Cerca de notícies

Enquesta

Pau Codina: “He tendit a una certa foscor, però és bonica i personal”

28/4/2022 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/pau-codina-he-tendit-a-una-certa-foscor-pero-es-bonica-i-personal-250923

El dia 7 de maig Pau Codina presenta a l'Atlàntida de Vic «Landscapes», un disc on relaciona Cassadó, Magrané, Bach i Crumb amb fotografies d’autoria pròpia i poemes de Silvie Rothkovic

Feia un dia grisós, a Barcelona, havíem quedat al Cafè Salambó de Gràcia. Ens havíem de trobar amb el violoncel·lista Pau Codina (Barcelona, 1988), que acaba de publicar Landscapes (Seed Music), un recull de quatre paisatges sonors –Cassadó, Magrané, Bach i Crumb–, visuals –fotografies fetes per ell mateix– i literaris –poemes encarregats a Silvie Rothkovic i escrits a partir d’allò que li suggerien tant les peces com les imatges. El CD consta d’un llibret, per tant, que convida a fer dialogar les arts i els sentits, és un retrat de la personalitat artística del músic, la seva carta de presentació com a solista. Vam seure a una taula més o menys tranquil·la, més o menys clara, vam demanar un tallat i unes aigües amb gas –ens acompanyava la Laia Serch, que escoltava atenta i disparava sigil·losa–, vaig aclarir que les preguntes partirien de les fotografies i els poemes i vam començar.

El primer «paisatge fotogràfic» de Landscapes ens mostra la silueta d’un paisatge urbà, nocturn, tranquil, un punt misteriós; és Barcelona. Els llocs d’origen marquen, interpretativament, un músic?

Hi ha coses que son inevitables, portem dins una manera determinada d’entendre la música i potser no en som conscients. Per exemple, en el cas d’aquesta peça [la Suite for Solo Cello de Cassadó], el segon moviment és una sardana i els altres moviments tenen influències molt clares de la música espanyola, del flamenc. Les parts més apassionades, a fora, potser les toquen més fort, més arravatades, estirades per totes bandes, però aquí sabem instintivament que el ritme és important, que aquesta passió molt sovint s’aguanta per dins, que no es tracta de treure-la tota cap enfora. Son tendències inconscients que no les perceps fins que algú te les fa notar.

El poema que acompanya la fotografia es titula «Des d’aquest lloc» i tracta de la llunyania i de l’aquí. Ara mateix compagines la teva activitat com a solista amb la de l’Esbjerg Ensemble a Dinamarca, amb la de l’Oculi Ensemble a Anglaterra i amb la del Trio Fortuny aquí. Creus que el fet de tenir tanta activitat internacional et porta a subratllar més el lloc d’on vens?

Sí. Quan vaig marxar fora, em demanaven que toqués música espanyola o catalana i, per mi, al principi, era un pes. Després, a mesura que et vas fent gran, vas acceptant i integrant aquesta etiqueta, o al menys aquella part en la que t’hi sents còmode; aquella part que no, la deixes estar. Però sí, com més temps passa, més m’agrada ser conscient d’allò que m’arrela a un lloc. De totes maneres, a Dinamarca, la feina que hi tinc és un luxe, és una feina que aquí no existeix: una plaça fixe a un ensemble creat amb diners públics. És com si fos una orquestra pública però amb un grup de cambra, una bogeria. L’únic desavantatge, amb tots els respectes per la ciutat d’Esbjerg, és que està a Esbjerg. Si fos a qualsevol altra capital, tothom s’hi tiraria de cap.

Com més temps passa, més m’agrada ser conscient d’allò que m’arrela a un lloc

A la fotografia també hi ha un estel i uns núvols que, a diferència de les ciutats, són fugaços. Aquesta afició –o obsessió– que comentes tenir per la fotografia ha sigut passatgera o ha vingut per quedar-se?

