150 habitants. A més dels bancals i els costers de llicorella, i el paisatge mosaic fet de vinya, oliveres i fruita seca, al Priorat solen gastar esglésies grans. I a dins, hi posen orgues com el de Torroja, que es va construir el 1799. El va fer un orguener francès que fugia de les foguerades de la Revolució Francesa, Jean-Pierre Cavaillé, i es va salvar de les flames de la Guerra Civil perquè el van aprofitar per fer ball dins l’església. L’organista que avui hi toca, Christian Canut, ens explica que l’orgue té uns 2.000 tubs i que les restauracions que se n’han fet han respectat al peu de la lletra —o del tub— l’original. D’orgues d’aquesta mena i que es mantinguin tan fidels a la construcció primigènia diu que n’hi ha ben pocs exemplars a Catalunya i a França.

El concert forma part del 42è cicle “Els orgues de Catalunya”, que munta l’Associació Catalana de l’Orgue durant l’estiu, passant per tota mena d’esglésies i pobles, de la Cripta de la Sagrada Família a Barcelona, a Àger, Vilafranca del Penedès o la Gleva. Christian Canut és organista a l’església d’Acs, a França, i avui ofereix un concert complet i de sonoritats variades i, encabat, ofereix també unes explicacions entusiastes a tots els que ens acostem a veure l’orgue, a veure d’on ha baixat aquella música del cel. Sembla un giny sofisticadíssim, preparat per ser tocat per un veritable ésser orquestra capaç de coordinar tots els teclats, moviments i palanques que demana per emetre aquest so que reverbera, que es multiplica, que abraça i que abasta tota l’església.

Escoltant el concert, penses que amb aquesta música, als segles XVII i XVIII, que és de quan data el repertori que escoltem, els parroquians havien de quedar aclaparats. Ara, que coneixem macroconcerts multitudinaris on la gràcia és l’atapeïment i pescar una nota aproximada que serveixi per consignar a Instagram la visió fugaç d’aquell grup de moda massiva, ara l’efecte és potser a la inversa: som dins l’església sense gairebé veure ni l’instrument ni qui el toca, sense clissar d’on surt el so ni com s’emet ni les ganyotes que fa el músic; som a sota, refiant-nos només de les onades musicals que s’escampen i es trenen per sobre dels nostres caps, de la sonoritat que l’església manté perquè no es va arribar a pintar, refiant-nos del petit encís que fa que una sola persona pugui treure tot això d’un sol instrument. 

ANNA BALLBONA
El País