ClàssicsWeb, el teu espai

Almanac

Cerca de notícies

Paraules:
Tema:
Inici: Escollir data inici
Fí: Escollir data fi
Ajuda
Verso

NOTÍCIA

El llibre vermell: la resposta espiritual a una catàstrofe apocalíptica (I)

9/2/2022 |

 

És molt possible que aquest dissabte, a Igualada, no només s’activés la capitalitat de la cultura catalana que es desplegarà al llarg d’aquest 2022, sinó també alguna cosa més profunda i cavernosa. Aquesta alguna cosa no té res a veure amb les explicacions lògiques i/o racionals que puguem realitzar, sinó més aviat són simbòliques per la qual cosa han de ser, conseqüentment, sotmeses als processos d’integració i interpretació. Afirmen els psicòlegs junguians com els rituals es fan sense saber-ne molt bé el perquè, però al cap i a la fi s’acaben fent. La cosa és clara. Anem a preguntar, per exemple, a qualsevol patumaire què significa tot allò de la Patum. A excepció dels grans erudits hermeneutes de la festa berguedana, la gran majoria no sabrà donar-nos una explicació, però ho celebra. I és que les coses importants no s’expliquen, es fan….

M’imagino que a Igualada haver programat el concert inaugural de la capital de la cultura amb Jordi Savall, nascut a la capital de l’Anoia fa vuitanta primaveres, amb la interpretació d’una obra canònica del patrimoni musical català com l’és El Llibre vermell de Montserrat (XIV), es va deure a qüestions d’encaix de programació, criteris artístics, però el cert és que l’elecció, possiblement, va acabar per mostrar uns senyals i uns vestigis que em fan creure com, en efecte, des de dissabte, col·lectivament a Catalunya, hem iniciat una nova fase de la pandèmia que, no ho oblidem, va iniciar-se a la mateixa ciutat d’Igualada. I és que dissabte passat la interpretació de les deu peces de l’esmentat còdex medieval a l’església de Santa Maria d’Igualada no va acabar per ser un concert inaugural, sinó va possibilitar la creació d’un ritual en tant que El Llibre vermell pot i ha de llegir-se sota la lectura de la resposta músico-espiritual donada a la catàstrofe apocalíptica de la pesta negra del segle XIV. El ritual és evident. A la ciutat on, a Catalunya, el març del 2020 va iniciar-se la crisi sòciosanitària s’hi ha afegit una interpretació d’uns cants inclosos en un context que esdevé un potentíssim testimoni de dues singularitats que, en ocasions, escapen força dels nostres patrons mentals quan decidim realitzar aproximacions del que fou, en veritat, l’Edat Mitjana. Aquestes dues singularitats són, per un costat, la constatació de la progressiva importància del culte marià- per tant, d’alguna forma, de l’element femení- i, per l’altre, la presència de la dansa en un context (el religiós) que, des dels esmentats patrons mentals, ens pot semblar com quelcom oposat. Ambdues singularitats, tanmateix, ja no només ens ajuden a realitzar una lectura diferent de l’Edat Mitjana, sinó a eixamplar també la mateixa visió del fenomen del cristianisme.

Així, a grans trets, la nostra visió dels primers anys del cristianisme està fonamentada per una alta presència d’homes quan, segons sembla i així ho indiquen alguns historiadors i teòlegs, les dones van tenir-hi un paper d’allò més rellevant en la difusió d’aquesta religió monoteista. Un exemple flagrant el constitueix l’evangeli apòcrif conegut com a Evangeli de Maria (II d.C?) el qual ens ha arribat de manera molt fragmentada, però que s’ha volgut identificar amb una deixebla de Jesús de Natzaret anomenada Maria i que, la majoria d’estudiosos, han volgut identificar amb la mítica Maria Magdalena. No serà aquí el lloc més adient per immergir-nos en una polèmica que ha traspassat la pròpia naturalesa gnòstica del citat evangeli, però bé ens serveix com per corroborar la importància d’aquesta dona en els anys d’acció del profeta Jesús de Natzaret i com, segons els quatre evangelis canònics, ella mateixa fou el primer testimoni de la ressurrecció del Mestre.

Ens trobem, per tant, amb els orígens d’una religió on hi localitzem la presència femenina, però també la manifestació de la dansa. Així, segons alguns testimonis com ara el de Valentí d’Alexandria «l’gnòstic» (II.d.C), considerat per Ireneu de Lió (Ca 130-200) com heretge, a part de la celebració de la Santa Cena anterior a l’inici de la passió, també va celebrar-se la Dansa Circular de la Creu en la que Jesús va convidar als seus deixebles a ballar de forma conjunta en una forma semblant a la que podem localitzar en algunes representacions iconogràfiques com, per exemple, als mosaics de la Basíl·lica de Sant Marc de Venècia.

Ens trobem, per tant, amb la doble presència de l’element femení i de la dansa en els orígens del cristianisme. I aquesta doble presència també és la que trobem en el Llibre Vermell de Montserrat que, encara avui i malgrat un gran nombre d’estudis i interpretacions, segueix erigint-se com un interrogant, un enigma del que encara sembla que no està del tot dit.

Cal dir-ho ràpidament. El Llibre Vermell de Montserrat no es pot comprendre sense tenir present d’allò més un dels fenòmens fenòmens arquetípics de l’Edat Mitjana: els pelegrinatges. Aquests pelegrinatges cap als llocs sants (Santiago de Compostel.la, Jerusalem, Roma) junt a l’aparició de nous ordres religiosos com ara el franciscanisme de Sant Francesc d’Assís (1181-1226) o l’ordre dominic de Sant Domènec de Guzmán (1170-1221), va permetre incrementar la devoció a la Mare de Déu que va acabar convergint en els pelegrinatges a la muntanya de Montserrat que, segons la tradició, en fou descoberta una imatge de la Mare de Déu a l’any 880 a la Santa Cova. La llegenda ha indicat que, en veritat, aquesta imatge era la que ja hi havia a l’església de Sant Just i Sant Pastor, un dels temples cristians més antics de Barcelona. Segons la llegenda, amb l’arribada dels sarraïns, es va amagar aquesta imatge al massís de Montserrat fins que fou descoberta per uns nens en veure unes estranyes llums que provenien de l’esmentada cova….

Aquesta devoció general per la Mare de Déu va anar acompanyada, a més, per la intensificació de noves pregàries com ara l’Ave Maria, el Salve Regina i el Rosari que, si bé cal buscar els seus orígens al segle IX, en alguna ocasió se l’havia considerat fins i tot com una invenció del propi Sant Domènec. En realitat, però, qui més el va acabar popularitzant fou un dominic bretó, però ja al segle XV: Alanus de Rupe (Ca 1428-1475).

Junt al rosari també, cap al segle X, fou quan va intensificar-se una tipologia de representació iconogràfica: la de la Mare de Déu en una actitud totalment hieràtica en la que en una mà sustenta una esfera (símbol de la divinitat) i en l’altra el nen en els seus braços. És, precisament, aquesta la representació de la nostra Moreneta o Mare de Déu de Montserrat que, des del punt de vista de la psicologia profunda, en absolut, podem comprendre des de la seva literalitat (la mare de Jesús), sinó com la representació d’una figura de la feminitat com ja ho havien estat, en altres èpoques, les representacions de Venus com arquetip de la fecunditat i objecte d’adoració de la Deesa mare (pensem en la Venus de Willendorf del període paleolític). Des de la perspectiva mariològica, amb la inclusió de la Mare de Déu en allò diví (ja sigui com aspecte femení de Déu, com a gran Deesa o com a símbol d’una humanitat perfectament realitzada i culminada) es contribuïa, així, a un símbol arquetípic de totalitat que, d’alguna forma, la humanitat dels nostres dies encara no ha estat capaç d’assolir com, així ho demostren, malauradament, les guerres, la divisió i el conjunt de misèries que constitueixen la nostra habitual gramàtica de l’inhumà.

Precisament, el temps a què ens trasllada el Llibre Vermell, el segle XIV, ens porta a un dels moments més crítics pels que ha viscut Occident. I és que el segle XIV fou, no ho oblidem, el segle de la pesta negra. Encara que no és del tot clar, encara, l’origen d’aquest brot que afectà l’Europa del segle XIV, sí sabem que l’octubre de 1347, al port de Messina, va desembarcar una flota de vaixells genovesos on els seus tripulants ja estaven infectats o morts. Ràpidament, des de Messina, s’estengué. A Catalunya, a l’anomenada Crònica del Racional de la Ciutat, es constata que el 14 de maig del 1348 ja es celebrà una solemne processó per tal d’assolir el miracle que la pesta no s’estengués. Però la realitat és que la desgràcia va colpir de ple les terres catalanes, ja no només amb aquest brot sinó amb altres que van produir-se al llarg dels segles XIV i XV. Van ser anys de pesta, males collites, fam i terratrèmols com el del 2 de març de 1373 que va poder-se sentir a tot Catalunya. Si bé és difícil de precisar, s’ha dit que fins a un terç de la població catalana va morir com a conseqüències de la pesta negra.

Com no podia ser d’una altra forma, la por s’apoderà de la població i van produir-se multitud de reaccions. Així, per exemple, van aparéixer nous grups de religiosos com els flagel·lants que recorrien les ciutats en forma de processó tot flagel·lant-se, convençuts que la pesta era un càstig de Déu. La seva contribució, en veritat, fou la de propagar encara més la pesta en anar de ciutat en ciutat. En altres llocs, en canvi, es van desfermar episodis de veritable histèria col·lectiva i, a Catalunya, com en altres punts d’Europa, es va caure en l’antisemitisme i, així, es van cremar els calls jueus de ciutats com Barcelona, Tàrrega o Cervera ja que, segons l’esmentada versió, els jueus eren els causants de la pandèmia.

Davant d’aquesta situació, òbviament, també va augmentar el clima de religiositat que, de fet, ja vivia la població de forma natural. Mossèn Josep Baucells Reig ha constatat que, sota l’impuls d’aquestes sotregades de fam i de pestes del segle XIV, va intensificar-se una espiritualitat en la que, òbviament, a part de l’eucaristia, les processons o els pelegrinatges, també van començar a circular més intensament la narració de fets miraculosos que corrien de boca en boca. Alguns d’aquests fets eren protagonitzats per sants i, així, Jacobus de Varazze, al segle XIII, escriví el seu Flos Santctorum , una recopilació de gairebé tres-centes vides de sants. Però també n’hi havia altres de dedicades a la mare de Déu. Pensem, així, amb els coneguts Milagros de Nuestra Señora de Gonzalo de Berceo (segle XIII) i les conegudes Cantigas de Santa Maria d’Alfons X «el savi» (1221-1284) que, precisament, en les Cantigas números 48, 52, 57, 113, 302 i 311 versen sobre miracles de la nostra Moreneta. 

Oriol Pérez i Treviño
No solo cine

Catclàssics, música clàssica de Catalunya a internet