Cerca de notícies

Enquesta

Joan Magrané: “La tertúlia polaritza i això no ens ha d'espantar”

13/3/2022 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/joan-magrane-la-tertulia-polaritza-i-aixo-no-ens-ha-despantar-240682

Parlem amb Joan Magrané, compositor resident aquesta temporada a L’Auditori, sobre tot allò que l’envolta per reflexionar al voltant de la cultura catalana.

En una de les novel·les de les “Escenes de la vida de províncies” de Balzac, Les il·lusions perdudes, el protagonista del llibre, Lucien de Rubempré, puja a un turó i contempla la imatge d’un París que jau, literalment, als seus peus. Aquesta és una imatge icònica d’una ambició egolàtrica que, a mesura que el nouvingut es va enxarxant en les distraccions de la mundanitat parisina, es degrada i s’allunya. Si establim un correlat entre Barcelona i la capital francesa, podem dir que el músic Joan Magrané, nascut a Reus el 1988, també és un home “de províncies”. Però, a diferència de l’àngel caigut de Balzac, Magrané sí que ha pogut tornar a la terra pairal havent estrenat diverses obres al teatre del Châtelet i a la Philarmonie, és a dir, havent conquerit alguns dels centres neuràlgics a nivell musical de l’Hexàgon. Actualment, viu a cavall entre la Selva del Camp i la capital de Catalunya.

Per què el setembre passat, després d’un èxit que no sé si es pot qualificar d’internacional però sí de transfronterer, vas decidir que et tornaries a establir al país?

Fa set anys vaig anar a parar a París d’una manera natural perquè la cultura catalana, d’una manera o altra, sempre hi ha estat molt relacionada. Hi vaig anar perquè m’interessava molt rebre classes d’un professor en concret, Stefano Gervasoni. En l’actualitat s’ha perdut una mica, però fa un temps era el pa de cada dia, al món de la música: anar a un lloc a amarar-se del mestratge d’algú altre. Després, hi ha la ciutat: només arribar-hi, ja vaig tenir la sort d’omplir l’agenda de contactes. Ara bé, uns anys després, la perspectiva canvia, i hom s’adona que París també pot arribar a ser molt provincià. Et mous en un cercle de coneguts reduït, un punt endogàmic, i arriba un moment que ja no vas més enllà. A més a més, la feina del compositor, a diferència de la de l’intèrpret, es desenvolupa a casa, tancat i escrivint, i per tant és igual on resideixis mentre et puguis desplaçar.

Aquesta última reflexió la vaig fer a l’inici de la pandèmia, de Catalunya estant. Amb els bitllets d’avió en mà, el dia abans que ens confinessin em rondaven dubtes hamletians: “l’agafo o no l’agafo?”. No enlairar-me suposava experimentar una bona dosi de quotidianitat per aquí. Just llavors acabava de llegir Ceci est la couleur de mes rêves, el llibre d’entrevistes que Georges Raillard va fer a Miró. El pintor hi explicava que, sempre que anava a París, ho feia amb una garrofa de Mont-roig damunt, i que això l’ajudava a ponderar la seva cosmovisió. I és així com vaig decidir quedar-me. I, si miro pel retrovisor, no me’n penedeixo. Aquí la meva vida és més productiva: tinc més temps per a crear i m’he desllastat de les tribulacions de societé.

No sembla casual que, a la foto del teu perfil de Twitter, s’hi vegi un fons fàcilment identificable amb el Palau de la Música Catalana.

Exactament. Al Palau m’hi sento molt lligat perquè va ser la primera gran institució de Barcelona a donar-me veu. L’actual director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar, em va convidar un any com a compositor resident perquè mostrés el que creia més significatiu del meu treball. A més, el Palau és una institució que connecta molt bé amb dos vectors que considero nuclears: la nostra història i la nostra estètica, o, dit d’una altra manera, la nostra tradició cultural i nacional.

