Cerca de notícies

Enquesta

Tracy Sirés: “Els projectes culturals es construeixen amb consens”

22/2/2022 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/tracy-sires-els-projectes-culturals-es-construeixen-amb-consens-237064

Parlem amb la directora executiva del Teatre Auditori de Granollers, equipament que aquest 2022 celebra 20 anys.

Enganxo a la Tracy Sirés el dimarts 15 de febrer, el dia que el Teatre Auditori de Granollers celebra vint anys justos de la seva inauguració. Entro per la porta d’artistes, pujo fins a les oficines amb l’ascensor i passo al seu despatx, on té un cartell ple de post-its amb idees: algunes ja s’han implementat, d’altres les vol dur a terme. Comencem de seguida, sense preàmbuls ni voltes prèvies, i em respon llargament tot el que li proposo. Tot i un parell d’interrupcions per fotografies i vídeos de protocol, reenganxa el fil i la dinàmica del que hi havia sobre la taula i segueix en la línia del que s’havia marcat a l’inici de la resposta. Hi ha dues idees constants que planegen sobre l’entrevista de principi a fi que, o bé treu de manera explícita, o bé es troben implícites en tot allò que explica: d’una banda, la d’escoltar, la de diàleg, la de conjunt; de l’altra, la de canvi, la d’avenç, la d’obertura.

Abans de res, li pregunto d’on li ve l’interès pel teatre –«Em ve de petita. I no només pel teatre, sinó per la cultura en general i sobretot per la música», em respon– i comencem a traçar un recorregut biogràfic que destapa, també, unes inquietuds de fons. «A casa, la música sempre ha sigut un aspecte més de l’entorn familiar, una cosa molt natural que no tenia cap mena d’intenció professional. Els meus pares eren artistes sense saber que ho eren». I suposo que, de vegades, hi ha persones que ho són sense ser-ho, de la mateixa manera que hi ha decisions importants que es prenen sense voler; hi ha un pòsit de vivències que et porta a omplir el teu temps d’una companyia tan indefinida i etèria com palpable i concreta: la de l’art.

«Jo soc mig anglesa, per això vaig estar mirant opcions per estudiar a Anglaterra, perquè vaig veure que, a diferència d’aquí, hi havia un grau en gestió cultural. Això em va donar una visió global, perifèrica. Quan vaig tornar aquí vaig tenir un xoc cultural, vaig pensar que ens trobàvem enmig d’un desert». A partir d’aquí va treballar al Teatre de la Garriga i de seguida va fer el salt a l’empresa Accés Teatre amb Frederic Roda, on va desenvolupar alguns estudis sobre les barreres d’accés als joves adolescents «i vaig entendre la importància dels drets culturals i com baixar una política general a una estratègia concreta».

Després va treballar com a gerent de l’Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya, «on vaig aprendre molt sobre generar consensos, sobre cultura participativa, sobre construir una estructura professional per a un projecte que portava molt de recorregut però que s’havia quedat estroncat». I encara, va provar de crear una empresa tecnològica: «va ser un fracàs total! [riures] però la idea era prou bona, més o menys innovadora, i ja s’estava duent a terme a altres països». Es tractava de desenvolupar una aplicació sobre debats i processos de decisió: «Hi ha una cosa que m’obsessiona que és el que aprèn l’organització, més enllà del que aprenem els individus. Els individus entrem i sortim de les organitzacions però la cultura organitzativa és la que ha de quedar. La construcció de projectes culturals es fan a través del diàleg, del consens i aquesta és la base del dia a dia». Finalment, va entrar al Teatre Auditori de Granollers, primer treballant públics i comunicació, i des del 2019, la direcció i la coordinació.

No em vull estendre aquí perquè tots estem cansats de parlar de la pandèmia, però vas començar en aquest càrrec a l’octubre del 2019, per tant, realment has anat a enganxar un moment força complicat per la cultura. Com valores aquests, encara no, dos anys i mig?

Per mi ha sigut un maldecap. Els primers mesos van ser molt complicats, hi va haver molta incertesa i vam passar per etapes diferents: la de frustració, la de por, la d’incertesa. Després, però, vam passar a tenir moltes idees sobre com generar canvi. Jo, però, acabava de començar i tothom estava en crisi: l’objectiu era salvar el vaixell.

Ara, vist amb perspectiva, ho hauríem pogut reconduir, sobretot donada la situació d’un sector que és molt precari, l’artístic i el dels artistes. Per exemple, és una opinió molt personal, però crec que, si no podíem fer exhibició, podríem haver redirigit projectes cap a la creació. Com que l’escola no podia anar al teatre, hauríem pogut portar el teatre l’escola amb projectes de petit format.

Però això requereix canvi i adaptació molt ràpida i l’administració pública és molt lenta, és un tempo al que jo encara ara m’hi estic acabant d’acostumar. Crec que el canvi es genera en petites decisions, no amb una gran decisió que ha de ser molt aprovada i molt revisada, perquè quan l’aprovis gairebé ja estarà caducada. Crec que l’administració pública ha de canviar, perquè si no ens quedarem enrere.

