Cerca de notícies

Enquesta

Crim i càstig (o no)

8/2/2022 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/crim-i-castig-o-no-235002

Hi ha qui diu que l'art és poderós "per se" i que, per tant, el cànon clàssic és, i es manté, intocable. Com si fos aliè a la societat que l'ha vist néixer.

Fa molts anys i panys que arrosseguem l’etern debat sobre si es pot (i s’ha) de separar l’obra de l’artista. Per algunes de nosaltres, el debat s’hauria d’haver acabat fa anys i panys, perquè la resposta és fàcil i senzilla: art i artista són totalment inseparables. Per d’altres, com Joan Matabosch, sembla que no hi ha debat, ja que ha anunciat que estaria “encantat” de programar Plácido Domingo en les pròximes temporades, quan “hagi aclarit la seva situació amb les institucions polítiques”; com si el fet que nombroses professionals l’hagin acusat d’haver-les agredit no fos suficient per vetar una persona d’un espai públic.

Les musicòlogues fa anys que escriuen i reflexionen sobre el poder del cànon musical i les repercussions d’aquest, i és que tal com deia Marcia J. Citron, el discurs canònic sol representar els interessos dels grups poderosos i dominants dins d’un marc social concret, i tendeix a prescindir dels oients i devots, col·locant l’obra d’art en un espai autònom i suposadament atemporal. És aquest espai eteri on s’ha col·locat la música i els seus suposats grans genis (tots ells homes blancs), el que fa que sembli impossible plantejar-se altres maneres d’entendre el corpus artístic, i sobretot d’acostar-s’hi i apreciar-lo com quelcom viu.

Hi ha qui diu que aquest corpus immortal i eteri ho és per mèrit propi, que l’art és poderós per se i que, per tant, el cànon clàssic és, i es manté, intocable. També hi ha qui diu que quan l’art ofèn, la culpa no acostuma a ser de l’art. Again, com si l’art fos quelcom flotant i aliè a la societat que l’ha vist néixer.

El perill que hi ha amb qui diu que “l’art s’ha de valorar per si mateix” és que l’art no pot valorar-se per si mateix, les disciplines artístiques depenen d’uns mercats, d’unes infraestructures que els donen valor conceptual i material, d’un sistema de valors i d’un engranatge que se n’aprofita. En el cas de la música, aquests es materialitzen en royalties, concerts, gravacions i un llarg etcètera, i és per aquest motiu que l’afirmació perd el sentit.

Gran part del problema que tenim és que hi ha un temor irracional a substituir o canviar el cànon d’obres, compositors i personatges cèlebres de la històrica de la clàssica. Un temor que fa que, quan se’ns informa que alguns dels protagonistes d’aquesta han estat autèntics monstres, no puguem evitar sentir una mena d’angoixa, sobretot si ens plantegem retirar-los dels escenaris o deixar de contribuir al seu èxit i conseqüent fortuna.

El quid de la qüestió acaba essent, com sempre, la falta d’empatia que tenim vers les víctimes, una manca que es reflecteix molt clarament en els valors que tenim com a col·lectiu professional, un sector profundament marcat per l’abús de poder i la toxicitat. Si parem a reflexionar, per un instant, en el que representa per a les professionals que han patit agressions, abusos o males praxis, veure com les grans sales continuen programant els seus agressors, com els grans segells els continuen contractant, com les empreses d’streaming continuen reproduint a grapats les seves gravacions o com els grans concursos de cant, com podria ser el Concurs Tenor Viñas, hi continuen col·laborant, de ben segur que ens esgarrifarem.

Fa uns anys un article del New York Times entrevistava una de les víctimes d’abús del director d’orquestra Charles Dutoit, que deia que “ningú l’està qüestionant per a demanar-li explicacions o disculpes, per la qual cosa ningú s’atreveix a denunciar abusos en aquest sector, sembla que no serveixi per a res”. Si continuem fent com si res, les supervivents d’abusos ho tenen molt difícil per sentir-se segures i poder fer un pas endavant.

Tornant a la qüestió que plantejàvem inicialment, si reculem una mica i ens ho mirem tot des d’una altra perspectiva, veurem que quan les creadores encara són vives, és estrany i incongruent pretendre separar vida i obra. Les obres són una part intrínseca de la vida de les creadores, són producte de les seves estructures mentals, creatives i socials, per la qual cosa es fa impossible desconnectar-les. És més, quan parlem de dones artistes, siguin compositores, pintores, escultores o ballarines, absolutament sempre se’n citen els lligams familiars, el context polític, social, històric que les va acompanyar al llarg de la seva vida; és el cas de Yoko Ono, Clara Schumann, Alma Mahler, Frida Kahlo i un llarg etcètera. Si no som capaces de separar la vida d’aquestes artistes de la seva obra, com se suposa que hem de fer-ho amb els homes?

Potser la pregunta no és aquesta, sinó com ens ho hem de fer per conviure amb aquestes narratives que fan trontollar els grans mites. I la resposta que proposem és la següent: responsabilitzem-nos de la nostra tradició, la nostra cultura i els nostres mites, adaptem-los a les nostres necessitats com a col·lectiu, denunciem els abusos que testimoniem o vivim en el nostre dia a dia, perdem la por a les represàlies i construïm un sector sa, on els grans tòtems i l’abús de poder tan arrelat a la clàssica no hi tinguin cabuda. 

Mar Medinyà
Núvol