Cerca de notícies

Enquesta

Brotons, aquesta és la qüestió

30/1/2022 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/brotons-aquesta-es-la-questio-233137

La Banda Municipal de Barcelona i la flautista Patrícia de No interpreten obres de Txaikovski, Salvador Brotons i David León Fioravanti a L’Auditori

“Dirigir una obra que he escrit jo mateix és una sensació increïble, és la culminació de tot el procés creatiu. Poder donar vida a una composició que he començat des de zero, juntament amb un grup de músics, és molt satisfactori”, assegura el compositor, director i flautista Salvador Brotons (Barcelona, 1959). Aviat tindrà una nova oportunitat per fer-ho: a L’Auditori, el proper diumenge 6 de febrer al migdia, es posarà al capdavant de la Banda Municipal de Barcelona i de la flautista Patrícia de No per estrenar una versió per a banda del seu Concert per a flauta i orquestra, op. 72 (1996).

No és pas la primera vegada que Brotons arranja el Concert per a flauta i orquestra, op. 72: va crear-lo el 1996, per encàrrec del Centre per a la Iniziative Musicale de Sicília, i aquell mateix any va fer-ne una versió per a flauta i piano, coneguda com a Sonata núm. 2 (1996). De fet, Brotons és especialista a arranjar una mateixa obra de maneres diverses. Li serveix per a explorar a fons els matisos sonors de cada composició i, també, per a eixamplar-ne les possibilitats d’execució.

Brotons coneix bé els recursos tècnics de la flauta, i els desplega amb gràcia al Concert per a flauta, op. 72. El to calmat i somiador del primer moviment —Calmo e sognante— marca el tarannà general de l’obra, que presenta un diàleg emocionant entre la flauta i els instruments acompanyants. El lirisme mediterrani impregna tota la composició, i especialment els moviments lents. Brotons és un músic connectat amb el temps i l’espai que li han tocat viure, i aquest concert n’és una demostració. “La música que faig és clarament d’un compositor mediterrani, perquè té l’energia i la llum del mar”, en paraules seves.

Les altres dues obres del programa, Reflecting Hamlet (2016) de David León Fioravanti i l’obertura-fantasia Hamlet, op. 67 (1888) de Piotr Ilitx Txaikovski, dialoguen, l’una amb l’altra, amb un segle entremig. Totes dues s’aproximen a Hamlet, la gran tragèdia de William Shakespeare, però ho fan de formes diferents: mentre que Txaikovski l’aborda d’una manera obertament programàtica, narrant amb música alguns episodis concrets de la tragèdia shakespeariana, León Fioravanti s’estima més dedicar l’obra a escrutar la psicologia de Hamlet, que n’és el personatge principal.

Hamlet dubta. No sap si ha d’emprendre alguna acció de revenja. No sap què fer. León Fioravanti articula la seva obra a partir d’aquest estat de dubte, del mític “to be, or not to be: that is the question”, que, en realitat, condensa tantes i tantes preguntes. Fa servir el tríton, l’interval de tres tons sencers, que tradicionalment ha estat titllat de diabòlic, per expressar aquesta sensació d’incertesa i aquest cúmul de dilemes que bloquegen Hamlet.

Txaikovski també es fixa en els trets psicològics dels personatges de Shakespeare, però tracta la història amb un estil una mica més descriptiu, propi dels poemes simfònics. És a dir, en aquest cas sí que veiem representats alguns moments concrets de l’obra literària, com ara l’aparició del fantasma del pare a mitjanit, i alguns personatges, com Ofèlia i Poloni. Ara bé, tal com ja havia fet a l’obertura-fantasia Romeu i Julieta (1880), aquí Txaikovski també dona una gran importància a capturar els sentiments essencials de l’obra i, per tant, la tristesa, la tensió i la set de venjança floten al llarg de tota l’obra. 

Berta Coll i Bosch
Núvol