Crec que l’administració pública ha de canviar, perquè si no ens quedarem enrere.
Ho has declarat a altres entrevistes, com que sou un teatre públic intenteu treballar totes les formes artístiques i donar suport a totes les manifestacions i gèneres, però què podeu fer de semblant i de diferent respecte a un teatre públic de Barcelona o respecte a un teatre públic d’un municipi, per exemple, de menys de deu mil habitants?

El meu recorregut professional m’ha portat a participar a plans estratègics en una xarxa internacional. Al moment de tornar aquí, vaig valorar molt tot allò local, penso que és molt bonic tenir un accés tan fàcil a la conversa amb l’usuari i amb el territori. Crec que els municipis petits tenen moltíssims més avantatge en aquest sentit. En ciutats com Granollers és més difícil, son 50.000 habitants i la ciutadania és més diversa, però ens hi hem de dirigir, preguntar-nos qui son i quin perfil tenen. Aquesta pregunta ens l’hauríem de fer tots.

Pel que fa Barcelona, nosaltres som un teatre prou gran, podem acollir gran format, per tant aquella producció que s’estrena a la capital pot venir aquí. Penso que també és molt bo que hi hagi gires, perquè no tot s’ha de quedar a Barcelona. Per contra, els teatres de Barcelona, molts, el que fan és coproduir i nosaltres som els compradors d’una oferta determinada. Això sí, nosaltres el que coproduïm és música clàssica.

Ara ho apuntaves: el Teatre Auditori de Granollers té unes formacions residents permanents que són de clàssica –l’Orquestra de Cambra de Granollers i tres dels cors dels Amics de la Unió–. De quina manera dialogueu amb aquestes formacions?

D’una manera molt estreta. Que estiguin aquí com a residents simbolitza el suport que els dona la ciutat de Granollers a través dels seus equipaments. A més, crec que és molt interessant també el diàleg entre les dues formacions residents. Al moment de preparar temporades i de tenir una mirada de futur, tenim la taula de clàssica i es desenvolupen converses sobre continguts més artístics. També sobre la mirada, les reflexions d’aprofundir en discursos, de canviar formats o de repensar-nos. Jo els qüestiono molt. El paper que tinc és d’intentar entendre: no sóc experta en clàssica, però sí que considero que el meu punt de vista és molt necessari perquè és aquell que ha de connectar tot aquest món amb les persones no enteses. Hi ha una feina de traducció.

Jo qüestiono molt, la clàssica. Crec que és necessari per connectar-los amb les persones no enteses.
A més de les formacions residents, també us acolliu al Circuit d’Òpera Catalunya (FOC) i programeu un cicle de sarsuela amb la companyia Mil Notes. El Teatre Auditori de Granollers està especialitzat en música clàssica?

Diria que és un dels trets distintius, un posicionament, perquè tenir una temporada de clàssica és una aposta. És més, el suport que estem donant a la difusió de la música clàssica també ho és: Notes al Marge a VOTV o el podcast Sons en el Temps son iniciatives que hem recollit i sabut recolzar per poder crear més ponts amb la ciutadania.

Però hi ha molta feina a fer: a mig-llarg termini m’agradaria molt incorporar tres conceptes a la manera de treballar els programes que desenvolupem i aplicar-los també als programes de clàssica. D’una banda, la perspectiva de gènere, perquè, tot i que no sigui exclusiu de la música clàssica, hi ha molt camí per recórrer: hem d’introduir directores i compositores. D’altra banda, la diversitat cultural: tot i que entenc que la música clàssica és d’una forma determinada, es poden establir encreuaments, això pot ser molt enriquidor. Finalment, la sostenibilitat i l’eficiència energètica, en tot allò que fem, hauríem de tenir més consciència del planeta que vivim. Som un mirall de la realitat i les institucions culturals, públiques sobretot, podríem activar maneres de fer que puguin transformar i millorar la societat, fer-la més justa, més humana i cuidant el planeta, que només n’hi ha un.

M’agradaria molt incorporar la perspectiva de gènere, la diversitat cultural i la sostenibilitat. Hem de ser un mirall de la realitat.
Quin perfil d’abonats té el teatre?

Son més aviat dones, més aviat grans i fan l’itinerari teatral. Son un percentatge molt petit respecte tot el volum que movem d’espectadors però son una part important dels ingressos que generem. Per tant, potser representen el 9% del total del públic però, per contra, generen el 25% dels ingressos. I no és que només en vulgui destacar la part econòmica, però sí que hem de tenir en compte que la capa econòmica transversal hi és, en la gestió d’un teatre: aquí hi han uns diners per fer coses i, per tant, és important tenir aquesta mirada per fer sostenible el projecte.

I quin perfil d’abonats us agradaria tenir?