El Palau connecta dos vectors que considero nuclears: la nostra història i la nostra estètica, la tradició cultural i nacional.
Tots dos som admiradors i reivindicadors de Puig i Ferreter, l’obra enciclopèdica del qual vagareja, encara avui, pel purgatori dels llibres oblidats. Sempre que m’imagino una infantesa i una adolescència a la Selva del Camp, visualitzo el Janet de El cercle màgic obsedit per pujar al cimbori de l’església. Aquesta em sembla una aconseguida metàfora de la voluntat de transcendir l’entorn, d’anar més enllà. Com van ser, la teva infantesa i adolescència al poble?

Jo vaig néixer a Reus, però als tres o quatre anys ens vam traslladar amb la família a La Selva. És a la Selva, per tant, on es vehiculen els meus primers records. Pel que fa a El cercle màgic, que ens llegien per fragments a l’escola, et puc dir que de petit no pujava al cimbori, però sí a les muralles del castell del Pabordre, on ens dedicàvem a saltar i fer el trinxeraire. Al poble encara hi havia aquest punt feréstec que, si més no fins fa poc, no s’havia perdut. També hi perviuen els caràcters antagònics que Puig i Ferreter analitza amb una cura molt minuciosa a La farsa i la quimera, que mostra la dualitat de la Selva però també la dualitat idiosincràtica de Catalunya. Potser per això el van crucificar: perquè va fer un bon escàner de la societat catalana, una societat feta de quimèrics i bufanúvols o de cínics i farsants. Aquesta clivella, a la Selva, s’ha mantingut d’una manera civilitzada. És un poble que a nivell industrial ha crescut amb equilibri, cosa que ha evitat esclats de tensió o trencament i ha assentat un pensament de tipus conservador, de llaurar i anar recollint.

Joan Magrané | Foto: Joana de Querol
Joan Magrané | Foto: Joana de Querol
Fes-me cinc cèntims de com i quan va néixer la teva passió per la música, i en concret per la música clàssica i de cambra.

Seria d’allò més literari poder recordar -i mitificar- un moment inflexiu, iniciàtic, però la veritat és que no n’hi ha cap. Quan ens vam establir a la Selva em van matricular a l’Escola Municipal de música. Sempre m’havia agradat molt picar objectes casolans, com les olles i les paelles (un xic més gran, aquesta afecció derivaria en un interès per instruments de percussió com la bateria). Des de menut també escrivia música amb la fal·lera de l’autodidacta; tan autodidacta que es pot dir que l’únic que sabia eren, gairebé, les notes. Però el fet clau va ser, amb tota seguretat, aquest: anar a espetegar a un poble en què tota la mainada acaba inscrita a l’escola de música, un poble amb una banda de pasdobles i processons molt activa que viu la música amb passió i, alhora, amb naturalitat.

Més endavant, vaig tenir la sort de cursar estudis al Conservatori de Vila-seca, que és un dels centres d’ensenyament musical de més qualitat del país. Vila-seca, com Salou, és un poble condicionat econòmicament i demogràficament pel turisme i les petroquímiques, però compta amb una administració municipal que ha cuidat un conservatori que és de referència a tot el Camp, i que envia un munt d’alumnes als estudis superiors de Barcelona i d’arreu del món.

Ara que parles de bandes de música, podríem dir que el Baix Camp és una comarca que ja comença a “valencianejar”, en alguns aspectes?

No sabria dir fins a quin punt. En tot cas, sí que s’enriqueix d’aquesta mena de tensió que hi ha de l’Hospitalet de l’Infant en avall, que ja té uns punts de contacte claríssims amb la cultura valenciana. És curiós, perquè Reus i la Selva són poblacions amb un marcat esperit d’ordre, de modernitat i comerç, molt més propi del nord i aparentment sense gaires connexions amb l’esperit sudista que les envolta.

Per mi, la música és una mena d’emmetzinament, sempre cerco una connexió física, hedonista del so.
Tolstoi va definir la música com “la cornamusa del diable”, que pot embriagar i transportar com cap altra disciplina artística. Potser és per això que és prohibida als països amb una moral més reaccionària i per religions de caire purità com la musulmana o els amish. Estàs d’acord amb la visió que en tenia l’escriptor rus?

