Cerca de notícies

Enquesta

Hildegarda von Bingen: un geni de l'Alta Edat Mitjana

30/1/2022 |

 

https://www.nosolocine.net/hildegarda-von-bingen-una-genio-de-la-alta-edad-media-por-oriol-perez-trevino/

A mesura que ens anem immergint pels secrets més recòndits i amagats de l’art musical, acostumem a viure un fenomen que, en algun moment, ens pot semblar força inquietant. Aquest és el de poder reconèixer l’autoria musical d’una obra que mai, abans, havíem escoltat. Però també cal dir que això només passa amb les obres d’aquells que titllem de «genis», «gegants» o referències indiscutibles i absolutes. No cal haver escoltat, així, tota l’obra de Johann Sebastian Bach, Wolfgang Amadeus Mozart, Ludwig van Beethoven o Richard Wagner per reconèixe’n l’autoria en escoltar una música que, prèviament, desconeixíem. Va haver-hi uns segles, però, on això del segell personal era força més difícil de precisar. Així, amb permís d’esporàdiques figures de l’Edat Mitjana com ho poden ser les de Léonin (Ca 1150-1201), Pérotin (ca 1160-1230), Alfons X «el savi» (1221-1284), Guillaume du Machaut (1300-1377) o Guillaume Dufay (1397-1474), a part és clar del gran reguitzell de trobadors, trouvères o Minnesänger que van cultivar la monodia lírica, podem dir com, a grans trets, la història de la música fins al segle XV va passar per la seva condició anònima. 

Els músics, constituïts principalment a través de gremis, realitzaven la seva tasca com cantors, ministrers o compositors, però poques vegades es va creure que fos necessari deixar constància de la seva autoria, més enllà de figures com les abans esmentades i altres. Però no és menys veritat que no va ser fins a l’arribada del Renaixement quan es va començar a donar la veritable condició d’artista al creador musical; de proporcionar-li una consideració d’autèntic mestre en la composició de la seva obra. Amb la prudència pròpia d’aquell que un sap que pot errar, no és menys cert que no han estat pocs els musicòlegs que han indicat com Josquin des Prez (Ca 1450-1521) hauria de ser considerat com el primer gran compositor de la història de la música occidental amb permís, això sí, de l’esmentat Dufay. Però no és menys veritat que el nom des Prez va esdevenir durant el segle XVI una referència d’«ars perfecta» i, així, figures tan dispars com el tèoleg reformista Martí Luter (1483-1546) o el teòric musical Gioseffo Zarlino (1517-1590) el van considerar aquest exemple de perfecció.

I, certament, potser sigui Josquin un d’aquests compositors que en escoltar-lo ràpidament en puguem reconèixer i distingir-ne la seva autoria. Abans que Josquin, però, hi ha una figura fascinant que en escoltar alguna de les seves composicions, sense saber molt bé el perquè, ràpidament també en podem reconèixer la seva autoria. Estic parlant d’una figura que traspassa la dimensió musical perquè escriure d’ella és escriure d’una misteriosa Santa que a més d’abadessa benedictina, també va ser escriptora, mística, científica, il·luminadora i, òbviament, creadora musical. Estic escrivint de Santa Hildegarda von Bingen (1098-1179).

En acostar-nos a una figura com Hildegarda von Bingen ho estem fent amb una figura on, malauradament, poden realitzar-se fàcils exercicis de projecció psicol·lògica com els que, malauradament, realitzen determinats posicionaments des del feminisme i, així, hi ha qui no ha tingut cap problema en convertir a la també Doctora de l’església, de la mà del Papa Ratzinger el 2012, en una icona de la comunitat/moviment LGBTI. Com ja acostuma a ser habitual, de la mà de determinat postestructuralisme que no coneix més referències bibliogràfiques que les del propi istme, és molt donat a forjar una espècie d’imaginació transcendental que porta a posar en dubte, sense anar més lluny, la conveniència de les escenificacions de l’òpera Carmen (1875) de Georges Bizet per apologia de la violència de gènere o a posar en dubte la recuperació de determinades òperes bufes per incorporar aquestes elements que, als ulls del segle XXI, són clarament sexistes. Però tampoc tenen gaire problema en fer invenció o atribuir realitats sense proves fefaents com ara que Hildegarde era homosexual (suposem que és massa fàcil no deixar-se emportar per la imaginació en tant que era una monja benedictina que vivia en comunitat amb altres dones) o, fins i tot, atribuir-li realitats com ara que va ser la primera sexòloga o antropòloga de la història. Una cosa sí sabem. Al segle XII les disciplines de la sexologia i l’antropologia encara no existien.

