Cerca de notícies

Enquesta

En el centenari de Manuel Oltra

8/2/2022 |

 

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2095569-en-el-centenari-de-manuel-oltra.html

Fa avui exac­ta­ment un segle nai­xia a València Manuel Oltra i Fer­rer. Encara no havia com­plert 1 any quan la seva família va tras­lla­dar-se a Bar­ce­lona, ciu­tat on ja va viure sem­pre i on va morir el 26 de setem­bre del 2015. De vocació precoç, va for­mar-se al Con­ser­va­tori Supe­rior de Música de Bar­ce­lona amb pro­fes­sors de la talla de Toldrà, Gibert o Zama­cois, i més tard va ser catedràtic d’har­mo­nia, con­tra­punt i fuga en aquesta ins­ti­tució, de la qual va arri­bar a ser sots­di­rec­tor. També va exer­cir la faceta docent a l’Ins­ti­tut Joan Llon­gue­res i va diri­gir la Ins­ti­tució Folklòrica Mont­ser­rat i l’Esbart Mont­seny; així mateix, va publi­car diver­sos tre­balls pedagògics, entre els quals des­taca el cone­gut manual Ejer­ci­cios de acompañami­ento (2001). Com a com­po­si­tor, forma part de la gene­ració que va emer­gir en el difícil con­text polític i cul­tu­ral dels anys cin­quanta. Autor prolífic, en la seva pro­ducció batega la influència de la música tra­di­ci­o­nal, per més que les seves obres més con­certísti­ques mos­tren un pul­cre aca­de­mi­cisme amb l’empremta dels grans com­po­si­tors de la pri­me­ria del segle XX.

L’extens cor­pus de Manuel Oltra és d’un gran plu­ra­lisme i abraça diver­sos tipus de música: simfònica, can­ta­tes, peces de cam­bra... Bon lec­tor de poe­sia, va tro­bar en la paraula lírica una font d’ins­pi­ració que el va dur a com­pon­dre obres sobre tex­tos de Joan Alco­ver, Pere Quart, Fede­rico García Lorca i Rafael Alberti, entre d’altres. Però un dels camps als quals es va dedi­car més inten­sa­ment va ser el de la cançó popu­lar. En el món coral, de tanta tra­dició al nos­tre país, hi sovin­te­gen les obres har­mo­nit­za­des per Manuel Oltra, sobre­tot les nada­les: Els àngels de la Glòria, El desem­bre con­ge­lat, Nit de vet­lla, El pobre ale­gre, Som al dia de Nadal; cançons tra­di­ci­o­nals cata­la­nes (La calma de la mar), cas­te­lla­nes (La cam­pana del pue­blo) i adap­ta­ci­ons d’obres de can­tau­tors com ara Lluís Llach (L’estaca), Rai­mon (Cançó de les mans) i la popu­laríssima La vall del riu ver­mell, pro­ce­dent del folk­lore nord-ame­ricà. Una altra de les moda­li­tats en què es va pro­di­gar va ser la música per a cobla, i la seva Rapsòdia per a piano i cobla (1953) és con­si­de­rada pels experts la pri­mera par­ti­tura d’aquest tipus d’orques­tració.

Mai no va voler com­pe­tir en cap cer­ta­men, de manera que els únics guar­dons que va rebre van ser de reco­nei­xe­ment: el premi de la crítica de La Sar­dana de l’Any (1974), el Premi Naci­o­nal de Música en l’apar­tat de com­po­sició (1994), el premi Agustí Bor­gunyó (2006), el Premi Naci­o­nal de Cul­tura Popu­lar i Tra­di­ci­o­nal en la cate­go­ria de música tra­di­ci­o­nal (2010) i, aquell mateix any, la Creu de Sant Jordi de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya. El tei­xit cul­tu­ral d’una soci­e­tat s’enfor­teix amb l’apor­tació de per­so­nes com Manuel Oltra que, amb dis­creció i tena­ci­tat, van con­sa­grar la vida a un pro­jecte de cre­ació a través de l’art, un procés que ell mateix havia defi­nit amb aquesta ajus­tada reflexió: “L’art no és una idea, sinó la seva rea­lit­zació; de la idea sola no en queda gran cosa.” 

MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ
El Punt/Avui