Del tot. Combrego molt amb aquesta idea del desfermament. És més, una de les característiques de la meva música és que faig servir molt la cinquena disminuïda o quarta augmentada, que durant molt de temps havia estat anomenada diabulus in musica, perquè és un interval neutre que també és conegut com l’interval de la sensualitat. És l’interval, per exemple, del Tristany i Isolda de Wagner. Per a mi, a diferència d’altres companys de música contemporània que es mouen en un àmbit més abstracte, la música és una mena d’emmetzinament. Sempre cerco una connexió física, hedonista, del so, tant en relació amb els intèrprets com amb l’auditori que escolta.

Joan Magrané | Foto: Joana de Querol
Joan Magrané | Foto: Joana de Querol
Ets un compositor prolífic i, per tant, suposo que deus estar d’acord amb Picasso quan sentenciava que “no és només la inspiració, sinó sobretot la transpiració”. Quin és el teu mètode de treball?

El mètode que segueixo és el de l’artesà: treballar cada dia. Jo soc molt de dematins, per a desenvolupar la meva tasca creativa. Potser el que fas un dia et semblarà inservible, però et serà útil per a partir d’un punt l’endemà. És un anar fent a poc a poc puntejat amb moments de desimboltura. Com que una partitura requereix molt detall, hi ha moments molt plàstics, gairebé pictòrics, de gargotejar anotacions sobre el paper d’una manera molt gestual, moments d’una gran llibertat expressiva que encabat, ho vulguis o no, has d’acotar.

Quan elabores una partitura, projectes les melodies a mode d’orquestració mental, o bé tens la necessitat sensorial de reproduir-les físicament?

D’una banda, és imprescindible conèixer al detall els instruments perquè això serveix per a esprémer-ne tota la potencialitat, rendibilitzar-los tècnicament (no es pot anar en contra de la natura!). Ara bé, així com cal el rigor de l’artesà, també és imprescindible el vessant artístic, el desconegut. És per això que m’imposo d’escriure sense un suport de so real, perquè aquesta metodologia ens permet lliscar cap a espais ignots que només poden xarbotar dins nostre. Una altra cosa és que el que en resulti sigui reeixit o no, però aquesta és precisament la gràcia de la descoberta.

En més d’una ocasió has dit que res no neix ex nihilum i que et sents deutor, entre d’altres, de la tradició de músics del Camp de Tarragona com el vallsenc Robert Gerhard o el riudomenc Joan Guinjoan. De quina manera t’han influït? Quines altres influències et reconeixes?

Crec molt en la geografia com a definidor de l’ésser humà, perquè és el que ens alimenta els sentits des que som infants. El Camp de Tarragona és un espai molt delimitat, amb una plana central encarada al mar, i una lluminositat que en delimita les figures i en fa vibrar les superfícies amb una intensitat característica. És molt evident en tota l’obra artística que ha nascut d’allà, des de Fortuny i la seva vibració lumínica, fins a Miró i l’ús que fa dels colors clars. Es veu també en la música, que per a mi és referencial, de Gerhard i Guinjoan. Com a autor, intento explorar aquest camí, el de la línia, més que no pas el de la taca o la textura.

Com a autor, intento explorar el camí de la línia, més que no pas el de la taca o la textura.
Victor Hugo, a mode d’epitafi, va dir del seu amic Alexandre Dumas que “tenia més geni que talent”. Quin dels dos atributs creus que és més necessari per a despuntar al món de la música?

És complicat, perquè la música és una ciència força exacta i cal un canemàs de preparació important. Cal ofici, però la música també és un art, i un músic és un artista; no és només un funcionari que va tocant. La base sòlida ha de servir per a llançar-se, si cal fent un triple salt mortal, a la piscina. De vegades, al món de la música s’hi troba a faltar aquest atreviment. Més que en el geni, crec en el gaudi del risc, en l’intent de dir alguna cosa original i pròpia. I, per aconseguir-ho, cal la tècnica però també la poètica.

