Cerca de notícies

Enquesta

El Palau acull la Integral de les Simfonies de Brahms dirigides per Daniel Harding

4/5/2022 |

 

El Palau acull la Integral de les Simfonies de Brahms dirigides per Daniel Harding amb l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca en dos dies consecutius.

Els propers 9 i 10 de maig (20 h), arriba al Palau de la Música Catalana, un dels projectes més emblemàtics de la temporada, la interpretació de la Integral de les Simfonies de Johannes Brahms de la mà de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca, sota la direcció del reconegut director Daniel Harding. El primer dia s’oferirà la primera i la tercera simfonia, mentre que el dimarts, dia 10, serà el torn de la segona i la quarta. Harding és el director musical d’aquesta formació des de l’any 2007, una orquestra, convidada habitualment a festivals i sales de concerts internacionals i reconeguda pels seus enregistraments, molts dels membres de la qual són alhora solistes i músics de cambra destacats.

La setmana que ve tindrem doncs l’oportunitat de descobrir l’obra simfònica de Brahms, caracteritzada per la majestuositat simfònica i amb una capacitat de commoure íntimament, com si “Brahms obrís una escletxa per deixar entreveure els seus sentiments envers Clara Schumann, tot la vida amagats, i només en la música pogués canalitzar l’amor, la ràbia, la impotència, la pulsió de vida i de mort que l’amaraven”.

“La Primera –l’esperada simfonia, anomenada “Desena” de Beethoven– és ampul·losa amb la seva introducció imponent: un timpani que colpeja amb insistència sobre un fosc i intricat teixit orquestral. L’“Andante” és una pausa reflexiva; a l’scherzo hi ha placidesa i elegància, però és el finale imponent quan es tanca aquest viatge de la foscor a la llum: la melodia de ressonàncies beethovenianes, la seva crida de corn alpí i el seu coral amable que esclatarà ple de llum per tancar-la manera grandiosa”, segons el que explica el doctor en Humanitats i divulgador musical Carlos Calderón en el programa de mà del concert.

Quant a la Segona “podríem veure-la com un adagio tendre i amable que per a Clara Schumann brillava amb un optimisme lluminós i elegíac en contrast necessari amb la Simfonia anterior. La sensació general és d’equilibri i calma”.

La Tercera és, sens dubte, la més popular. “És l’única simfonia que no acaba amb grans fanfares, sinó amb l’eco del primer tema que en el primer moviment és joiós, triomfal i dramàtic per tornar al darrer moment ara ple de calma i balsàmic. Al centre un “Andante” de reposada senzillesa i, després, el “Poco allegretto”.

La Quarta Simfonia destaca per “la seva hiperbòlica passacaglia final, que tanca el gran cicle amb una apoteosi de 35 variacions orquestrals: el final dels finals. Però per arribar-hi cal merèixer-ho, i això significa assaborir amb gust refinat les argúcies tècniques de Brahms. Amb ben poques idees basteix un primer moviment com si fos una xarxa enredada i atapeïda. Hi ha dolor i anhel manifestats en aquesta qualitat tornassolada dur-moll (major-menor) que caracteritza Brahms.”. 

Catclàssics