Cerca de notícies

Enquesta

Víctor Braojos: “L'intèrpret ha de ser sempre un narrador d'històries”

19/4/2022 |

 

https://tempsarts.cat/musica/classica/victor-braojos-linterpret-ha-de-ser-sempre-un-narrador-dhistories/

Víctor Braojos (Barcelona, 1996) és un pianista català que va guanyar el segon premi al certamen “El Primer Palau” l’any 2019, gràcies a la interpretació de la “Sonata núm. 21 en Si bemoll major D. 960″ de Schubert. Format a l’ESMUC amb Jordi Masó i a la Guildhall School of Music and Drama de Londres amb Martin Roscoe, des de l’any 2018 resideix a Londres, on va obtenir el seu Màster in Piano Performance i Artist Diploma. Definit per la crítica musical com un intèrpret “d’una sensibilitat refinadíssima, intens, vehement i poètic alhora” ara acaba de treure un nou enregistrament amb repertori centrat en diversos compositors que proven aquestes qualitats. Conversem amb ell per conèixer com està desenvolupament la seva carrera i les claus d’aquest disc amb obres de Bach, Brahms, Migó i Liszt, que és el segon de la seva trajectòria.

La primera pregunta és tan previsible com obligada: com va néixer aquest projecte?

La idea d’ Shreds of light sorgeix d’un moment personal anímicament complicat, a les acaballes del maig de 2020, durant la primera onada de la COVID-19, en què vaig poder trobar refugi personal en la possibilitat de caminar envoltat de natura al meu poble natal, Cardedeu. En una d’aquestes passejades em va venir al cap la metàfora germinal d’aquest projecte: una mà estripant un mantell fosc, que ens sumia en la obscuritat i la incertesa, per deixar entrar de nou petits fragments o esquerdes de llum.

I això és el que vol reflectir la portada? O hi ha alguns vincles personals que van més enllà del simbolisme que comentes?

Alhora d’escollir la portada del disc, em vaig plantejar diverses opcions. Entre elles, la que hagués reforçat aquesta metàfora originària d’una manera més clara hagués sigut escollir una imatge de caràcter més aviat abstracte i amb clarobscurs. No obstant, volia que tot el projecte fos personal. Per aquesta raó vaig optar per una imatge que tingués un significat especial i que, alhora, permetés intuir els fragments de llum filtrada entre el fullatge dels arbres i els reflexes de l’aigua que donen títol al projecte: la connexió amb la natura i la voluntat de resiliència, mitjançant la metàfora del salt d’aigua i el corrent imparable de la vida.

Sembla clar, doncs, perquè vas triar el títol de Shreds of light. Però i el repertori?

Segurament un dels aspectes més sorprenents del disc és, precisament, l’eclecticisme tan evident en el repertori escollit. Quasi sembla un crim haver fet un disc on hi hagi Bach i música contemporània alhora! No obstant, crec que l’elecció del repertori del disc s’ha d’entendre com a base d’un programa de concert. I precisament un dels trets diferencials amb què m’agrada jugar a l’hora de dissenyar programes per a concert rau en la connivència d’elements teòricament discordants que a la pràctica enllacen perfectament en el seu esperit retòric i el missatge final, més que en el seu estil. En aquest sentit, crec que l’intèrpret ha de ser sempre un narrador d’històries.

Com a oients, aquesta heterogeneïtat sumatòria ens porta davant una proposta de sonoritat i pianisme, a priori diferent en cada cas, i que, a parer meu, recrees amb força, claredat en l’estructura, moments de rauxa i també de lirisme, amb un bonic cantabile i amb lògica en la direccionalitat del discurs. En certa manera, assoleixes un grau de cohesió estilística sense trair les arrels de cada compositor. En part per aquest motiu és recomanable escoltar el disc de manera lineal, és a dir, seguida, com en un concert. No obstant, com has solucionat aquestes les diferències tècniques i estilístiques, especialment en Bach, on l’ús de recursos com l’ arppeggiando, l’atac de grupets de notes, els trinats, l’articulació en general i, fins i tot, la digitació requereixen una mecànica en l’execució diferents en un piano respecte el clavicèmbal?

Precisament un dels aspectes que més dificultats va presentar alhora de fer el disc va ser trobar un tipus de so que funcionés tan per Bach com per una obra tan simfònica com la Sonata en Si menor de Liszt. Aquí m’agradaria citar molt especialment la feina que va fer l’Alfred Fernández Pons com a enginyer de so del CD, trobant un so natural, alhora que clar i ple. D’altra banda, com que les diferències entre els clavicèmbals i clavicordis a l’època de Bach i els pianos moderns són abismals, he intentat fer una adaptació dels recursos més propis del clave (articulació, arpeggiando, ornamentació, etc) al piano, però incorporant-hi recursos més pròpiament pianístics com la dinàmica, el contrast de colors. D’aquesta manera, el resultat final és una aproximació ni historicista ni romàntica però sí històricament informada i d’esperit més aviat serè i clar.

Amb un repertori tant eclèctic, segurament un dels factors més complexos amb els que t’has trobat durant l’enregistrament és l’exigència d’adaptació física en l’execució amb atacs de braç, de canell, fluïdesa de dits… Com ho vas plantejar?

Canviar d’estils tan diferents en tan poc temps ha estat una altra de les tasques més complexes a l’hora d’enregistrar el disc. En aquest sentit, si t’ho pares a pensar, és similar al que es pot fer en un concert, però en el context de l’enregistrament pots focalitzar-te diverses hores en una mateixa obra. Per aquest motiu saber aïllar mentalment cadascuna de les obres i ser conscient de la gestió física i mecànica de cada passatge van ser aspectes claus. Per tocar una Sarabande de Bach, per exemple, el més important a nivell mecànic és usar una articulació de dits i de canell clara i concisa, que permetin una articulació definida i una ornamentació elegant. En canvi, en Brahms la gestió del pes de l’avantbraç i l’ús del pedal són fonamentals per aconseguir el color. I, en el cas de Liszt, i en concret al Grandioso de la Sonata, és vital saber canalitzar tot el pes del cos cap als dits.

D’altra banda, no només interpretes les peces del repertori i has participat activament en l’edició del disc, si no que també has escrit les notes del llibret buscant la complicitat amb el melòman. A més, també assumeixes una mica el rol de pianista dinamitzador i generador de repertori de nova creació, ja que has inclòs Epitafi, que és una obra del també català Marc Migó (Barcelona, 1993) que ha escrit i t’ha dedicat expressament per a l’ocasió. Què la caracteritza musicalment?

Epitafi és una de les obres més impactants que he interpretat mai al piano. La síntesi que, en poc més de sis minuts, fa en Marc sobre els diferents estats anímics després del dol és increïble! Des del començament, la nota Si té un paper fonamental en l’obra i per això s’avantposa a la Sonata en Si menor de Liszt al CD. Aquesta nota Si apareix primer com a baix en un motiu melòdic simple i de certa innocència, però després l’harmonia es densifica i es tensa fins arribar al moment culminant de l’obra, el Tempestoso, on els canvis de compàs i les ressonàncies al baix enriqueixen la textura. No obstant, després d’aquest moment de ràbia, la dissolució temàtica que arriba fins al final de l’obra és d’una subtilesa magistral. Aquí la nota Si que acabarà evolucionant cap a un Si bemoll torna a fer-se més present fins a desaparèixer en la llunyania, acostant-se al silenci.

A banda dels trets estilístics i tècnics que comentaves, n’hi ha un que observant la partitura val la pena destacar i està relacionat amb l’ús del pedal i la densitat de la textura. Em refereixo als acords quebrats i als efectes de ressonància que en determinats passatges demana i que es plasmen a la partitura amb alguns compassos que tenen tres pentagrames.

Sí, hi ha diversos moments en què la densitat de la textura demana tres pentagrames. Aquest és un element habitual a partir del segle XX, tot i que sorprenent ja que només tenim dues. En molts casos, com a Epitafi, aquest tercer pentagrama addicional s’utilitza per indicar ressonàncies que s’han de mantenir, ja sigui mitjançant acords quebrats o bé mitjançant tècniques més noves, com ara l’ús del pedal tonal.

I, per si fos poc, encara que en Migó és pianista, també et va demanar que escrivissis la digitació de l’obra…

Això va ser una autèntica sorpresa que agraeixo a en Marc perquè demostra una gran confiança, també per encarregar-me l’edició d’aquesta obra. En part, aquest gest seu és conseqüència que, des de que va escriure l’Epitafi (al 2018), hem treballat plegats reatroalimentant-nos mútuament. De vegades hem trobat una solució a la interpretació d’un determinat passatge entre tots dos com ara per exemple l’ús del pedal tonal als compassos 50 i 51, o també algunes petites alteracions als tempi que finalment apareixen en la partitura.

Per cert, quantes obres has estrenat i quantes t’han dedicat o han escrit expressament per a tu?

Durant els últims anys he tingut la sort de treballar amb diversos compositors de prestigi que han decidit escriure’m alguna obra per tal que les hi estrenés. És el cas dels quart dels Quatre aforismes per a piano d’en Benet Casablancas l’any 2018, de la Fantasiestück 2 de Joan Magrané un any després i de la Bagatel·la núm. 1 de Josep Maria Guix el 2020. I, òbviament, l’ Epitafi de Marc Migó que vaig tenir la sort de presenta a la Sala 4 de l’Auditori de Barcelona el 2018.

Però no només has estrenat obres per a piano sol, si no també cambra i de compositors emergents…

Sí. Del compositor anglès Mark Bowler i la seva The elephant in the room de 2019, per a violoncel i piano; i de l’americà Abel M. G. Ebenshade amb Three abstract shapes, també del mateix any, per a violí i piano. Aquesta última a més, va néixer després d’una interessant conversa que vam tenir sobre Morton Feldman.

Com dèiem abans, al disc també hi has enregistrada la Sonata en Si menor de Liszt. Una composició d’una exigència muscular, tècnica, de concertació i expressiva que la converteixen en una de les fites més complexes i esgotadores del repertori pianístic tan en concert com en estudi. Com van ser les sessions d’enregistrament d’aquesta sonata?

Massa intenses (riu). Van ser tres sessions d’enregistrament d’unes cinc hores aproximadament, repartides en una tarda i, al dia següent, matí i tarda. A més a més, abans de començar l’enregistrament del CD, vaig estar parlant amb diversos companys pianistes i amb l’Alfred, el meu enginyer de so, per afrontar-la de manera íntegra sense descans, com en un concert i no per fragments com s’acostuma a fer als estudis de gravació. Volia que la narrativa de la Sonata no es veiés afectada ja que és un element tan fonamental.

Quin és el passatge més difícil per a tu?

Entre pianistes, quan parles d’aquesta sonata sempre acaben sortint els múltiples passatges d’octaves… i aquí cadascú té la seva “predilecció” per un moment concret. A mi, per exemple, les que apareixen entre el tema A i el Grandioso sempre em produeixen molt respecte. No obstant, crec que el passatge més difícil és la transició del moviment lent al fugatto que en el disc es correspon entre el minut 16 amb 22 segons i el minut 19 amb 11 segons. Es tracta d’un moment delicat arquitectònicament on et jugues que tota l’estructura de l’obra funcioni o, al contrari, decaigui.

A més, aquest 2022 has ofert diversos concerts a Catalunya on has pogut interpretar també part del repertori del disc.

La veritat és que les últimes setmanes han sigut força intenses presentant el CD a diversos auditoris i teatres de Catalunya, com ara a l’Auditori de Granollers, Jorquera Pianos, el Jardí dels Tarongers o l’Auditori de Cardedeu… i ara estic preparant també els concerts que comencen al maig al Regne Unit i en sales de la importància de la Saint Mary’s Perivale on actuaré 10 de maig, el 1901 Arts Club on tinc previst un concert el 13 de juny; i el Ribble Valley International Piano Week on hi actuaré el 16 de juliol.

I per acabar, com a català a l’estranger, tens algun projecte per interpretar el repertori de compositors catalans com Mompou, Montsalvatge, altres del segle XX o contemporanis com el citat Marc Migó? Més enllà de les nostres fronteres, hi ha interès per a descobrir aquestes figures que, malauradament i a excepció fins a cert punt de Granados o Albéniz, no formen part del cànon del repertori internacional?

Crec que moltes vegades el problema és més el desconeixement que no pas el desinterès. De fet, trobo que al públic anglès li interessa particularment tot allò que soni “exòtic” o “diferent”, i moltes vegades m’he trobat propostes musicals més “arriscades” a Londres que no pas a Catalunya o Espanya. Per tant, hi ha públic amb ganes d’escoltar coses noves, d’expandir els seus horitzons musicals. En aquest sentit, Mompou és un nom ja força popular a les sales de concert de Regne Unit. Albéniz i Granados, com deies, per descomptat. Però a mi m’agradaria poder presentar altres catalans extraordinaris com Blancafort, Ruera i tota una fornada de joves compositors actuals. 

Albert Ferrer Flamarich
El Temps de les Arts