Jo crec que ara hi és per quedar-se, és una afició que em ve de petit. Tenia una càmera Reflex de carret i, quan tenia catorze anys, vaig estar-hi capficat una temporada; després ho vaig deixar estar i ara fa poc ho he tornat a reprendre. Aquí, al disc, he fet l’exercici de relacionar les fotografies amb les obres: he buscat les que funcionessin millor de totes les que ja tenia fetes, i crec que hi encaixen molt bé per raons més instintives o més evidents.

La fotografia m’ha portat a aprendre un procés creatiu nou. El fet d’haver-hi començat de més gran, m’ha fet veure que tenia molts vicis acumulats en el terreny musical. De fet, també me n’he adonat que, amb les fotografies que faig, tendeixo a ser força fred: m’agrada la geometria, em costa apropar-me a la gent. Amb la música em passa el mateix: tinc tendència a tirar cap a la pulcritud –i això, després, em dona eines per alliberar-me del tot–, però de vegades m’he de forçar a fer aquesta empenta. Tocar amb algú, pot ser una experiència molt forta i, de vegades, costa trobar músics amb qui hi tinguis prou confiança per deixar-te portar. Em passa el mateix amb els retrats a les fotografies.

La fotografia m’ha portat a aprendre un procés creatiu nou
Partim de la segona fotografia: de la mateixa manera que al marge d’un riu hi pot haver moltes flors, existeixen moltes obres per a violoncel sol. Per què has escollit aquestes quatre obres pel disc?

Cadascuna representa una faceta de la meva personalitat musical i, a més, totes tenen un lligam entre si, de manera que queda un repertori rodó. Cassadó és la bandera del violoncel·lista català, i mira que les primeres vegades que el vaig tocar, vaig pensar que no m’acabava d’agradar! Vaig pensar que l’estil era una mica obvi. Però a mesura que l’he anat tocant, m’ha anat agradant més i, sobretot des de fora, m’han dit que em quedava bé, la peça.

D’altra banda, intento tocar música de nova creació. No és que sigui la meva especialitat, però sí que és una vessant que m’agrada i que, sobretot aquests últims anys a Dinamarca, he desenvolupat més. És una música que, gairebé sempre, t’obre de mires i suposa un repte per l’intèrpret. A més, hi ha una certa llibertat: quan el llenguatge no està tan lligat a una tradició, no tens una motxilla que pesi, no hi ha una manera de fer establerta.

Cadascuna de les obres representa una faceta de la meva personalitat musical
Així, l’obra d’en Joan Magrané queda relacionada amb la de Cassadó pel fet de ser d’aquí i amb la de Bach perquè està molt inspirada en la música del barroc francès i la música per a viola de gamba. De la mateixa manera, la Suite núm. 5 de Bach, a més d’altres influències de la música francesa, comença amb una obertura francesa. I és en do menor; és la més fosca de les sis suites, la més interior, la més melancòlica, la més trista. Això també la fa relacionar amb el Tombeau de Magrané, que és una peça de caràcter elegíac, com un sospir o un lament.

Finalment, la peça de Crumb, és una de les peces que a mi més m’ha agradat tocar. Recordo molt bé com, quan era alumne i estava a Anglaterra, un company la va tocar i me’n vaig enamorar de seguida. Des d’aleshores l’he tocat molt, i és una peça que, per alguna raó, em sento molt a prop. També és en do menor i, a més, el tercer moviment es diu Toccata i per tant, té un lligam amb el barroc. El segon moviment és un tema pastoral amb variacions, i aquí hi trobem, per tant, l’element paisatgístic de Landscapes. Transmet un ambient com dels deserts americans i, en aquest sentit, queda contraposada a Cassadó, que té una cosa molt més mediterrània.

Aquesta segona fotografia és, potser, la més lluminosa de totes quatre, té un aire primaveral, de vida, però la peça musical que acompanya porta per títol la idea de la mort. Com és que vas relacionar aquesta fotografia amb aquesta obra?