Et podem sentir en una secció quinzenal que fas a Catalunya Música que s’anomena “Noves aventures”, en què divulgues la figura i l’obra de grans compositors catalans i internacionals. Consideres que els mitjans públics i el sistema escolar fan prou, per a donar a conèixer la música clàssica?

Més que donar poca veu a la música clàssica, el que m’amoïna és que doni cobertura a creacions per altres variables que no són les de l’interès purament artístic. Dit això, que l’art hagi de ser accessible per a tothom no vol dir que hagi de ser, necessàriament, per a tots alhora. Sovint confonem els termes, com si les coses haguessin de ser massives i això ja els donés, a més d’una pàtina d’èxit, una pàtina de qualitat. No cal que TV3 faci deu hores diàries de concert de l’OBC o una òpera del Liceu. Ben al revés: quan una cosa té valor, és quan s’ha de saber oferir en el seu punt just. Aquesta idea és la pedra angular de la secció “Noves aventures” a Catalunya Música, que té com a finalitat obrir portes a nous mons ja consolidats que no pot ser que, com a mínim, no t’hagin donat l’oportunitat de conèixer. A partir d’aquí, és decisió de cadascú entrar-hi, sense la intermediació de cap paternalisme extern.

Joan Magrané | Foto: Joana de Querol
Joan Magrané | Foto: Joana de Querol
Ets un gran amant de la literatura, i al teu compte de Twitter et defineixes com a “compositor i lector”. De quina manera els teus interessos interdisciplinars (la pintura, la literatura, l’arquitectura) han influït en la teva obra?

Això està relacionat amb allò que dèiem de l’ex nihilo, del convenciment que res no surt del no-res. L’apel·lació a altres disciplines ens empeny a nous confins. Aquest ha estat el cas d’Intérieur, un monodrama inspirat en una obra teatral de Maeterlinck que té poc text, i que m’ha obligat a un estirament musical. D’altra banda, estar en contacte amb gent del món de la cultura en un sentit ampli també és un esperó interdisciplinari. Aïllar-se a la pròpia cleda és empobridor. La música és un acte cultural com qualsevol altre, i l’important és que tinguem clar que estem inscrits en un sistema cultural.

M’agrada la idea de la cultura com a tertúlia, com a discussió, no com un sancta sanctorum marcat pel cofoisme. La tensió, la dialèctiva creativa, és la base per aportar alguna cosa nova. La tertúlia ens estira cap als extrems, cap a una polarització que no ens ha d’espantar. El terme mig, si més no en art, em sembla nefast.

M’agrada la idea de la cultura com a tertúlia, com a discussió. La tensió, la dialèctiva creativa, és la base per aportar alguna cosa nova.
Ara em fas pensar en les grans discussions estètiques que va suscitar l’any 1830 l’estrena de l’obra de teatre Hernani de Victor Hugo, i que va derivar en el que s’ha anomenat “la batalla d’Hernani”.

És justament això. La idea de tertúlia és aquesta. La simple conversa és massa civilitzada, i és més pròpia d’altres latituds. Em ve al cap Pierre Boulez, a qui li van preguntar un dia si, d’estudiant, era un dels qui havia anat a xiular Stravinsky (per retrògrad!) a les seves estrenes. Boulez va respondre: “no, no era jo, però, si hagués pogut, oi tant, que hi hauria anat!”.

Enguany se celebra el centenari de la publicació de l’Ulisses de Joyce. Alguns ens hi hem ennavegat fins a tres vegades i no ens n’hem sortit. Convindràs amb mi que no es tracta d’una lectura la dificultat de la qual puguem reduir a l’atzagaiada humorística del capítol “Tinc poder” de Plats bruts. Tu, que te’l vas llegir sencer d’adolescent, en vas poder pair alguna cosa que et deixés pòsit?

De l’Ulisses, que em sembla molt divertit i enginyós pels jocs de paraules, acudits i onomatopeies que hi abunden, me n’ha quedat una fascinació no només per l’autor, que he anat recuperant amb la lectura dels Dublinesos i el Retrat de l’artista adolescent, sinó també una gran admiració per Joaquim Mallafré, que va trigar tants anys a traduir-lo -adaptar-lo- com Joyce a escriure’l. També me n’ha quedat la concepció de la multiplicitat i de l’aventura estètica sense l’engavanyament de les regles acadèmiques.

És curiós comprovar que, al món anglosaxó, l’avantguarda es vehicula sobretot a través de la prosa i, en canvi, en el nostre cas, com que som molt més afrancesats, ens hem escorat cap a la poesia. Penso que és important que, com a cultura amb voluntat de modernitat, fem l’esforç d’anostrar-nos la prosa més trencadora. Soc molt, també, de William Faulkner, que per a mi seria un Puig i Ferreter avantguardista. Té aquell caient sec, ferreny, en la caracterització dels personatges, que és molt sudista, ja sigui del Mississipí o del Camp de Tarragona. L’inconvenient de Puig i Ferreter és que no va tensionar les formes que li havien sigut donades, i això el condemna a un cert anacronisme.

No amagues el teu compromís polític. Com veus la situació actual del país? Som en un impàs marcat per l’estaborniment o en una decadència que ha de ser irreversible?

Si hem de fer cas de la sentència de Francesc Pujols (“quan cau, cau”), podríem dir que ara mateix caiem a plom. Però tot, encara que sigui amb una altra forma, té la potencialitat renéixer. Observant el panorama, jo no parlaria ni de mediocritat, sinó d’un erm absolut, inobjectable. Crec que hi ha hagut una voluntat clara, que no és atribuïble només a agents externs, de debilitar la força social que hi havia darrere del moviment polític emancipatori. Segons la llei del pèndol, només pot venir una revifada. El problema és que no sabem quants anys pot trigar a eclosionar.

Crec que hi ha hagut una voluntat clara de debilitar la força social que hi havia darrere del moviment polític emancipatori.
De moment, el que hem de fer cadascun de nosaltres és mantenir-nos el més amunt possible d’aquest bassal fangós que ens xipolleja als peus. Mantenir-se en tensió, ni que sigui individualment, pot ser positiu per quan tornem a accelerar a nivell col·lectiu. Ens cal ser una cultura activa i propositiva a Europa i al món, i no una simple cultura receptora de modes, algunes de ben kitsch i grotesques. El món no ens (ad)mirarà ni ho tindrem tot pagat perquè siguem nosaltres, sinó perquè aportem innovacions dignes d’atenció. Ha estat i serà sempre així. Som un viver de singulars potentíssims que el món, en bona mesura, s’ha apropiat.

En qui penses?

Si em cenyeixo a la contemporaneïtat, penso en homenots com l’escultor Jaume Plensa, o en el poeta i pintor Perejaume, que és un deixeble avantatjat de Miró i que és tan i tan d’aquí que, tot i el seu nivell estratosfèric, no ho té fàcil per encaixar amb el món.

Joan Magrané | Foto: Joana de Querol
Joan Magrané | Foto: Joana de Querol
Per què creus que no va reeixir, la candidatura laportista que van presentar per a presidir l’Ateneu els socis que s’aglutinaven sota el lema “Ordre i aventura”? Pot ser que fossin joves sobradament preparats però afeixugats pel llast de la vanitat i una iconoclàstia no prou ben travada, com va ser el cas dels autoanomenats “Imparables” al camp de la literatura, o bé hi va jugar un paper la bunquerització de l’establishment?

Jo els vaig donar suport públic, però no vaig poder anar a la llista per un tema administratiu: feia menys d’un any que era soci de l’Ateneu. La bunquerització dels de sempre va ser palpable, perquè vam veure carretades de gent a la qual no se li havia vist mai el pèl a l’Ateneu i que venia a votar a toc de trompeta. També hi va haver, però, un punt d’ingenuïtat, i de creure que quan un projecte va a per totes, amb esperit cruyffista, pot guanyar. I això, malauradament, no sempre és així. De tota manera, no crec que sigui ajustat parlar de fracàs, perquè “Ordre i aventura” va quedar a pocs vots de fer el sorpasso. Ho veig com una victòria parcial que va posar en solfa l’establishment i que va preludiar la gran victòria col·lectiva que va ser el Primer d’Octubre. Quan ens hem derrotat tots ha estat, si de cas, a posteriori.

Quina relació mantens amb la teva ciutat natal, Reus?

A la Selva, a banda dels quimèrics i els farsants, també hi ha la divisió entre els qui fan vida cultural i comercial a Valls i els qui anem a Reus. Jo he estat de tota la vida dels segons, tot i que es dona la paradoxa que a la Selva, a Barcelona o a París sempre m’han tingut molt en compte i, per contra, a Reus em fan força menys cas.

Reus i Tarragona conformen el segon nucli metropolità del país. No et sembla provinciana i artificial, la rivalitat que s’ha alimentat entre ambdues ciutats?

Jo no crec que es tracti, en absolut, d’una rivalitat artificial, perquè té un component atàvic que no podem menystenir. La rivalitat ve de molt enrere, i té un caire molt instintiu. La contraposició i la tensió són bones, i el fet que dues ciutats que són tan a prop competeixin propicia que cadascuna creixi. Si no fos així, n’hi hauria una que quedaria subjugada. La història ens demostra que Tarragona ha tirat endavant per la seva obertura al mar i pel fet de copar les institucions provincials, i que Reus s’ha hagut d’espavilar i ser més creativa en l’àmbit comercial, convertint-se en una ciutat que s’emmiralla en el nord. Tarragona és més mediterrània, i Reus més centreeuropea.

Tarragona és més mediterrània, i Reus més centreeuropea.
Schoenberg o Stravinsky?

Sense desmerèixer Stravinsky i la seva versatilitat, jo triaria Schoenberg. Aquest últim va executar la revolució del dodecafonisme sense deixar d’estar arrelat a una tradició, la qual cosa fa que m’hi identifiqui més.

Dos músics internacionals d’un estil que et resulti distant però que t’interessin.

Fa molts anys que he desconnectat de la música que no és clàssica. Hi ha tant per abastar en aquesta part de la cultura que he arribat a la conclusió que la resta no em necessita. No passa res, si no hi soc. Això sí, els primers anys de l’institut tenia un grup de rock, i m’havia interessat molt el rock dur de l’estil de Led Zeppelin. Sempre em va interessar més la propensió visceral i física del rock dels setanta que no pas el pop més melòdic.

Un llibre que t’hagi marcat.

Si n’he de triar algun amb pes biogràfic, aquest seria L’ocell de foc de l’Emili Teixidor. És el primer llibre que em va enganxar, i va cimentar la meva afició a la lectura. Després, ja més entrat en l’adolescència, vindrien novel·les de Perucho com el Llibre de cavalleries o Les històries naturals. Aquest últim és, segurament, el llibre que he revisitat més vegades.

Fora de la música i la literatura, l’horror vacui, o hi ha coses interessants a fer?

Després d’estar tantes hores assegut, sento la necessitat motriu de nedar i caminar. Són activitats recreatives que em permeten cavil·lar sobre tot, tant des d’una perspectiva transcendent com d’una de més banal. És més, penso que les muses es fan més trobadisses quan dormim o caminem, quan buidem l’inconscient o la planta dels peus.

Penso que les muses es fan més trobadisses quan dormim o caminem, quan buidem l’inconscient o la planta dels peus.
Defineix-te amb tres adjectius.

Com a persona de dualitats i contradiccions, només te’n sabria dir dos: soc calmat de cara enfora però amb nervi interior, en una mena d’ordre i aventura existencial. Si ho hagués de definir amb termes musicals, serien els de calma vibrant, o el que Joan Maragall en deia trèmolo místic.

Acaba la frase: d’aquí a vint anys, en Joan Magrané…

Voldria tenir més temps, és a dir, no ser tant artesà com camperol. Seria com passar del món de la cultura al de l’agricultura, però sense deixar d’escriure notes i confegir partitures. En un futur, m’agradaria immergir-me en projectes més grossos, que em permetessin treballar a un any vista. Així, podria digerir i depurar allò que realment vull dir sense haver d’acceptar constantment encàrrecs. 

Gerard Furest i Dalmau
Núvol