Això no significa, però, que des de la seva faceta d’escriptora d’una incommensurabilitat i riquesa tan fascinant com desconcertant, no escrivís de temàtiques tan diverses que donen idea que estem al davant d’una sàvia de cap a peus i que, a més a més, tenia desconcertants i apocal·líptiques visions. Va haver de demanar consell al Papa Eugeni III (1088-1153) per preguntar-li com veia això d’escriure les seves visions. I aquest Papa no només la va animar a seguir-ho fent sinó que, a més, li va donar el permís perquè fundés un nou convent a Bingen (Renània-Palatinat) sense haver de comptar amb la tutela de cap benedictí com a «pare espiritual». Aquest era el desig de Hildegarda. I és en aquest aspecte on hem de veure a la santa renana com una pionera en una reivindicació tan humana com ho és la d’una mateixa i única dignitat entre homes i dones. Va despertar l’admiració d’importants personalitats coetànies com ara Bernat de Claravall (1090-1153), però també amb l’emperador d’Alemanya del moment, el rei Enric II d’Anglaterra (1133-1189), Elionor d’Aquitània (Ca 1152-1189) i els quatre papes que va conèixer al llarg de la seva vida.

Estem, sense cap mena de dubte, al davant d’una de les grans figures de la cultura occidental i que ha necessitat massa temps perquè pugués sortír a la llum i amb tot l’ esplendor que es mereixia. Al davant d’això, la musicologia ha decidit prendre dues posicions. Una que podríem definir, clarament, com a ideològica i ha estat la que ha apuntat com les composicions de Hildegarda sonen diferent a les dels homes per la seva «feminitat». Sense dir el nom de qui defensa aquest argument força estrafolari, no podem estar de preguntar-nos, en el terreny de la interpretació musical, si Correa d’Arauxo sona diferent quan l’interpreta, posem per cas, la mítica Montserrat Torrent per la seva feminitat a quan ho fa, posem per cas, la masculinitat d’un Francesco Cera. Massa em temo que, sense adonar-nos-en, estem arribant a una simplificació i a una superficialitat pròpia de parvulari, d’autèntics idiotes i de resposta binària on el talent i la saviesa veritables semblen haver estat exclosos.

Sempre hem sentit a dir, però, que el talent i els dons ens són donats per una Força (anomenem-la com vulguem) que res té a veure amb la nostra pròpia voluntat, sinó a tota una altra cosa. Sembla que d’aquesta altra cosa, Hildegarda n’era molt conscient. Una prova fefaent d’aquesta consciència la trobem en la seva faceta d’il·luminadora de llibres que, a l’igual que les seves composicions musicals, tenen uns elements propis que ens permeten identificar-ne ràpidament el seu estil artístic. En la majoria de miniatures on Hildegarda es va representar a si mateixa, la trobem sempre en la miniatura escrivint sobre unes tauletes de cera, tot rebent la inspiració divina que és simbolitzada amb unes flames provinent del cel. Flames provinents del cel… No ens sona d’alguna cosa? Tots sabem d’aquell desconcertant capítol del Nou Testament, que localitzem als Fets dels Apostols 2:1-21, on se’ns diu que:

«De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se’ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d’ells. Tots van quedar plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se».

Aquest estrany fenomen psíquic de la xenoglòssia, en el qual una persona és capaç de parlar amb una llengua sense haver-la après mai, no és un fenomen desconegut de la psicologia profunda. Tampoc ho és el de la glossolàlia que no és més que el de la invenció de nous mots tot donant-los un nou significat.

Si hem de fer cas al que, veritablement, sabem de Hildegarda les seves composicions musicals, la seva obra literària, les seves visions tenien aquest origen. Fins i tot la seva coneguda «lingua ignota» (llengua desconeguda) que ha estat estat considerada com una de les primeres llengües artificals de la història. Tant és així que Santa Hildegarda és la patrona dels esperantistes.

Conscient que el procés de composició musical significava entrar en contacte amb una Força poderosa i misteriosa, sembla que va arribar a organitzar rituals musicals en els quals Hildegarda i la resta de la comunitat benedictina del monestir de Bingen, per tal d’interpretar les seves composicions, es vestien de manera bella i elegant. Més de sis-cents anys després, Papa Haydn també tenia el costum quan componia de vestir-se de forma elegant. Era conscient que calia presentar-se com Déu mana davant d’aquella Força que li permetia assolir la il·luminació i la inspiració. I massa em sembla que aquestes, tot i ser femenines, no entenen ni de sexe ni de gèneres. 

Oriol Pérez i Treviño
No solo cine