Cerca de notícies

Enquesta

La música és de qui l'escolta

16/5/2022 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/la-musica-es-de-qui-escolta-255318

L’OBC continua el seu periple brucknerià amb la setena simfonia del mestre austríac, juntament amb el concert per a flauta d’Ibert

El proper cap de setmana, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), sota la batuta del seu director titular Kazushi Ono, interpretarà la Simfonia n. 7 en Mi d’Anton Bruckner, una de les més conegudes i celebrades del compositor austríac. D’aquesta manera, després de la interpretació de la Tercera el cap de setmana passat, tots aquells brucknerians que així ho desitgin, podran continuar amb el recorregut que proposa la formació a través del gran simfonisme de finals del XIX. En aquesta ocasió, l’obra central anirà acompanyada d’una perla del compositor francès Jacques Ibert del primer terç del s. XX; el seu Concert per a flauta que protagonitzarà Francisco López, flauta principal de l’Oslo Philharmonic, artista convidat de l’Orquestra d’Extremadura i flauta solista de l’OBC.

Anton Bruckner era un senyor de caràcter tímid que va començar a desenvolupar amb més dedicació la seva tasca compositiva al voltant dels 40 anys, després de traslladar-se a Viena, on també exercia com a professor. Aliè a les corrents intel·lectuals contemporànies, auster en el seu estil de vida i d’una fe catòlica profunda però senzilla, no va ser reconegut com el gran mestre que era fins pràcticament a la seixantena. Professava una gran i declarada admiració per Wagner, de qui va heretar, entre d’altres, la voluntat d’expandir l’orquestra o la innovació harmònica i a qui cita i dedica la Tercera Simfonia que comentàvem abans, coneguda com a Simfonia Wagner.

A partir d’aquesta biografia, el Nazisme, que arribaria al poder pràcticament quaranta anys després de la seva mort, construiria un relat heroic en el qual el compositor austríac encarnaria la figura del pagès que aconsegueix l’èxit gràcies al seu esforç constant, malgrat el suposat boicot de la burgesia jueva de Viena. En qualsevol cas, Bruckner va ser un «místic gòtic extraviat per error al segle XIX» –com el va qualificar el director d’orquestra Wilhelm Furtwängler– o un geni de mirada abstreta i sincera, però aquestes definicions no parlen de la seva obra. O sí? De fet, és vàlid analitzar la Setena Simfonia des de la vida de l’autor, estirant-ne el caràcter i les textures per relacionar-les amb el seu posat, el seu transcurs vital o les seves circumstàncies biogràfiques?

La Setena de Brucker va ser estrenada el 1884 sota la direcció d’Arthur Nikisch, qui va afirmar: “Des de Beethoven no hi havia hagut res que pogués apropar-s’hi”. Mentre Bruckner estava immers en el procés compositiu de l’obra, va saber que la mort de Wagner era imminent; l’Adagio plasma aquest dol i afectació, podem dir que és un homenatge al seu ídol perquè fa aparèixer per primera vegada la tuba wagneriana en el conjunt orquestral. D’altra banda, i encara al voltant de les influències biogràfiques sota les quals podríem llegir l’obra, es diu que Bruckner, humil, va expressar que el primer dels temes li havia dictat el seu amic difunt Ignaz Dorn en un somni.

Però fins a quin punt podem parlar de l’obra en relació amb el seu entorn? Si l’aïllem i parlem exclusivament de la partitura, veurem que consta de quatre moviments, seguint l’esquema de la simfonia clàssica vienesa, però que la seva durada i profunditat expressiva son descomunals. L’Allegro moderato es desenvolupa en tres blocs temàtics –un de subtil, un de melancòlic i un de rítmic i obstinat, amb aires de dansa–; l’Adagio presenta dos temes –un primer de gran solemnitat i un segon de nostàlgic–; un tercer moviment consta d’un Scherzo –alegre i lleuger– i un Trio –galant i distès–; i el Finale presenta una variació del tema interpretat a l’inici de la simfonia, un segon tema plàcid i misteriós, un de tercer de descendent i una reelaboració contrastada de tots tres anteriors. Ara bé, pot existir la música per si sola? La música és melancòlica, solemne, nostàlgica, alegre o galant per si mateixa o son qualitats que li atribueix l’escolta?

I és que, finalment, la música és de qui l’escolta; és una eina poderosa que pot actuar com a element simbòlic en la política, que pot ser utilitzada com a canal per a transmetre un missatge que, en tant que s’explica de manera metafòrica, pot ser emmotllat de mil maneres diferents. És per això que, tant si estudiem la vida del compositor per entendre-la, com si estudiem la forma i estructura de l’obra en si, la responsabilitat final del missatge que volem que tingui aquesta o qualsevol simfonia serà nostra. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol