Cerca de notícies

Enquesta

Un català, un basc i un granadí

14/2/2022 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/un-catala-un-basc-i-un-granadi-235822

David Alegret i Rubén Fernández Aguirre presenten "Carneriana" (IBS Classical), que recull 50 poemes de Josep Carner musicats per plomes catalanes.

«Per una vela en el mar blau daria un ceptre», i repeteix: «per una vela en el mar blau, ceptre [i no només això, sinó també] palau». Així mateix, «per l’ala lleu d’una virtut mon goig daria», i saps què més? Tot i tenir una certa edat, també donaria «el tros que em resta, mig romput, de joventut». I finalment, «per una flor de romaní l’amor daria»; però, amic lector, això no és un desig, sinó que és un fet: «per una flor de romaní, l’amor doní». Canticel de Josep Carner apareix fins a cinc vegades al recull que es va presentar dimecres passat a la Biblioteca de Catalunya, el dia que feia 138 anys exactes que va néixer el poeta: una marina clara, un pessic de nostàlgia i una aroma dolça. Per aquest paisatge mediterrani, que ens apel·la a tots, donaríem allò més preuat: el poder, els diners, l’amor. Potser per això, alguns, també hi donarien la música.

Canticel era, també, la cançó preferida de Narcisa Toldrà, a qui va dedicat el disc: una persona que, «als 95 anys, recordava cada paraula, cada nota, cada inflexió musical i cada accent perfectament. Era emocionant veure-la cantar cada vers de Carner amb aquella passió, veure-la viatjar anys enrere cap a un passat i unes experiències al menjador on havia cantat les mateixes cançons amb el seu pare, acompanyant-la al piano». Així ho escriuen el tenor David Alegret i el pianista Rubén Fernández Aguirre al final del llibret del disc Carneriana, publicat pel segell IBS Classical de Paco Moya: «un català, un basc i un granadí!», comentaven. I és que el títol ja ens ho avança: podríem definir «carnerià/ana» com aquell que pertany a Carner, per tant, «Carneriana» també és aquella tradició que ens deixa, aquella poesia que ens arriba o aquella melodia que omple els seus versos. O, perquè no, aquella tarda compartida treballant la interpretació d’unes paraules musicades.

Jaume Radigales començava la presentació del volum reivindicant-lo com a «patrimoni i recuperació de patrimoni», com a «producte d’un esforç, d’una gran valentia i modernitat», i és que aquest enregistrament recopila fins a cinquanta peces de fins a vint plomes diferents (de les quals només dues són compositores, Narcisa Freixas i Alicia de Larrocha) que ressegueixen cronològicament una manera de veure (i beure) i entendre una cultura que evoluciona a mesura que transcorre la segona meitat del XIX i tot el XX fins a arribar al XXI, perquè també hi ha obres contemporànies compostes per a l’ocasió. En un moment de «consum que cada vegada més es fa en plataformes volàtils i suports d’un sol ús», com apuntava Radigales, «benvinguda la música en forma de disc, que és llegat». Atenció, però, perquè cal entendre que avui en dia, el suport físic ja no té la funció exclusiva de reproduir música: és un objecte destinat a representar més que a presentar, a ser símbol d’un gest, complement d’una acció artística, record material d’un moment.

«Testifica una cosa com és la història de la interpretació: els temps canvien i la interpretació d’obres anteriors, també», apuntava. El temps dirà si realment és «un dels discos més importants de l’any pel seu caràcter inèdit i per la seva qualitat». El que sabem del cert, però, és que aquest disc és un treball minuciosament cuidat i respectuós, que ha necessitat una inversió d’energies i pressupost que ha hagut d’anar acompanyada, forçosament, d’il·lusió. Per això cal reconèixer la feina, també, de Paco Moya, qui qualificava d’«indubtable la dimensió literària de Carner», però que reconeixia que la música hi aportava una capa més d’interès. En destacava, també, «la projecció internacional, que és el que pretén el nostre segell»: i és que el llibret que l’acompanya és trilingüe, posant en primer lloc els textos en castellà, després en català i finalment en anglès.

David Alegret va començar fent broma sobre el procés de selecció «això no havia de ser tan llarg!». Definia el projecte com un «viatge fascinant» i agraïa la companyia de Fernández Aguirre i Moya: «hem de valorar molt que una discogràfica de Granada faci una aposta tan gran per a un repertori en català». I afegia un desig, «que aquest disc pugui servir per creure’ns que a la gent li agrada el recital de cançons catalanes».

Va prendre la paraula, tot seguit, el poeta i lingüista Carles Duarte, qui va destacar el vessant musical de la poesia de Carner: «volia exaltar la bellesa de la vida. Hi ha un retrobament, una serenitat de sentir-se feliç vivint. És un compositor de versos, escrivia la música dins seu». I és que, com destaca a les seves notes al programa, el poeta sovint recorria a mots com «cançó», «cant» o «balada» per titular les seves obres. El príncep dels poetes cercava les «sonoritats, contrastos, harmonies» del món, segurament per això, tants compositors passats i presents s’hi han sentit interpel·lats.

Finalment, Jaume Coll, director de la Càtedra Carner i encarregat de recollir els poemes del llibret, començava dedicant unes paraules d’agraïment als hereus de Carner. Fent referència a la seva nota al text, apuntava: «Hem fet un exercici de filologia musical i textual. Hem volgut retornar a la font i editar de cada poema el text exacte del llibre on cada compositor el va capturar». Cal entendre que les partitures es copiaven a mà, «i qui diu còpia, diu error». Els textos musicats que ens han arribat avui, per tant, difereixen dels poemes originals en algunes ocasions i, com que la interpretació d’Alegret i Fernández Aguirre ha sigut fidel a la còpia, hi ha moments puntuals en què hi ha petites diferències al text. Per aquesta complexitat filològica i per la singularitat dels versos –assenyalava que «en Carner no hi ha mai un sol vers que sigui vers»– «era impossible traduir els poemes».

Hem fet un exercici de filologia musical i textual: hem volgut retornar a la font.Jaume Coll
El recital de presentació va cloure l’acte, presentant una selecció de la selecció: una primera part formada de quatre plomes del passat, amb Marion Delorme de Narcisa Freixes –elegant, mig irònica i delicada, no necessita res més del que ja hi ha i els intèrprets així ho van defensar–, Per una flor de romaní… de Ricard Lamote de Grignon –melancòlica i amb aires dramàtics, es fon en un pedal que s’obre i tanca amb finesa–, Cançó voluble de Joaquim Serra –primer enjogassada i pueril si el camí fa baixada, tot seguit misteriosa i un pèl fosca, si fa pujada– i Recança d’Eduard Toldrà – Fernández Aguirre apuntava abans de començar: «ell mateix posa a la partitura que cal posar més atenció a la lletra que no a la música».

La segona part estava formada de quatre plomes del present: Epigrama del bell temps, d’Alberto García Demestres –que busca musicalment, primer l’aspresa del fred, després la incertesa de les flors, tot seguit el moviment de les danses i, finalment, la puresa del desig– Obsessió lunar de Miquel Ortega –explicava ell mateix: «Carner és dels meus poetes preferits; n’he musicat 34 poemes! Sembla que la lletra et dicti la música»– Quatre estacions de Francesc Prat –qui, per contra, confessava: «em va costar molt posar-hi música, però vaig intentar escoltar la veu del poeta. Vaig trobar imatges que em parlaven i vaig entrar en el món de la fragilitat, que es troba en el registre greu en el cas d’Alegret»– i Joc d’aigua de Joan Magrané –qui responia: «Jo sí que em vaig deixar anar! L’obra té un punt de subtilesa, he intentat fer una música com si fos escrita d’aquells anys però vista des d’ara».

Van cloure l’acte unes paraules per a Narcisa Toldrà i una peça del seu pare. La pluja de notes del piano i la vitalitat dels versos de la melodia ens acomiadaven amb la força de qui és actual malgrat el temps: «qui sentís, renovellat per la bruixa entesa, aquell gust precipitat de la jovenesa». Fet de tinta i d’aquarel·la, Carner ens observa confident a la portada del disc, disseny de la il·lustradora Ilu Ros. Sembla que ens digui que ell tampoc sap on mena «aquest camí tan fi, tan fi» de les publicacions discogràfiques en format de CD, però que en qualsevol cas, està convençut que també el convida, a ell –potser gràcies al lliri blau color de cel–, perquè no pot ser d’una altra manera: «és camí incert cada matí, n’és cada vida!». 

Alba Nogueras i Jané
Núvol