Cerca de notícies

Enquesta

El diví Cristóbal de Morales

22/4/2022 |

 

https://www.nosolocine.net/el-divino-cristobal-de-morales-por-oriol-perez-trevino/

L’article d’avui no havia de ser el que tot seguit, si us plau, podreu llegir. Sospitava, ja fa uns dies, que si em posava a escriure sobre el Graal, acabaria per quedar atrapat en una estranya energia psíquica que impossibilitaria l’estar plenament convençut d’allò escrit. I així ha estat. El visionat del documental, el dissabte de glòria, Onyx, los reyes del Grial m’ha portat a la recuperació d’unes ressonàncies psíquiques que pensava, pobre de mi, haver deixat enrere per sempre més. Però no. Sigui per la meva proximitat geogràfica amb el massís de Montserrat o pel meu amor incommensurable pel festival escènic sagrat Parsifal (1882) de Richard Wagner (1813-1883), el cas que no he estat capaç d’entregar l’article sobre el Graal al meu editor. Prometo que aquest arribarà en les properes entregues, però mentrestrant he tingut temps per retrobar-me amb una de les obres més imponents de la història de la música ibèrica de tots els temps: la imponent i sublim Missa Pro Defunctis a 5 veus del compositor sevillà Cristóbal de Morales (Ca 1550-1553). Precisamemt aquesta ha estat l’obra escollida per a un nou concert del cicle Vespres d’Antiga que impulsa l’església del Pi de Barcelona i el Departamemt de Música Antiga de l’ESMUC. Sota la direcció de Lambert Climent, el conjunt vocal i instrumental de l’esmentat departament oferirà, a l’església del Pi el proper dimarts 26 d’abril a les 20 h, una de les obres, a judici de la musicologia, més importants de la història de la música hispànica del segle XVI.

 

Nascut a Sevilla al voltant de l’any 1500, una de les primeres realitats que ens sorprèn del seu compositor Cristóbal de Morales és el relativament poc que sabem d’ell, malgrat haver estat batejat pel teòric Juan Bermudo (Ca 1510-1565) com «la luz de España en la música». Les diferents edicions de les seves obres localitzades arreu d’Europa ens indiquen com la seva música fou d’allò més apreciada i admirada. Format, probablement, amb Pedro Fernández de Castilleja (mestre de capella de la catedral de Sevilla), la seva carrera es va desplegar en diferents centres religiosos com a mestre de capella. Així, catedrals com les d’Àvila, Plasencia, Córdoba o Málaga foren alguns dels escenaris on Morales va poder desenvolupar l’esmentada carrera. El realment interessant del compositor es va produir gràcies a què, a partir de 1535, va ser cantor a la capella papal de Roma, una capella que apreciava d’allò més als cantors provinents de la península ibèrica.

 

És d’aquest període a Roma quan va publicar-se, el 1544, l’esmentada magnífica Missa pro Defunctis a 5 veus i que forma part del Missarum Liber Secundus dedicat al Papa Pau III (1468-1549). Són molts els dubtes establerts sobre els motius que van portar a Morales a la composició d’aquesta obra. Si bé hi ha qui apunta la possibilitat que fos per a les exèquies de l’esposa del rei d’Espanya Carles I (1500-1558), Isabel de Portugal (1503-1539), morta en part, el que és segur és que aquesta música va interpretar-se a la catedral de la Ciutat de Mèxic els anys 1559 i el 1598 com a música per als funerals dels monarques hispànics Carles I i Felip II (1527-1598). Amb aquesta composició, Morales assoleix una construcció polifònica que ens mena a un espai de serenor, beatitud i hieratisme que hem de considerar com la materialització musical dels estats espirituals que la Mística castellana intentava donar nom en aquell temps a través d’importants figures com ho poden ser les de Santa Teresa de Jesús (1515-1582), Fray Luis de León (1527-1591) o San Juan de la Cruz (1542-1591), autor d’aquells coneguts versos:

Mi amado las montañas
los valles solitarios nemorosos
las ínsulas extrañas
los ríos sonorosos
el silbo de los aires amorosos

la noche sosegada
en par de los levantes del aurora
la música callada
la soledad sonora
la cena que recrea y enamora.

Aquest conegudíssim fragment del Càntic espiritual del citat Sn Juan de la Cruz ens serveix per aproximar-nos, com cap altre testimoni literari, al cor de la intencionalitat expressiva de la música que sonarà en el transcurs de la vetllada del proper dimarts. I és que, possiblement, en aproximar-nos al «divino» Cristóbal Morales, no només ens acostem a un dels polifonistes més destacats del Renaixement hispànic o a un compositor que, a judici d’algun musicòleg, cal considerar com el compositor espanyol més reeixit de tots els temps, sinó a un compositor que, per sobre de tot, sembla voler portar-nos fins al Gran Misteri d’on sorgeix i flueix absolutament tot. En aquest món d’immediatesa i de presses, dimarts tindrem el privilegi de poder-nos submergir en la polifonia d’aquell que, com l’esmentat Sant Joan de la Creu, però també Francisco de Osuna (Ca 1492-Ca 1540) o Ignasi de Loiola (1491-1556), va trobar en la seva determinació vital la recerca d’un espai que es vol situar en el Principi, en aquell Principi del qual antecedeix qualsevol manifestació o contorn a través del qual s’expressa el Fons del que és Real. Així, la música de Cristóbal de Morales, com els escrits dels esmentats místics o l’art pictòric de El Greco (1541-1614), semblen apuntar cap aquella Regió Primera i última de les coses a la qual poques persones tenen accés ja que és en una profunditat que no està pas a l’abast de tothom. Però dimarts al Pi, de la mà de la música de Morales, però, en tindrem la possibilitat d’aproximar-nos-hi.

 

Possiblement per aquest motiu, l’actitud en escoltar la música de Morales no ha de ser, en absolut, la d’una audició musical més. Ens atrevim a dir que ha de ser en una disposició semblant a la d’aquell que decideix submergir-se en l’exercici de la meditació. Com ens ha ensenyat Pablo d’Ors, la meditació és un exercici per fer créixer la confiança; és una pràctica posada al servei de l’espera. Però, què cal esperar? Doncs tot i res. És precisament de la pràctica de l’espera gratuïta i lliure d’on sorgeix l’esperança que, com malauradament podem comprovar, es fa més necessària que mai al davant de la instauració despiatada de la gramàtica de l’inhumà tan característica dels nostres dies. La música de Morales és, així, un desafiament a ser capaços en saber posar una pausa a les nostres vides. És una invitació al trobament profund d’un mateix per possibilitar, així, una experiència d’allò que està més enllà de l’abast de la paraula, la lògica i la raó. Des del cristianisme, aquesta experiència només pot provenir d’allò que és principi i final alhora, d’allò que és U. D’allò que anomenem amb el nom de Déu i que es manifesta, entre d’altres, sota les formes de la Bellesa. La mateixa bellesa polifònica que dimarts podrem gaudir amb el conjunt vocal i instrumental de Departament de Música Antiga de l’ESMUC sota la direcció de Lambert Climent. 

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
No Sólo Cine