Cerca de notícies

Enquesta

El Liceu, el patrimoni i les veus de la casa

1/8/2022 |

 

https://tempsarts.cat/musica/opera-musica/el-liceu-el-patrimoni-i-les-veus-de-la-casa/

Anunciada la renovació de Víctor García de Gomar com a director artístic del Liceu, aquí queden unes notes reflexives sobre alguns dels aspectes de la temporada que ara acaba del teatre de La Rambla, en vistes a la que arrenca el proper mes de setembre.

Pot estar ben content Víctor García de Gomar que el càrrec de director artístic se li hagi renovat per quatre anys més. Els reptes hi són i les perspectives i llistons alts també. Penso que, després d’aquesta primera etapa, sortint de la pandèmia (i amb les dificultats que això ha implicat i en certa manera segueix implicant encara) s’imposen diverses reflexions.

En primer lloc, el projecte artístic de García de Gomar s’ha acomplert a mitges, per les dificultats inherents a la citada pandèmia i per algunes estratègies comunicatives no sempre ben gestionades : des de l’affaire «tietes de l’Eixample» fins a la posada en escena de la Tosca programada la temporada 2022-23, passant per les declaracions sobre les portes «paradisíaques» de Jaume Plensa, han passat massa coses que no s’han acabat de gestionar bé o amb no prou bones estratègies comunicatives, per bé que –em consta- internament les coses s’han intentat resoldre de la millor manera.

Aquesta temporada que ara acaba, el gran repertori ha patit més d’una sotregada, mentre que títols com Ariadne auf Naxos, War Requiem, Pelléas et Mélisande i Wozzeck han estat èxits sense pal·liatius. Dels títols de repertori, tan sols La flauta màgica ha salvat les naus, mentre que els altres tres Mozart integrats per la Trilogia Da Ponte (Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte) han patit el llast d’un repartiment més que mediocre. Curiós que cantants de casa no haguessin passat per les mans del director escènic d’Ivan Alexandre, cosa que hauria pogut millorar un rendiment de vegades del tot insuficient, tot i la solvència de la batuta de Marc Minkowski.

S’ha parlat molt aquests dies de la presència destacada de solistes nostrats com Serena Sáenz, Sara Blanch i, sobretot, Marta Mathéu (debutant el rol de Norma) en títols com Ariadne auf Naxos, La flauta màgica i la citada òpera de Bellini. Però –deixant de banda els rols secundaris de moltes òperes de la temporada- hom troba a faltar veus com les de Marisa Martins, Manel Esteve, David Alegret, Enric Martínez Castignani o Anna Alàs Jové, a més d’un Àngel Òdena que la temporada vinent serà Luna a cinc de les deu funcions previstes d’Il trovatore. Una temporada en què Sáenz i Blanch alternaran el rol de Norina a les representacions de Don Pasquale amb un altre gran nom de casa, jove i de projecció internacional incipient com és Carles Pachón.

Les funcions el mes de juny de La flauta màgica van demostrar que tenim cantants de sobra per poder excel·lir en l’òpera de Mozart: Sáenz i Blanch, a més del Papageno de Joan Martín Royo, el Monostatos de Roger Padullés, la Papagena de Mercedes Gancedo o les tres dames de Berna Perles, Berta Gemma Coma- Alabert i Marta Infante (i els sacerdots d’Albert Casals i David Lagares) van ser noms majúsculs al servei del Singspiel de Mozart.

Molt més discutible és la responsabilitat que va caure sobre Marta Mathéu per encarnar el paper titular de la Norma de Bellini. La soprano tarragonina és una cantant exquisida, elegant, musical i amb una sensibilitat envejable. Però la seva veu eminentment lírica no acabava d’encaixar –i no encaixa- amb el caràcter i amb l’expressivitat que el compositor de Catania exigeix al paper de la druïdessa gal·la. Mathéu va saber portar el rol al seu terreny, buscant en el preciosisme del belcanto romàntic el principal atot de la seva interpretació. Però amb això no n’hi ha prou. Ho sabíem i així es va constatar en una funció en què públic i crític es va presentar dividit entre els fans de Mathéu i els qui –bo sent-ne fans- consideraven que acceptar la proposta del paper podria passar-li factura a curt o llarg termini.

Vistes a distància, aquestes funcions de Norma han constituït un dels principals errors de la temporada. Hem dit en altres llocs que millor que Marta Mathéu deixi el rol i que no el canti mai més. Però és evident que el Liceu hauria d’apostar molt més per ella: Mozart i algun rol purament líric escaurien molt més a una cantant que admirem i estimem des de fa molt de temps per la seva musicalitat i sensibilitat.

Parlant de patrimoni, no tan sols es tracta d’explotar i de convidar veus de casa. També es tracta de repescar títols i repertori que dorm el son dels justos: aquest 2022 s’escau el 175è aniversari de la inauguració de la nova seu del Liceu, una institució creada el 1837 i que per tant acumula 185 anys a les seves espatlles. El primer director musical de la institució va ser Marià Obiols… ¿tant costa editar i recuperar la seva òpera de 1837, Odio ed amore (l’única fins ara estrenada per un català a la Scala de Milà) o la cantata Il regio Imene amb què el Gran Teatre del Liceu va obrir les portes a l’actual emplaçament de La Rambla el 1847?

Per no parlar d’una tirallonga de títols de compositors catalans que dormen el son dels justos, acumulant pols en calaixos d’arxius i biblioteques: l’any Pedrell ha estat una ocasió perduda, per no parlar d’òperes de compositors com Morera, Pahissa, Manén o Soler que reclamen (i exigeixen) que se les programi i escolti. Està molt bé que la temporada vinent el Liceu estreni sengles títols Arnau Tordera (La gata perduda) o Raquel García-Tomàs (Alexina B.) i que enguany hi hagi hagut la iniciativa d’OH!PERA amb quatre microtítols de Río-Pareja, Santcovsky, Migó i Giménez-Comas. Però la funció pública d’un teatre d’òpera també ha de posar l’accent en la recuperació del nostre llegat.

Perquè tan sols recuperant el passat podrem entendre el present. Estic segur que a Víctor García de Gomar això no se li escapa i que ja ho té en ment.

Jaume Radigales
El Temps de les Arts