Cerca de notícies

Enquesta

Viure és un joc

21/1/2022 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/viure-es-un-joc-231045

"La dama de piques" de Txaikovski torna al Liceu amb la posada en escena de Gilbert Deflo, fidel al text i d’esperit clàssic.

Coincidint amb l’inici del 175è aniversari del Gran Teatre del Liceu, l’entitat programa fins a 10 funcions d’una de les obres més conegudes de Txaikovski que tindran lloc entre el 26 de gener i l’11 de febrer, amb una producció dissenyada pel director d’escena belga Gilbert Deflo. Dimarts passat, 18 de gener, l’entitat va presentar aquesta Dama de Piques als mitjans fent referència, de bon principi, a la situació social i sanitària: «és un enorme plaer arribar fins aquí tenint en compte les complicacions derivades de la pandèmia, que no ens ha posat les coses fàcils», comentava Víctor Garcia de Gomar, director artístic del Liceu. Recordava, a més, que aquest títol es va portar per primera vegada dalt d’aquest mateix escenari ara fa 100 anys: «reviurem un clàssic dels clàssics en aquest teatre».

Deflo començava la seva intervenció amb un matís, precisament, de l’adjectiu clàssic: «He llegit al cartell que és un clàssic de les meves posades en escenes, però hi ha un element fonamental a tenir en compte, i és que tinc nous cantants, que son l’ànima d’una producció». Qualificada d’exuberant, luxosa i opulenta, amb una escenografia rica en detalls i uns vestits a la moda de la Rússia dels tsars, la proposta segueix fil per randa les precisions del llibret. Deflo continuava: «L’emoció es troba en la veu perquè sinó, no es podrien fer enregistraments. Ara bé, un cop s’alça el teló hi ha cossos i aquests cossos es relacionen; hi ha una escenografia. Tot el que es veu ha de ser absolutament musical, fins i tot la llum que entra a l’escenari». I encara, sobre la relació amb els cantants, afegia: «Jo mai he donat ordres, he fet proposicions perquè el resultat, així, és molt millor. Ha de ser un treball conjunt on jo dono i ells donen». Va cedir, d’aquesta manera, la paraula a la prima donna i al primo uomo.

Lianna Haroutounian serà qui interpretarà el rol de Lisa a l’estrena; Sondra Radvanovsky, qui havia d’encarnar-la en un primer moment, s’incorporarà a partir de la funció de l’1 de febrer per motius personals. La soprano armènia destacava que «Lisa és un personatge molt reservat, molt tranquil, però també necessita molta atenció. Sempre ha estat a l’ombra i al servei de la comtessa i ningú li feia cas: això li dona la pulsió de descobrir una cosa nova, per això es veu atreta cap a allò desconegut i obre el seu cor a un home diferent i perillós. Tot i així, ella vol anar cap a allà perquè vol defugir la comoditat i això tindrà unes conseqüència terribles». Haroutounian va debutar al Liceu amb Madama Butterfly, que va tenir una gran rebuda per part del públic. Dimarts passat s’hi referia amb aquestes paraules: «Tinc molta responsabilitat perquè va ser un èxit, vaig tenir la sensació que el públic d’aquest teatre, que és gent que admiren i fan seguiment dels artistes i cantants, em va començar a estimar i aquest amor l’he de tenir present».

Yusif Eyvazov, que actuarà en el paper de Hermann, assenyalava: «M’encanta tot allò clàssic. Quan es tracta de participar en una òpera clàssica, tot funciona perfectament i tot està al servei a la música». El seu personatge és un militar que s’enamora de Lisa, una jove noble: l’àvia d’aquesta noia, una vella comtessa, coneix un truc per guanyar a les cartes i Hermann, quan se n’assabenta, només està interessat en conèixer el secret d’aquesta trampa. Per això assaltarà l’habitació de l’aristòcrata i la matarà, sense voler-ho, d’un esglai. El seu fantasma el persegueix i li revela el truc, però ell embogeix, Lisa se suïcida en veure’l perdut i quan Hermann segueix el que li havia revelat la comtessa, perd a les cartes i també es mata. La foscor més irracional, per tant, s’apodera de l’escenari i només queda l’horror, el terror més propi de la literatura fantàstica.

«Sobre el meu personatge», comenta Eyvazov, «encara falten moltes produccions per acabar d’entendre’l. És molt complexe, molt difícil, es contradiu constantment. Sí que és veritat que hi ha una part seva en la que m’hi reconec: cadascun dels seus desitjos van fins a l’extrem. Si vol estimar ho fa fins a embogir; si vol morir, mor en una situació fascinant. De totes les seves tragèdies vitals en fa tot un esdeveniment. Crec que mai s’ha estimat Elisa perquè durant tota l’òpera només diu una vegada t’estimo i és en un situació que no ve massa a peu». A més, el tenor azerbaidjanès, afegia que també s’hi sentia connectat perquè va créixer parlant en rus i, el fet que el personatge s’expressi en aquesta llengua, li fa tenir un apreci especial: «És un paper que m’estimo més que la resta. Quan m’arriba una proposta per fer La Dama de Piques l’accepto directament».

Deflo encara va voler afegir un prisma més en la mirada sobre Hermann: «es pot parlar de la psicologia de Hermann, però hi ha un aspecte social a tenir en compte: no té diners. Tota la resta de personatges son aristòcrates però ell és un oficial. Per això li he donat un vestit vermell i negre, com a símbol de l’anarquisme. No té lloc en aquest món de la mateixa manera que Txaikovski no en té al seu. Aquesta és una obra molt pessimista, pràcticament nihilista. Què és viure? Viure és un joc».

Aquesta és una obra molt pessimista, pràcticament nihilista. Què és viure? Viure és un joc.Gilbert Deflo
Clausurava les intervencions Dmitri Jurowski, director d’orquestra, que va començar la seva intervenció citant a Mahler: «ell va dir que Txaikovski havia creat un nou gènere perquè era massa difícil pel teatre dramàtic, ja que calia cantar, i era massa difícil pel teatre musical, ja que calia actuar. Per això estic tan content que Gilbert tingui aquest respecte per la música, perquè jo també la tinc pel teatre». Estrenada el 1890, La Dama de Piques va ser un encàrrec del Mariinsky Theatre a Txaikovski, que va tornar a adaptar una obra de Puixkin després de l’èxit d’Eugene Onegin. Amb un llenguatge més propi de mitjans de segle i buscant una connexió amb el passat –recordem que el segon acte es representa un ballet, una òpera pastoral amb clares reminiscències al temps de Mozart: «Té un paper molt important, la seva direcció no és decorativa», apuntava Deflo–, el compositor rus, alhora, introdueix uns elements moderns propis de la revolució que havia de venir, la del simbolisme i l’expressionisme.

«És una gran responsabilitat perquè tinc arrels tan alemanyes com russes i sé qui ha passat per aquí a dirigir La Dama de Piques», apuntava Jurowski qui, d’altra banda, va voler felicitar l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu: «La feina que hem fet és increïble, entenen tots els conceptes amb una gran rapidesa i realment tenen la intenció genuïna de fer música, tenen molta iniciativa». Tornant a les referències pandèmiques del moment, també va voler coincidir amb Garcia de Gomar en el fet que l’únic enemic que tenen en contra és la situació sanitària: «som plenament conscients que el públic gaudirà d’una experiència única, independentment del nombre d’espectacles que fem, cada dia ha de ser com un debut». Va acabar l’explicació artística fent referència a l’essència musical de l’obra: «És com una partida d’escacs. Cal respectar els leitmotiv de cada personatge, cadascú farà els seus moviments: de vegades guanyaran i d’altres no. Això cal tenir-ho en compte des del principi. És un joc de cartes i, per tant, Txaikovski juga amb la música i fa que els personatges estiguin presents encara que no estiguin vius».

El Gran Teatre del Liceu estrena el 2022, per tant, amb la tragèdia d’un protagonista abduït pel joc ambientada en una atmosfera onírica i fantasmagòrica i una posada en escena que, volgudament, s’allunya de la realitat per transportar l’espectador a un món, alhora pompós i esquerdat, perfumat i espantós, cortesà i sinistre. La foscor de Hermann s’escampa com el fum de l’obsessió i impregna la resta de personatges: no es tracta d’un personatge simpàtic i ridícul, com el de la història de Puixkin, sinó una figura turmentada per la seva pròpia psicologia. És una història, per tant, que més enllà del fil narratiu, hauria de posar sobre la taula temes prou actuals i necessaris com son les addiccions –l’addicció al joc en aquest cas– i les malalties mentals. Tots sabem els prejudicis que existeixen sobre aquest tipus de patologies i com, encara ara, es fa servir la paraula bogeria amb facilitat i menyspreu: aquests són els fantasmes que més ens haurien de preocupar perquè tenen una ombra tan llarga com la que va de Sant Petesburg a Barcelona, com la que va del XIX fins el XXI.

Més informació i entrades a la seva pàgina web. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol