Cerca de notícies

Enquesta

Distància, mans, mascareta

21/3/2022 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/mans-distancia-mascareta-242501

L’OBC interpreta, el proper cap de setmana, uns versos de Rimbaud musicats per Britten i un conte de Camus musicat per Gerhard.

Fa setanta-cinc anys es va publicar la història d’una ciutat que, sobtadament, es troba envaïda per una malaltia absurda i fatal; les autoritats, per tal d’evitar-ne la propagació, confinen els seus habitants i els limiten cada vegada més els moviments per tal de protegir-los. Aquestes pàgines de mitjans del segle passat reflexionen sobre el sentit de l’existència quan no hi ha una moral universal, sobre la inevitable irracionalitat de la vida i sobre com, malgrat tot, «en l’ésser humà hi ha més coses dignes d’admiració que de menyspreu».

Pere Arquillué farà de narrador a La pesta de Robert Gerhard que s’interpretarà a L’Auditori.
Potser –i només potser– aquest marc narratiu ens ressona d’alguna manera; doncs bé, el proper 25 i 26 de març el sentirem en format de cantata per a narrador i orquestra a l’escenari de la Sala 1 Pau Casals de L’Auditori. Dins el Barcelona Obertura Spring Festival, l’OBC, sota la direcció de Francesc Prat i acompanyada de Pere Arquillué i un cor format per l’Ensemble O Vos Omnes i cantants de L’Auditori, el Cor de Cambra del Palau i el Cor Madrigal, interpretaran La pesta de Robert Gerhard, una obra inspirada en la novel·la homònima d’Albert Camus, que donaran als espectadors, de ben segur, més eines per al pensament crític que frases –fal·làcies prou repetides– «tot anirà bé», «en sortirem millors» o «només seran quinze dies».

El llibret d’aquesta obra de Gerhard, encàrrec de la BBC per suggeriment de William Glock i Antal Dorati, es construeix sobre la premissa que només hi podien haver dos personatges: el que relata els fets (el narrador) i qui els pateix (el cor). Musicalment, se serveix de la metàfora i la al·lusió i s’emmiralla en el gest de Camus que, com si fos poeta, es refereix a la realitat que s’amaga darrere el símbol. És així com acaba arribant a l’elaboració d’un melodrama, vertebrat per un discurs oral «nu d’emotivitat»; una obra que s’estrenarà el 1964 per l’Orquestra i Cor de la BBC i Stephen Murray com a narrador dalt de l’escenari de la Royal Festival Hall de Londres.

La història, estructurada talment com si es tractés d’una tragèdia grega, es condensa en nou episodis organitzats en tres parts. En primer lloc es presenta la ciutat, Oran, s’explica l’esclat de la malaltia i com impacta sobre la població. Tot seguit, es desenvolupen els estralls que suposa la pesta, fent referència als capítols de la novel·la titulats El comitè de salut, El tancament de les portes de la ciutat, La mort de la nena i Els funerals. Aquest últim moviment suposa el centre espiritual de l’obra i, a través d’una transició sobtada, s’arriba al clímax –amb l’agonia horrorosa d’un nen, víctima d’un patiment imperdonable que no acaba mai– i desemboca a un final sobtat que és, també, un no-final, perquè aquest «conte del nostre temps […] no pot ser un conte amb un final victoriós, sinó com una derrota eterna», en paraules del mateix compositor.

Una altra obra que relliga música i literatura completarà el programa del concert. Les illuminations de Benjamin Britten parteix d’un recull de fragments de proses poètiques d’Arthur Rimbaud, una antologia de textos que van impactar amb força a un Britten de 25 anys. Europa queia a trossos per la Segona Guerra Mundial i el compositor anglès, pacifista, va exiliar-se als Estats Units quan ja havia escrit dues de les cançons del cicle –Marine i Being beauteous– i un any més tard se n’estrenaria la integral a l’Aeolian Hall de Londres, interpretada per Sophie Wyss, a qui està dedicat el cicle.

L’obra consta de nou moviments i està escrita, originalment, per a soprano tot i que és habitual, també, que la interpreti un tenor –aquest serà el cas del cap de setmana que ve, amb Ian Bostridge–. La clau interpretativa de l’obra, si és que es troba en un sol lloc, podria raure en la frase «J’ai seul la clef de cette parade sauvage» («Només jo tinc la clau d’aquesta farsa salvatge»), o això és el que confessa el mateix Britten a una carta a Wyss. En qualsevol cas, la música atorga una nova dimensió a les paraules de Rimbaud perquè està guiada pel respecte i l’admiració; un respecte i una admiració que també comparteix Gerhard per l’obra de Camus.

Més informació i entrades a la seva pàgina web. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol