Cerca de notícies

Enquesta

La musicalitat d'un instrument

7/2/2022 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/la-musicalitat-dun-instrument-234590

La Franz Schubert Filharmonia convida a Mischa Maisky a interpretar les Suites per a violoncel de Bach al Palau de la Música Catalana

De la mateixa manera que ens podem preguntar on es troba la literarietat d’una obra, també ens podem preguntar on es troba la musicalitat d’una peça. Què separen uns simples exercicis tècnics d’una partitura clau per a un instrument? On es troba la línia que separa allò digne de ser el cos del programa d’allò reservat als bisos? I un cop distingim allò que és emmarcable, com podem determinar la manera correcta d’interpretar una obra oblidada durant més d’un segle? Existeix una versió més o menys encertada si parlem d’art, de música, de subjectivitat?

Pau Casals tenia tretze anys quan, acompanyat del seu pare, va topar-se amb les sis suites per a violoncel de Bach a una llibreria del Carrer Ample de Barcelona i hi va saber veure una llum que el va acompanyar al llarg de tota la vida. Va tocar-ne la integral per primera vegada a la Beethoven-Saal de Berlín entre el 1900 i el 1902 i, des de llavors, va escampar-les arreu del món com a part indiscutible del seu repertori amb una interpretació que no quedava lliure de polèmica: si bé altres intèrprets com Klengel o Becker les tocaven com a estudis, Casals les tocava d’una manera innovadora, més sentida, que, amb generositat i entrega, buscava la màxima intensitat possible de l’expressió. Reticent als enregistraments, que trobava contraris a la musicalitat, no va ser fins el 1936 i durant els anys de la Guerra Civil a Espanya i la Segona Guerra Mundial, que el violoncel·lista català va accedir a deixar per a la posteritat la gravació de la seva versió de les suites.

Força anys més tard, el 1973, a Jerusalem, va accedir a escoltar un jove violoncel·lista de 25 anys que va interpretar la segona d’aquestes suites. L’intèrpret era Mischa Maisky que, en acabar, va rebre un comentari del mestre: «Jove, personalment no crec que el que ha interpretat tingui alguna cosa a veure amb Bach, però està tan convençut del que vostè ha fet que, en realitat, ha sonat molt convincent!». Aquesta apreciació podria semblar una censura, però el pintor Schasha Schneider, present també entre el públic d’aquell Festival d’Israel, li va dir al letó que, venint de Pau Casals, això era un gran compliment. Maisky, va enregistrar la integral de les Suites l’any 1985 d’una manera molt diferent a com les havia enregistrat Casals cinquanta anys abans, però la lectura que en va fer era igualment poderosa perquè hi havia un reconeixement de la humanitat de la partitura.

Maisky no necessita presentació: va compartir faristol amb Baryshnikov, va ser alumne de Rostropovich i de Piatigorsky, va col·laborar amb Bernstein durant vint anys, ha treballat amb Zubin Mehta, amb Gustavo Dudamel o amb Evgeni Kissin, entre molts d’altres. És, sens dubte, un músic de gran personalitat que coneix profundament l’obra del pare del barroc –l’any 2000 va fer una gira mundial dedicada a Bach amb més de 100 concerts. Deutor, també, de les gravacions de Casals, és convidat habitual a grans festivals internacionals i col·laborador d’algunes de les millors orquestres del món. Gran virtuós d’una finesa àgil i elegant, en una entrevista concertada ara fa un any, declarava que «la partitura és un dogma que cal portar a la vida: es tracta de trobar un equilibri entre el respecte a la peça i la llibertat d’esperit» (enllaç).

Després de portar el violoncel·lista letó la temporada passada per a interpretar conjuntament el Concert per a violoncel de Dvořák, la Franz Schubert Filharmonia l’ha tornat a convidar el proper dilluns 14 de febrer al Palau de la Música Catalana per interpretar tres de les sis suites per a violoncel del pare del barroc: la núm. 1 en sol major, la núm. 4 en mi bemoll major i la núm. 5 en do menor. Segurament compostes entre el 1717 i el 1723, quan Bach era Kapellmeister a Cöthen, totes es componen de sis moviments i segueixen una estructura fixa, sempre començant amb un preludi que acostuma a ser el més important de la suite. En el cas de la primera, més enllà dels arpegis en semicorxeres de l’inici, construeix una tensió que allibera al final; en el cas de la quarta, modula amb subtilitat i desemboca a variacions del tema principal; en el cas de la cinquena, es compon de dues parts ben definides i molt diferenciades que cal interpretar amb un violoncel discordato. Segueixen a aquest preludi inicial una Allemande, una Courante, una Sarabande, un Menuetto (en el cas de la primera) o una Bourrée (en la quarta) o una Gavotte (en la cinquena) i una Gigue final.

Aquest mes d’octubre passat vam celebrar els 50 anys del discurs de Pau Casals a les Nacions Unides i la mateixa Franz Schubert Filharmonia va recordar la seva figura en un concert homenatge. El reivindiquem, avui també, no només per la seva tasca humanista de defensa de la pau i dels drets humans, sinó per la seva dimensió musical. Segurament per això, aquest article és un bon espai per explicar també que a finals del mes de gener va néixer la Càtedra Pau Casals de la UOC impulsada per la Fundació Pau Casals i la Universitat Oberta de Catalunya que promourà la recerca, el coneixement, la difusió i el debat contemporanis del llegat i els valors que ens ha deixat el mestre català, qui defensava la música com «aquest meravellós llenguatge universal que hauria de ser font de comunicació entre tots els homes» (més informació a la seva pàgina web).

Així doncs, ara farà un any, Maisky va oferir tres moviments de les suites de Bach com a bis, al final del concert amb la llavors anomenada OCM (aquí la crònica d’aquell concert): el cap de setmana que ve podrem gaudir com a cos de programa d’aquesta partitura clau per a violoncel, objecte de debat sobre com ha de ser interpretada però indiscutiblement necessària per entendre la musicalitat, no només d’una peça o d’un conjunt d’obres, sinó de tot un instrument.

Trobareu més informació del concert i la venda d’entrades a la seva pàgina web. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol