Cerca de notícies

Enquesta

“Parlem de com vivim la música, però també d'embolics i bosses de mà”

10/2/2022 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/parlem-de-com-vivim-la-musica-pero-tambe-dembolics-i-bosses-de-ma-234712

Conversem amb les Alegres Comares, un dels comptes del sector de la música clàssica catalana més virals a les xarxes socials.

Un mes de desembre de 2019, sense fer massa soroll, naixia un compte de Twitter sota la denominació shakespeariana d’Alegres Comares. Gairebé sense voler-ho, amb el temps, el compte s’ha transformat en tot un referent mediàtic dins del, massa sovint hermètic, món de la clàssica. Amb prop de mil seguidors, quan llegeixes una piulada de les comares sobre algun dels esdeveniments musicals de Catalunya, especialment a Barcelona, saps que hi trobaràs una crítica fonamentada, àcida, sarcàstica, amb perspectiva de gènere i de classe, amb una mirada moderna, una òptica catalana i amb voluntat de construir. A causa del seu anonimat, és pràcticament impossible parlar amb elles per videotrucada o per telèfon. Xerrem amb elles, doncs, a través del correu electrònic, fet que no evita que podem saber una mica més sobre qui hi ha darrere aquest compte, discutir per què aposten per l’anonimat i obtenir reflexions sobre la situació actual del sector musical català.

Com sorgeix aquest projecte?

D’una manera molt natural: coincidíem a concerts i teníem un grup de WhatsApp on compartíem les nostres impressions i xerràvem d’allò més transcendent al més banal. Al final, vam decidir obrir un perfil a Twitter gairebé com una broma. Només volíem aportar un punt de vista irreverent i treure ferro a la clàssica. No pretenem ser infal·libles ni donar lliçons, que de gent que va dictant sentència ja n’hi ha molta!

A què respon l’elecció del nom “Alegres Comares”?

Ens agrada el concepte de “comarejar”, de xerrar i ficar el nas on no ens demanen. El nostre nom compleix diversos requisits: relacionat amb l’òpera, però no només, és clarament femení, té connotacions iròniques i porta incorporat l’esperit de gaudi i el de sororitat.

Qui seria el vostre Falstaff?

El nostre Falstaff és el saberut, l’entès. En masculí, perquè les dones en general no es poden permetre aquestes actituds. I, en realitat, a nosaltres no ens cal per res, un Falstaff.

Esteu en l’anonimat, però quin perfil de persona hi ha darrere? Músics, periodistes, melòmanes…?

Ui, ui, ui, tu vols saber massa! Us donarem una primícia: no ho hem explicitat mai, però som tres. Venim de mons força diferents i tenim interessos i experiències diversos. Justament això és la gràcia: el que diem no té més o menys importància en funció de si tenim el títol d'”expert” o no.

Per què és important per vosaltres mantenir l’anonimat? Creieu que el món de la clàssica intentaria influir en vosaltres si tinguéssiu noms, cognoms i cares públiques?

Ja han intentat influir en nosaltres sent anònimes! Sense anonimat no tenim sentit. Ara, si tinguéssim noms, cognoms i cares públiques possiblement quasi ningú sabria qui som. Per tant, estem més còmodes, i poc importen els nostres noms. Tenim la força al col·lectiu, no a la individualitat.

És força insòlit veure com heu d’estar en l’anonimat per a fer activisme i poder ser punyents. Com creieu que el sector de la clàssica catalana ha arribat a aquest punt?

No és només un mal de la clàssica! A tot arreu hi ha manca d’independència i d’esperit crític, interessos, coneixences, favors per pagar i molta hipocresia. Cal quedar bé, que no se sap mai si algun dia necessitaràs alguna cosa i te la negaran per ser massa sincera. Al sector tothom es coneix, i al final la gent prefereix no buscar-se problemes.
Com a comares ens sentim molt lliures per dir el que vulguem, no devem res a ningú, però no per ser anònimes sinó perquè no busquem res. Creiem també que aquest anonimat dona confiança als seguidors, per allò que, de vegades, és més fàcil esplaiar-te amb un desconegut.

Tenim la força al col·lectiu, no a la individualitat.
Quines mancances veieu als mitjans de comunicació, Núvol no n’és exempt, que sovint veuen la seva feina condicionada per diversos factors?

Hi ha una complicada relació entre els crítics, els periodistes i els intel·lectuals amb les institucions i mitjans que els donen feina. Tothom mira pel seu futur al sector. Manca coratge per a interpel·lar les vaques sagrades del sector amb arguments, probablement perquè costa trobar periodistes especialitzats i veritablement coneixedors dels temes. Tenim una mostra clamorosa en un mitjà “avantguardista” on la crònica musical sembla crònica rosa: frívola, banal, sense rigor, mancada de professionalitat… La superficialitat amb què molts mitjans aborden la música és un reflex dolorós de quin paper juga la cultura a la nostra societat.

Manca coratge per a interpel·lar les vaques sagrades del sector.
De quina manera creieu que els periodistes i mitjans professionals ens podem imposar a les circumstàncies i que un compte com el vostre no hagi d’existir?

Ui, que ens entrevisteu i ja ens voleu eliminar? Creiem que el nostre esperit és bo que continuï, encarnat en nosaltres o en qui sigui, perquè possiblement els periodistes especialitzats no us podeu permetre segons quines llicències. El contrapoder sempre serà desitjable!

Sovint veiem com assenyaleu mancances d’institucions, programadors o artistes en aspectes com el feminisme, el classisme o la manca d’originalitat o innovació. En aquests àmbits, quina és la institució musical que fa més bona feina?

Ara només ens faltaria repartir els premis Comares a la sala més equitativa! Hi ha de tot, gent amb missions molt nobles i gent que vol fer caixa a tot preu, gent amb sensibilitats i motivacions reals i gent que sap que ha d’aparentar una actitud aperturista que en realitat no té.

Ens fem un fart d’escoltar lloances a catalans quan triomfen, però l’any següent els continuen programant amb comptagotes i al segon repartiment. Es fan grans discursos sobre igualtat, però les dones compositores són majoritàriament ignorades. I en quina gran institució del país hi ha paritat a la cúpula directiva?

Hi ha iniciatives que ens agraden, com la del Liceu d’encarregar miniòperes a compositors joves, la del Teatre de Sarrià de posar en escena òperes de butxaca amb artistes de casa o la del FEMAP de portar la música barroca als pobles del Pirineu, que sembla que tot hagi de passar a Barcelona! I ens en deixem alguna, segur. Tanmateix, al final et descuides i et programen l’enèsima Novena de Beethoven o la “Carmen” número 1.000! El convencionalisme sí que és transversal!

Ens fem un fart d’escoltar lloances a catalans quan triomfen, però l’any següent els continuen programant amb comptagotes i al segon repartiment.
Dins del complex ecosistema del sector clàssic del país, quines iniciatives, programes de ràdio o Tv, periodistes o podcasts que intentin trencar motlles i facin progressar el sector, recomanaríeu als nostres lectors?

Consumim tota mena de materials, convencionals i alternatius, i defugim com de la pesta de la “divulgació” que acaba banalitzant o rebaixant el contingut. Per exemple, va començar amb bon peu el podcast sobre recerca musicogràfica de Pep Gorgori, que fa just el contrari: fer entenedors conceptes complexos. Ens agraden també els podcasts de l’Anna Alàs, una mezzosoprano amb una personalitat esclatant, molta capacitat comunicativa i el cap molt ben moblat. El Marc Balcells (@elBelcantista) el trobem com una alenada d’aire fresc. Però en general la tele i la ràdio estan bastant mortes: tenen la seva funció, però fer avançar el sector no és precisament el que fan. També hauríem d’anomenar al Núvol-Castafiore per tenir el bon ull d’entrevistar-nos, però no sabem si sonarà a piloteig!

Una de les notícies importants d’aquesta temporada és la gestació del Liceu Mar. Com veieu la proposta del Liceu i l’Ajuntament?

Ens hem manifestat sovint sobre la inadequació de la sala gran del Liceu per espectacles com els recitals del lied o l’òpera barroca. I tampoc podem anar fent funcions al bar! En aquest sentit, una sala més petita podria ser interessant, així i tot, la manca de transparència sobre el projecte fa pudor d’especulació immobiliària o d’interessos polítics que no ens expliquen. Ens agradaria veure un projecte artístic ben bastit amb explicacions clares sobre els recursos i els beneficiaris per poder opinar. Per altra banda, l’Ajuntament no sembla tenir massa clar el paper del Liceu a la ciutat. Ens temem que relacionen òpera amb elitisme, a l’alcaldessa, per exemple, se l’ha vist poc o gens pel Liceu, encara que tampoc pel Palau o l’Auditori.

A l’alcaldessa, per exemple, se l’ha vist poc o gens pel Liceu, encara que tampoc pel Palau o l’Auditori.

Les comares parlem de com veiem i vivim la música, però també d’embolics, bosses de mà i vacances de les estrelles.
Uns dels reptes majúsculs de la clàssica al s.XXI és saber connectar amb els nous públics. Com creieu que es pot aconseguir això?

Cal obrir les finestres i renovar l’aire. Hi ha massa esnobisme i classisme, i el contrari, massa “jo és que no hi entenc”, tots dos extrems són un llast. Preus exagerats que no corresponen al producte que s’ofereix. I que, en qualsevol cas, fan molt difícil l’accés a una gran part del públic potencial.

Cal informació directa i espolsar-nos els tòpics i els estereotips en lloc de potenciar-los. Fer un bon ús de la tecnologia, però no adulterar la música. Fer que la ciutadania entengui els grans equipaments com a propis i estigui orgullosa de les seves orquestres, que ara només poden veure en comptades ocasions. Cal dur la música on sigui significativa i deixar d’encotillar-la. Atenció que no parlem de rebaixar el nivell sinó de desacomplexar-nos.

El nou públic és a les xarxes socials. El màrqueting, com en qualsevol altre sector, ha de ser a les xarxes. Les institucions i els artistes han de tenir una presència activa al món digital. Per què la clàssica no pot tenir estrelles com el pop que ens expliquin per Instagram la seva vida? Al cap i a la fi, és un espectacle. La seriositat i reverència amb què s’ha parlat sempre de la música clàssica i de l’òpera dificulten l’accés a un món que sembla només per a iniciats. Les comares parlem de com veiem i vivim la música, però també d’embolics, bosses de mà i vacances de les estrelles. I sembla que l’alternança d’aquests registres agrada.

De gent nova i bona n’hi ha molta, només cal que se’ls deixi pas.
Tot i estar en l’anonimat, col·laboraríeu amb un mitjà convencional com ara Catalunya Música o amb nosaltres?

Som realment un col·lectiu i treballem i polim tuits i respostes en conjunt. Només per això és impensable qualsevol col·laboració radiofònica. Tampoc volem entrar al món de la crítica musical. De gent nova i bona n’hi ha molta, només cal que se’ls deixi pas. No hi competim, som una altra cosa. 

Pau Requena
Núvol