No crec que l’objectiu sigui tenir més abonats. A la meva generació els queda lluny, l’abonament, per la maternitat amb uns fills petits, pels plans d’última hora i ara, a més, amb la pandèmia, hi ha un factor més d’improvisació. Jo, el que voldria és que la gent, quan vingui al teatre, tingui una experiència tan satisfactòria que vulgui tornar. No només per l’espectacle, sinó també per l’espai o per com l’han atès. Normalment, la porta d’entrada son grans concerts i grans espectacles que porten nom i cognom: potser hi ha fans que venen de lluny fins a aquí i després no tornen a venir. Hem de voler captar l’atenció d’aquests que no tornen, tenint en compte el radi d’influència del territori. Una persona que no torni perquè viu a Olot, ho entenc, però hem de poder captar els que són de la comarca.

El que voldria és que la gent, quan vingui al teatre, tingui una experiència tan satisfactòria que vulgui tornar.
Per què creus que la gent va al teatre?

Per molts motius. Crec que hi anem per desconnectar d’aquest món, de fet, bé has d’apagar el mòbil al començar! Potser només vas a passar-ho bé i a gaudir o potser hi vas a reflexionar. Per mi, hi ha un tipus d’espectacles i concerts, els que toquen l’ànima i el pensament, i aquests són les perles de la temporada. Aquest cap de setmana vam portar Las Canciones de Pablo Messiez. Potser teníem 200 persones a platea (és un teatre de 700), però va ser un espectacle absolutament imprescindible. Surts d’allà no només extasiat perquè és una explosió dels sentits, sinó perquè també t’ha fet pensar. Jo no sé què faríem sense teatre i crec que aquest mon necessita molts més teatres, de creació artística i de reflexió. També des d’un punt de vista discursiu i crític.

Aquestes obres i concerts, les que toquen l’ànima i el pensament, son les perles de la temporada.
D’altra banda, per què creus que la gent no va a teatre?

Perquè no s’ho sent rellevant, no s’ho sent seu. Crec que hi ha graus. Si tu et fas la pregunta en un altre àmbit o sector, com per exemple, per què no he anat mai al Camp Nou? Suposo que perquè no m’interessa, però de la meva escala d’actitud vers el futbol quina és? És un odi profund? O és més aviat un estat d’escepticisme i em podrien arribar a convèncer? En aquest cas, potser l’experiència que tindré el primer cop estarà bé però això no farà que modifiqui el meu hàbit ni em faré usuària habitual del Camp Nou. Dit això, penso que la gent no va al teatre per molts motius.

Si tu li preguntes a un jove quina és la seva barrera, segurament serà la psicològica, però la barrera econòmica també hi és. Jo ja li puc portar l’obra que més li agradi, que si la poso a 45€ no vindrà. Al moment de prendre una decisió, cadascú té diferents aspectes a valorar. Com tot, l’entorn familiar és el 80%: si tens uns pares que van a teatre i t’hi porten, allò queda. Si l’escola, que és el mínim comú denominador de tots, té una forta línia en la creació artística i a la incorporació de les arts, això té un pòsit brutal. Heretem hàbits i costums, repetim patrons.

Amb l’any 2022 arriba el vintè aniversari del Teatre Auditori de Granollers. Teniu preparada alguna programació especial per celebrar l’aniversari?

Com sempre, tenim una programació diversa, eclèctica i per a tots els públics: hem seguit programant amb la mateixa política artística. Han coincidit força produccions que es van haver d’ajornar per culpa del COVID, com Greta i els Trihumans, el Messies de Guinovart dels Amics de la Unió o el Rèquiem de Mozart. Com a novetat, des d’aquest any formem part del Festival de Dansa Metropolitana. D’altra banda, com cada temporada, tenim una companyia convidada, enguany IndiGest, i porten la producció Europa Bull.

Sobre els artistes convidats, cada any els hi programem un parell de propostes, però el que volem és que la seva residència tingui un impacte a la ciutat i treballem projectes socials comunitaris, que no són tan visibles però també tenen un impacte important. Nosaltres portem produccions que arriben un dia i marxen, però d’aquesta manera podem treballar a fons i fer feina de formigueta.

Crec que els projectes educatius i comunitaris han de guanyar importància sense renunciar a l’exhibició ni a la creació artística.
Com veus el teatre d’aquí vint anys?

A mi m’agradaria tenir més pressupost… A veure, suposo que aquest és el desig de tothom, però seria un reflex que la Generalitat reconegui el pes del sector, perquè si ens comparem amb Europa, encara estem molt lluny. I seria un bon senyal créixer en pressupost, sobretot perquè crec que els projectes educatius i comunitaris han de guanyar importància sense renunciar a l’exhibició ni a la creació artística. Hi ha oportunitats infinites per incidir a l’escola com a recurs pedagògic. També m’agradaria tenir una diversitat cultural més àmplia. Em comparo amb Anglaterra, que tenen moltes més generacions d’immigració i la població és molt diferent. Allà ens porten uns quants anys d’avantatge. No oblidem, però, que aquí vam tenir molts anys de dictadura: d’això, jo n’he de fer memòria perquè sóc de les generacions que no l’ha viscuda. Per mi la democràcia és normal, però aquí hi va haver 40 anys d’aturada… Crec que és significatiu com a país i que hi ha molta feina a fer. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol