Cerca de notícies

Enquesta

El llibre vermell: la resposta espiritual a una catàstrofe apocalíptica (II)

11/2/2022 |

 

Sembla que va ser cap a finals del segle XII i principis del segle XIII quan, a l’Scriptorium del Monestir de Montserrat, va copiar-se en el còdex que avui coneixem amb el nom de Llibre Vermell de Montserrat una primera recopil·lació de deu miracles (Miracula), un dels quals és el que trobem explicat a la Cantiga 302 d’Alfons X «el Savi».

Aquest còdex cal situar-lo, en primer lloc, dins del clima de creença absoluta en els miracles de la Verge i, així, el primer que localitzem en l’esmentat incunable són dos Liber Miraculorum (Llibres de Miracles). Si aquesta part del còdex ens ratifica la necessitat de relació amb l’esmentat clima de creença, la presència d’un petit cançoner amb deu composicions ens pot conduir a la següent hipòtesi: les composicions musicals del Llibre Vermell no es poden comprendre sense el temps de catàstrofe social del segle XIV on, no ho oblidem, hi havia qui no dubtava que l’Apocalipsi ja havia començat. 

Podem afirmar, així, que els continguts que trobem en el Llibre Vermell cal comprendre’ls com una potent resposta espiritual, en forma literària i musical, a l’esmentada catàstrofe. Una de les respostes artístiques més fascinants, sorgida com a resposta natural a la realitat de la pesta negra, fou l’aparició del conegut fenomen coreogràfic de la Dansa de la Mort. Encara que en el nostre inconscient, ràpidament, aquesta dansa l’associem a un dels quadres més espectaculars de la processó de Dijous Sant a Verges (Baix Empordà), sobreviscuda com tots sabem fins als nostres dies, el cert és que aquesta dansa va tenir diferents i riques manifestacions arreu d’Europa.

Una de les deu peces que componen el cançoner del Llibre Vermell és la dansa, en forma de virelay, Ad mortem festinamus considerada per molts com la dansa de la mort més antiga de la que se n’ha preservat la seva música i text. En un moment tan profund de crisi i desolació com ho fou aquest segle XIV, ens sembla que no deuria ser gens infreqüent la celebració d’aquesta dansa dins de l’església o a les immediacions d’aquesta per part dels pelegrins que es traslladaven fins a Montserrat. I és que, no ho oblidem, la dansa de la mort s’erigia com un potent símbol d’afirmació de la mort en totes les edats (del nen a l’avi) i estrats socials (del pobre al monarca) i com aquesta podia arribar en qualsevol moment de la vida de qualsevol mortal. A fi de comptes, la mort s’havia d’acceptar com la voluntat mateixa de Déu. Amb la presència d’aquesta dansa, en alguna de les romeries a Montserrat, és fàcil de pensar que se’n puguessin executar d’altres. I el Llibre Vermell en constitueix un testimoni únic ja no només per aquesta possible primera dansa de la mort, sinó per la presència d’altres. Hi ha qui ha posat en dubte que Ad mortem festinamus es tracti, en realitat, d’una dansa de la mort. Doncs bé: al Convent de Sant Francesc de Morella (Castelló) trobem una representació de la dansa de la mort (amb presència de tots els estaments socials, amb un esquelet inclòs) que, en forma de ball rodó, dansa un contrafactum (text diferent a l’original) que es correspon a la mateixa melodia provinent del còdex montserratí.

Arribats aquí és quan, possiblement, hem obert la caixa dels trons sobre allò que algú ha anomenat com el problema de la dansa en el Llibre Vermell. Només, però, en el còdex montserratí? No. Més aviat ens atrevim a dir al conjunt del problema de la dansa com a expressió artística de l’espiritualitat cristiana. Ja hem indicat, a l’inici d’aquestes ratlles, com algunes fonts indiquen com Jesús de Natzaret havia decidit ballar, junt als seus deixebles, abans de l’inici de la seva passió. Si bé, inicialment, en les primeres comunitats cristianes la dansa sembla que no hi era present, en part a causa de la seva prohibició i persecució, a partir del segle IV, amb el reconeixement del cristianisme i posterior culte oficial de l’Imperi, l’església va començar a permetre la dansa com una forma d’expressió dels creients.

Amb el pas dels anys, però, sembla que aquella dansa va anar assolint formes més allunyades de la mateixa religiositat cristiana i més pròximes al paganisme. És així com cal començar a comprendre les disposicions d’alguns dels primers concilis com quan Sant Eloi (Ca 588-660) demanava als seus feligresos que no participessin a les festes de Sant Joan (amb un evident antecedent pagà) o directament que no ballessin…

La persistent presència de condemnes en demanar que no es practiqués la dansa en concilis dels segle XIII no fa més que ratificar-nos com, malgrat la prohibició, les pràctiques de la dansa persistien a l’interior de les esglésies…. Malgrat aquesta hipotètica presència de la dansa, els testimonis en són escassos i, per això, el Llibre Vermell no només n’és un cas excepcional sinó que ens ajuda a conprendre el clima de devoció mariana i de permissibilitat de la dansa en uns temps clarament apocalíptics.

Com bé han assenyalat les dades històriques, la pesta negra va provocar moltes transformacions com ara la derogació de la pena de mort a Dinamarca per part de Valdemar III (1314-1364) per no perdre més població i la condonació d’impostos a Venècia. Com podem deixar d’imaginar, enmig d’aquest clima, que al monestir de Montserrat no s’hi permetés l’execució de danses perfectament emmarcades en el clima pietós i d’adoració mariana per part d’uns pelegrins que estaven realitzen un immens esforç? Per fer-ho calia, però, deixar-ho ben explicitat i especificat en forma de normativa. I arribats aquí el monjo de Montserrat i musicòleg Gregori Estrada (1918-2015) sembla donar llum a aquesta hipòtesi.

Per a Estrada no hi ha dubte de dues realitats. El Llibre Vermell mostra vincles estretíssims i evidents amb la cultura popular de l’època. No estarà de més fer esment dels estudis d’un erudit com Mijail Bajtin (1895-1975) on va demostrar abastament el constant fluir entre la cultura popular i l’alta cultura a la baixa edat mitjana. Però també l’evidència, segons Gregori Estrada, que en el manuscrit s’hi localitzen signes coreogràfics que ni les edicions de 1917 del Pare Suñol (1879-1946) ni del 1955 de Mossèn Higini Anglès (1888-1969) havien tingut en consideració i que atribuïen a errors del copista. Per a Estrada es tracta d’evidents signes coreogràfics i convertirien, conseqüentment, al còdex en un dels primers, a nivell europeu, amb incorporació de notació coreogràfica, amb independència del seu context religiós original. Si bé és veritat que, anteriorment, al segle XIII, coneixíem alguns exemples dins el gènere de la dansa amb les anomenades Estampidas, però sense cap tipus de notació coreogràfica, al Llibre Vermell, a judici d’Estrada, hi trobem aquests signes.

El còdex sembla erigir-se, per tant, com aquest reglament per no trencar el clima devocional. De fet, en llatí, en el propi manuscrit s’hi diu:

«Com que els pelegrins volen cantar i ballar mentre vetllen de nit a l’església de Santa Maria de Montserrat, i també a la llum del dia; i com que allà no han de cantar-se cançons que no siguin castes i pietoses, s’han escrit les cançons que apareixen aquí. I han de ser cantades de manera honesta i sòbria, vigilant de no destorbar ningú que vetlli en la pregària i en la contemplació devota». 

De les deus peces que conté el Llibre Vermell, conegut amb aquest nom per les cobertes de vellut vermell amb el que es va enquadernar de nou a finals del XIX, hi trobem tres cànons a tres veus (l’antífona O virgo splendens i les «caccia» Laudemus virginem i Splendens ceptigera), un virelay a dues veus (Inperayritz de la ciutat ioyosa), un virelay a tres veus (el corprenedor Mariam matrem), un ball rodó a dues veus (el virelay Stella splendens), tres ball rodons més a una sola veu (Polorum regina, Los set gotxs i Cuncti simus) a més de la ja citada dansa de la mort, que també és un ball rodó, Ad mortem festinamus.

Es tracta d’una variada selecció musical en la que es troben des de mostres monòdiques de l’Ars Antiqua fins a d’altres de més elaborades pròpies de la més moderna Ars Nova (Inperayritz i Mariam Matrem), selecció que també esquitxa les llengües emprades: el llatí en totes elles a excepció de l’Inperayritz (occità) i Los set gotxs (en vulgar cathallan).

I és que ja no només ens trobem al davant d’un esplèndidi i ric cançoner, altament apreciat pel gran nombre de versions existents (algunes d’elles per intèrprets no pas especialitzats en la música medieval), sinó davant del testimoni evident d’una resposta espiritual a un dels moments més catastròfics de la història d’Europa. Gràcies a la música llegada amb el Llibre Vermell, avui, quan som colpejats per una crisi sòciosanitària de previsions futures encara molt incertes, ja no només tenim l’espai mort d’aquella tragèdia històrica sinó també podem escoltar, en el més profund de nosaltres mateixos, la verdadera història vivent de la humanitat que, com ens va ensenyar Elias Canetti, és la mateixa música. Només ens queda una pregunta final. Quina serà la nostra resposta espiritual i musical a la tragèdia actual? 

Oriol Pérez i Treviño
No solo cine