Per dues raons. D’entrada, a l’estil d’en Joan, hi ha una mescla de mons sonors més abstractes, fets de transparències i harmònics; elements boirosos que, com si fossin ràfegues de llum, surten i destaquen. Com a l’aigua de la fotografia, hi ha parts que queden a davant i, d’altres, al darrere. De tant en tant, però, en un gest molt expressiu, apareix aquesta cosa lírica; per això, les flors. D’altra banda, vaig visitar el castell de Hamlet de Dinamarca i, a l’hora de triar les fotografies, vaig pensar en aquesta imatge de la mort d’Ofèlia envoltada de flors, baixant pel riu.

Forma part de la nostra feina entendre què es vol dir amb aquesta música o què hi podem dir nosaltres
El poema que acompanya tant la fotografia com l’obra de Magrané parla de «salvar la fragilitat», i a mi m’ha fet pensar en la dificultat que té l’intèrpret de deixar parlar la música. Cal salvar aquesta fragilitat, la de deixar parlar la música per sobre de tot?

És un balanç. El que fem nosaltres en la música clàssica és interpretar, per tant hi ha una part de creació i una part de deixar passar la música a través nostre. Estem al servei d’un text, com seria el cas d’un actor, però aquest text necessita de la nostra personalitat i de la nostra versió per existir. Hi has d’injectar la teva vivència, la teva experiència; és inevitable i s’ha de cultivar. No sé quin seria el cocktail perfecte, però de vegades hi ha una falta de respecte per part de l’intèrpret. Avui en dia hi ha la tendència de fer una mica de xou… però bé, al mateix temps també es pot pecar de no atrevir-se a fer prou xou, perquè finalment tocar dalt de l’escenari no deixa de ser un xou! En tot cas, forma part de la nostra feina entendre què s’està intentant dir amb aquesta música o què podem dir, nosaltres, amb aquesta música.

A la tercera fotografia hi veiem unes gotes de pluja que baixen pel vidre d’una finestra d’un tren i, al llibret, dius: «Bach ens transporta enrere en el temps i totalment cap en dins en relació a nosaltres mateixos».

Aquesta suite és molt dramàtica i molt personal. Bé, totes ho son, però aquesta té un aire gairebé teatral, èpic. És molt evidentment emocional i interior i s’estructura, gairebé, com un guió dramàtic. Comença amb una introducció molt noble; el Preludi, la Fuga i l’Allemande continuen aquesta presentació elegant, però alhora sentida i fosca. La Courante és molt energètica i explosiva, com si quedés penjada a l’estratosfera; i la Sarabande és un moment surrealista que queda, gairebé, fora de context. Llavors, a les Gavottes, hi ha una tornada a allò humà, com si consolés. Finalment la Giga és com si fos un narrador explicant, molt seriosament, que la història ha sigut aquesta i que s’acaba aquí.

Què té per a tu Bach que et porti en aquest «camí inacabable» que comentaves abans?

És música que no em cansaria mai d’escoltar, d’estudiar, d’anar-hi retornant. I també és música que curiosament, a tothom li sona diferent. Diria que d’una manera més exagerada que en d’altres casos. Em costa trobar versions que m’agradin i tinc la sensació de no cansar-me mai d’anar trobant la meva pròpia. I això suposo que deu ser igual per tothom. Fins i tot, hi ha un element que es podria explicar analíticament: hi ha gairebé tanta harmonia explícita com suggerida, en aquesta música, perquè està escrita per violoncel i, pel fet de no ser un instrument harmònic, moltes vegades es toquen les notes d’un acord per separat i es podria entendre que pertanyen a un acord o a un altre, o podries entendre que l’acord imaginari que acompanya la melodia va a un lloc o a un altre.

El poema que l’acompanya parla del silenci de després (de després d’haver tocat una gran obra, per exemple), i penso que ha de ser difícil «travessar aquest bloc de llum», interpretar grans obres tan conegudes.

