Cerca de notícies

Enquesta

Felip Pedrell, l'oblidat

26/5/2022 |

 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2144886-felip-pedrell-l-oblidat.html

Madrid acull l’estrena absoluta d’una obra de fa 120 anys del compositor tortosí, mentre que a Catalunya la Generalitat ni tan sols en commemora el centenari. Pedrell, mestre d’Albéniz i Falla, és el creador de la musicologia moderna a Catalunya.

L’anunci, dimarts, que el Tea­tro de la Zar­zu­ela de Madrid inau­gu­rarà la nova tem­po­rada 2022/2023 amb l’estrena abso­luta, en versió en con­cert i 120 anys després de la seva com­po­sició, de la tra­gi­comèdia lírica en qua­tre actes La Celes­tina (1902) del com­po­si­tor tor­tosí Felip Pedrell (1841-1922), no per cone­gut, ha dei­xat de crear per­ple­xi­tat i incre­du­li­tat en el pano­rama musi­cal del país i, alhora, ha tor­nat a posar en relleu la des­pre­o­cu­pació amb què, des de les ins­ti­tu­ci­ons, es tracta el patri­moni musi­cal català. Per­ple­xi­tat que s’ha afe­git al ja cone­gut oblit, enguany, de Pedrell per part dels res­pon­sa­bles de les com­me­mo­ra­ci­ons de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, en no haver decla­rat el 2022 com Any Pedrell en com­plir-se el cen­te­nari de la seva mort, el pro­per 19 d’agost a Bar­ce­lona. Ni tan sols s’ha vol­gut posar remei a l’oblit afe­gint-lo, per exem­ple, dins de l’apar­tat d’Altres Com­me­mo­ra­ci­ons 2022, on sí que hi han anat a parar les del poeta llei­datà Gui­llem Vila­dot i aquesta curi­osa figura poli­facètica de Monis­trol de Mont­ser­rat ano­me­nada Joan Car­les i Amat (1572-1642), clau en el món de la gui­tarra cata­lana i espa­nyola. Para­do­xal­ment, però, resulta que el pri­mer i seriós estudiós de Car­les i Amat va ser el gui­tar­rista i musicòleg Emili Pujol, que es va interes­sar pels reper­to­ris antics de la gui­tarra històrica gràcies pre­ci­sa­ment... a Felip Pedrell.

Aquest oblit, així doncs, se suma a la desídia i dei­xa­desa cap a la figura d’aquest tità de la cul­tura cata­lana i euro­pea, mani­fes­ta­des ja en l’enfon­sa­ment per acci­dent, l’any 2011, de la seva casa natal de Tor­tosa, al car­rer de Replà, 16, o en el fet de no haver sabut evi­tar que les des­pu­lles mor­tals del com­po­si­tor fos­sin extre­tes del seu nínxol fami­liar, per impa­ga­ment, per tal de ser dipo­si­ta­des en una fossa comuna. Pot sem­blar-ho, però no és cap acu­dit.

Pot­ser hagi estat la força d’una volun­tat cega que hagi por­tat Pedrell al mateix destí que molts altres grans com­po­si­tors: aca­bar física­ment en una fossa comuna. D’aquesta manera s’ha eri­git un símbol sus­cep­ti­ble de ser inter­pre­tat per ado­nar-nos de la immen­si­tat d’un gegant del qual, com li agrada de dir al musicòleg Cèsar Cal­mell, no som encara dig­nes. És molt pos­si­ble que, incons­ci­ent­ment i acrítica, s’hagi obli­dat aquest gegant de la cul­tura cata­lana mal­grat haver estat el cre­a­dor, a Cata­lu­nya, de la musi­co­lo­gia moderna.

Edi­tor i estudiós de l’obra del poli­fo­nista Tomás Luis de Vic­to­ria (1548-1611), Pedrell s’eri­geix com l’enllaç entre els pri­mers pio­ners de la musi­co­lo­gia espa­nyola com ara el valencià Antoni Eixi­meno (1729-1808) o Fran­cisco Asenjo Bar­bi­eri (1823-1894). Pio­ner, també, en l’estudi de la música tra­di­ci­o­nal hispànica que va aca­bar donant lloc al nai­xe­ment d’una dis­ci­plina com l’etno­mu­si­co­lo­gia a més de mes­tre de figu­res tan impor­tants com ara Isaac Albéniz (1860-1909), Enric Gra­na­dos (1867-1916), Manuel de Falla (1876-1946) o Robert Ger­hard (1896-1970), la seva obra musi­cal, musi­cològica, musi­cogràfica, pedagògica no ha estat encara capaç de des­per­tar, tan­ma­teix, ni una com­me­mo­ració a l’altura que es merei­xe­ria.

Una petita expo­sició

Fora d’alguna paupèrrima ope­ració cul­tu­ral, d’aque­lles que es fan, pro­ba­ble­ment, per tran­quil·lit­zar la consciència perquè no sigui dit que no s’ha fet res, Cata­lu­nya torna a per­dre per gole­jada el lide­ratge en la rei­vin­di­cació dels grans titans del nos­tre patri­moni musi­cal. Pedrell no n’ha estat excepció, i haver de posar a la balança aquesta estrena abso­luta a Madrid de La Celes­tina amb l’anunci d’una petita expo­sició per part del Museu de la Música-L’Audi­tori, junt amb unes inter­pre­ta­ci­ons per part de l’OBC del poema simfònic pedre­llià I Tri­onfi (un pro­jecte, al cap­da­vall, de recu­pe­ració impul­sat per una ini­ci­a­tiva pri­vada com ho és l’Edi­to­rial FICTA), ens posa al davant del mirall en qüesti­ons de patri­moni musi­cal. Per si tot això no fos sufi­ci­ent, l’atzar-destí ha vol­gut que una de les dues fun­ci­ons de La Celes­tina a Madrid (sota la batuta del direc­tor musi­cal del Tea­tro de la Zar­zu­ela, Gui­llermo García Calvo) se cele­brin l’11 de setem­bre. Per refle­xi­o­nar-hi. 

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
El Punt/Avui