Cerca de notícies

Enquesta

A les Terres de l'Ebre també s'hi fa música de cambra

11/8/2022 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/a-les-terres-de-ebre-tambe-shi-fa-musica-de-cambra-269377

La setena edició del DeltaChamber Music Festival es tanca amb un sold-out al Museu de Tortosa

El passat diumenge 7 d’agost vaig assistir al concert de cloenda de la setena edició del DeltaChamber Music Festival, que enguany ha ampliat la programació a dues setmanes arran dels èxits recollits durant els darrers anys. Aquest va tenir lloc en una sala plena de gom a gom del Museu de Tortosa, un edifici modernista inspirat en l’arquitectura mudèjar, i va constituir el darrer d’un cicle de 30 concerts que s’havien dut a terme des del 25 de juliol en cinc municipis de les Terres de l’Ebre.

Livia Sellin i David Schultheiß (violins), Anna i Laia Puig Torné (viola i violoncel), Laura Ruiz Ferreres i Pau Rodríguez Ruiz (clarinets) i Fernando Arias Fernández (violoncel). Fotografia: DeltaChamber Music Festival.
Sota el títol de Fantasia, el festival creat pels ampostins Laura Ruiz Ferreres i Pau Rodríguez Ruiz proposava, per a aquesta última ocasió, un programa sonor que, tot i ésser força atractiu, no presentava cap fil conductor específic, més enllà aquell quelcom abstracte i fascinant que se’n desprèn, de forma natural, de peces d’un gran virtuosisme i una bellesa extraordinària. Concretament, els assistents vam poder gaudir del Capriccio per a sextet de corda, de Richard Strauss; la Serenata per a dos clarinets i trio de corda, de Bohuslav Martin; la Fantasia i variacions per a clarinet i corda, op. 81, de Louis Spohr; i, finalment, el sextet de corda Souvenir de Florence, op. 70 de Piotr Í. Txaikovski. Totes les interpretacions, d’una gran qualitat i amb una gran compenetració entre els músics, van anar a càrrec de Livia Sellin i David Schultheiß (violins), les germanes Anna i Laia Puig Torné (viola i violoncel), els dos impulsors del festival (clarinets) i Fernando Arias Fernández (violoncel). La violista Marina Prat, estudiant del Conservatori Superior de Música del Liceu, completava el sextet com a guanyadora del Programa Young Talent, una aposta del mateix festival que, juntament amb el Programa Academy (inaugurat enguany), forma i promociona el jove talent del país tot oferint-li l’oportunitat d’adquirir noves experiències i coneixements a partir de la seva participació en els concerts al costat de grans músics i pedagogs a escala europea.

Un dels aspectes més notoris de l’actuació que vam viure el passat diumenge, però, poc va tenir a veure amb el repertori (magníficament, això sí) interpretat. I és que, malgrat les clares limitacions espacials del lloc on es va dur a terme el concert, l’organització del festival va aconseguir crear una atmosfera vertaderament adequada per a l’execució i l’audició de música de cambra, de la qual en reflectia l’essència: íntima, però sense esdevenir asfixiant. Tenint en compte que aquesta va desenvolupar-se a les reunions socials de la burgesia i l’aristocràcia europea del segle XVIII per tal que, envoltats de família i amics, els membres d’aquests estaments poguessin entretenir-se tocant amb els músics que ells mateixos contractaven, tinc la sensació que el format de concert cambrístic actual —amb una gran separació entre intèrprets i públic— ha fet que es perdi en gran mesura la noció de privadesa o d’intimitat que envolta la música de cambra i de la qual n’és fruit. El passat diumenge, però, aquest mur invisible que ha anat creixent en els darrers anys va trencar-se i això va ser, en gran mesura, gràcies a la disposició dels músics, els quals van tocar al mig de la sala tot formant un cercle rodejat pel públic i il·luminat amb tons càlids de groc i taronja. Tan ínfima era la separació entre intèrprets i auditori que, de fet, els qui vam tenir el privilegi de seure a primera fila fàcilment podíem llegir la partitura del músic que teníem al davant i de ben segur que ningú no es va perdre els somriures d’afinitat i les mirades còmplices que es traslladaven de faristol en faristol. En qualsevol cas, l’estampa que formàvem entre uns i altres era una digna imitació d’aquell quadre d’Adolph Menzel on Frederic el Gran toca la flauta acompanyat, entre altres, per Carl Philipp Emanuel Bach, talment va comentar Laura Ruiz.

Els entusiastes aplaudiments i els bravi que es van deixar anar al llarg de tota la nit i que van omplir la sala en acabar el concert van traslladar, en conjunt, una imatge de públic generalitzadament satisfet. Un públic que, per cert, també es va mostrar en tot moment molt comprensiu amb els músics, especialment quan la indisposició d’un d’aquests va amenaçar la interpretació del darrer sextet. Els rostres d’agraïment i motivació, la gent dempeus… Per a les persones poc familiaritzades amb tot allò que s’acompleix en l’àmbit cultural aliè a l’actualitat musical de Barcelona i la seva àrea metropolitana, cal entendre que al sud de Catalunya la tradició musical troba el seu pilar fonamental en la música de banda. Pretendre tirar endavant un festival de música de cambra (de la qual el quartet de corda n’és emblema) en un territori on els instruments de corda estan —exagero— pràcticament en perill d’extinció podria semblar, de primeres, un objectiu a assolir plantejat des d’una visió en excés naïf i optimista. Això no obstant, el DeltaChamber Music Festival ha esdevingut, després de set anys de molta feina, esforç i entusiasme, una cita cultural imprescindible i consolidada de la zona. I pels amants dels nombres, no ho dic pas jo: només cal veure com el DeltaChamber ha anat creixent any rere any, portant la música de cambra a cada cop més indrets del territori ebrenc, augmentant la durada del festival i apostant per nous formats de concerts i programes.

El matí d’aquell mateix diumenge en què es cloïa el DeltaChamber, havia trobat per casa un exemplar maltret dels anys 80 de Terre des hommes (1939), d’Antoine de Saint-Exupéry. L’aviador francès comença el llibre tot dient que l’home, per descobrir-se a si mateix, cal que es mesuri amb l’obstacle, al qual s’ha d’enfrontar amb quelcom. Quan conduïa de nit tornant cap a casa després del concert, enmig d’un cúmul d’emocions sorgides a partir del contacte amb la música que havia compartit amb altres assistents al concert, vaig comprendre no només la profunda dimensió de la reflexió de Saint-Exupéry, sinó que vaig poder apreciar realment el valor del treball que hi ha al darrere de projectes com el DeltaChamber en territoris on l’oferta cultural no és tan àmplia i variada com a les grans metròpolis. I és que com podem mesurar el gust d’una població si no l’enfrontem a allò a què no està acostumat, si no el fem sortir de la zona de confort? Com és que massa freqüentment ens costa de confiar en el públic i l’infantilitzem a través de l’innocent (però mortífer) gest de no atrevir-nos a oferir-li el plat que no tasta habitualment? Per part meva, res més a dir que no sigui traslladar a tot l’equip organitzatiu i els músics del DeltaChamber les meves més sinceres felicitacions per la feina feta i el meu agraïment per la seva tasca divulgativa d’un repertori que no tenim oportunitat d’escoltar sovint per les nostres terres. L’any vinent, més i millor! 

Loles Raventós García-Amorena
Núvol