Jo no passo gaire temps pensant si estic fent una versió millor o pitjor que una altra persona. Ni tan sols em plantejo comparar-me amb segons qui. Potser, abans de la gravació, sí que vaig tenir un parell de moments en què vaig escoltar unes versions que sabia que m’agradaven, i vaig pensar: «ostres, no hauria d’haver escoltat això!». Però si em comparo amb algú és amb mi mateix.

Com més bonic i més personal és el CD, més sentit té fer-lo
Tant les fotografies com els poemes tenen un pes evident en el disc. En un moment en què els reproductors de discos cada vegada escassegen més, és un risc publicar música en un objecte físic. Ho vols seguir fent en un futur?

Crec que ara estem en un moment de transició i, al final, ja acabarem veient com queda. Jo no compro discos, ho he d’admetre, perquè crec que la música l’escoltes dins al cap, és diferent que en cas dels llibres. Realment, és molt probable que la funció dels discos no acabi sent vendre’ls, sinó tenir-los com a record o donar-los a certes persones, tenir-los com una eina de promoció. Per això hem volgut barrejar-lo amb les fotografies i els poemes, per donar-hi un afegit. A més, amb aquesta edició fantàstica que ha fet Seed, és bonic tenir-lo. Com més bonic i més personal és l’objecte, més sentit té, i això és una mica el que hem intentat.

La quarta fotografia és una carretera nevada, amb una persona sola i un paisatge hostil. Tirar endavant una carrera com a solista pot ser hostil? Et sents més acompanyat en el món de la cambra, en prefereixes una a l’altra o et sents còmode en tots dos registres?

Son mons molt diferents, tot i que avui en dia, s’estan barrejant molt: hi ha grans solistes que fan música de cambra i, a partir de grans grups de cambra, hi ha músics que han fet carrera en solitari. Per mi els processos son diferents. També penso que per un violoncel·lista és especialment diferent: si fos violinista, jo voldria ser el primer violí d’un grup de cambra, sense cap mena de dubte, perquè d’una banda sentiria que puc desenvolupar la meva veu i, de l’altra, formaria part d’una cosa que trobo del tot gratificant. Tocar en un quartet és meravellós, és increïble, però perds; toques menys melodia, estàs menys al davant. Sona molt bàsic o molt evident, però és el que penso. A mi m’agrada estar al davant i sé que si em deixo anar, hi ha tot un camí per fer. I en part, aquest disc és un pas endavant per explicar què puc fer sol.

A totes les peces del disc, hi ha una certa foscor, una cosa solitària o melancòlica
«No és la música també aquest espai que ens conté i la mort és sortir-ne?». Això es pregunta el poema 1955. Creus que els poemes ajuden a entendre millor les obres? A tu t’ha ajudat a entendre-les d’una manera diferent?

A totes les peces del disc, vist ara de lluny, hi ha una certa foscor, un cert pes, hi ha una cosa solitària o melancòlica, i a les fotografies també. El que m’agrada d’aquest exercici que hem fet és que és tot molt instintiu, no crec que una cosa ajudi a entendre millor l’altra. Per mi, és fantàstic ficar-me en el món d’aquests poemes sentint l’ambient de la música i de la foto. És una cosa molt més instintiva i d’anar passejant d’una cosa a l’altra. Potser des de fora és una porta d’entrada més, però en tot cas és un joc que prova de despertar la curiositat i les emocions.

Aquesta persona de la fotografia camina i deixa, darrere seu, les petjades per on ha passat. Cap on camina? Quins projectes voldries destacar de la temporada, la que acaba i la que començarà el setembre?

Ara mateix hi ha els concerts de presentació del disc, els més macos son el del 7 de maig a l’Atlàntida de Vic, on segurament vindrà la Silvie i llegirà els poemes i hi haurà la projecció de les fotografies, i el del juliol al Palau de la Música. També tinc concerts a França, a Dinamarca i a Holanda, segueixo amb l’activitat de l’Ensemble Esbjerg i del Trio Fortuny –per cert, amb el trio gravarem un disc. De fet, després d’haver gravat aquest CD i haver vist que és possible, tinc ganes de fer-ne més. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol