Cerca de notícies

Enquesta

Les intimitats musicals de Joan Magrané

14/4/2022 |

 

https://www.nosolocine.net/las-intimidades-musicales-de-joan-magrane-por-oriol-perez-trevino/

Poc es parla, en el nostre panorama cultural, de Música en majúsucles. De música equivalent, pròxima i ressonant a les grans manifestacions literàries i artístiques del nostre cànon. Orfes de grans relats culturals i desconeixedors de la pròpia tradició, massa sovint, també per comoditat i mandra, hem deixat en un segon, si no tercer pla, les músiques que, per entedre’ns, formen part de la tradició musical entroncada en la història pretèrita. Emportats per una estranya necrofília, sembla com si això dels compositors contemporanis només interessi a l’actualitat cultural quan aquests traspassen o bé, per allò de la nostra addicció a l’esmentada actualitat, quan es produeix una estrena. I encara d’aquella manera. Ho puc corroborar amb tot el que va passar amb la mort del compositor manresà Josep Maria Mestres Quadreny, el 18 de gener de 2021. Si he d’esperar que la seva ciutat natal, la mateixa que la meva, algun dia sigui capaç de dedicar-li un sentit i sincer homenatge ja em puc disposar a esperar més que els personatges de Vladimir i Estragon del Tot esperant Godot de Samuel Beckett. Per què? Perquè els responsables culturals de la ciutat, inclosos els del seu Conservatori, més enllà d’haver sentit alguna vegada el seu nom, no saben ni qui era ni amb què va contribuir a la història de la música catalana. Sí, aquest és el nivell.

 

Com dèiem, però, poc es parla i es presentitza la música, especialment, en forma de publicacions. És per això que la publicació del compositor reüsenc Joan Magrané de l’Antologia Sentimental de la Música Catalana, editada per la recent creada editorial Peu de Mosca, cal aplaudir-la com un intent de normalitat cultural per part d’un dels compositors catalans contemporanis més presents i programats. Normalitat que s’inicia perquè, talents i virtuts musicals de Magrané al marge, el reüsenc sap escriure de manera bella i diàfana. Profundament ressonant i influït pel conegut Dietari de Pere Gimferrer, Magrané ens convida a viajar musicalment per alguns dels compositors que, personalment, més li interessen. I ho fa a través d’algunes de les seves obres, anomenem-les, predilectes: la Melangia d’Enric Morera (1865-1942), el Puigsoliu de Joaquim Serra (1907-1957), els Nocturns de Manuel Blancafort (1897-1987), El giravolt de maig d’Eduard Toldrà (1895-1962), la Música callada de Frederic Mompou (1893-1987)… També hi ha espai per al tractament de les grans personalitats musicals de l’avantguarda com ara la del seu amic Joan Guinjoan (1931-2019) o l’immens Robert Gerhard (1896-1970), a part és clar d’un repàs d’alguns dels seus colegues: Benet Casablancas (1956), Héctor Parra (1976), Ramon Humet (1968) i alguns de més propers a la seva generació com ara Raquel García-Tomás (1984).

 

Malgrat tractar-se d’uns articles que no tenen ni vocació pedagògica ni acadèmica, no és menys cert que som convidats a contagiar-nos de l’entusiasme i la passió inherents en Magrané per tot allò que fa,escolta, compon o escriu. Acostumats a com estem en viure una cultura sense ànima, amusa i massa pendent de puerils i estèrils dictàmens perpetrats per unes administracions i institucions acomplexades fins al moll de l’òs, pusil·lànims i profundament desconeixedores del que es cou més enllà de les seves pròpies estructures, el cert és que llegir un llibre com el de Magrané ja no només suposa el poder passar una bona estona en la descoberta de les seves intimitats musicals, si voleu el seu apparatus d’obres del patrimoni musical català, sinó el poder viure en una normalitat cultural que, com hem dit a l’inici de l’article, encara és massa òrfena de la presència de la Música en majúscules.

 

Si a tot això hi afegim que el pròleg el signa l’erudit i intel·lectual solsoní Raül Garrigasait, el resultat encara s’arrodoneix més. Garrigasait és l’ autor d’una de les definicions més precises i exactes del que és el patrimoni musical català: una Atlàntida enfonsada. Possiblement, llibres com aquesta Antologia Sentimental de la Música Catalana volen ajudar a fer reflotar una mica millor aquest immens continent. 

Oriol Pérez i Treviño
No solo cine