Cerca de notícies

Enquesta

Conversa a tres bandes sobre creació, òpera i contradiccions

19/1/2022 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/conversa-a-tres-bandes-sobre-creacio-opera-i-contradiccions-230780

Ens trobem amb tres compositores que properament estrenaran les seves òperes al Liceu. Elles són Marian Márquez, Itziar Viloria i Núria Giménez-Comas.

L’òpera desperta emocions, no és cap secret. Però per a algunes també suscita contradiccions, sobretot quan es considera la gran infraestructura que la manté viva; i és que no és possible, per a moltes de nosaltres, continuar admirant l’òpera en l’era del #metoo i de la cultura de la cancel·lació. Ens trobem amb tres compositores que estrenaran les seves òperes de petit format al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Elles són Marian Márquez, que estrenarà Filles del món al juliol de 2023; Itziar Viloria, que el mateix estiu de 2023 estrenarà In the beginning everything was white i Núria Giménez-Comas, que el mes de juliol de 2022 estrenarà Shadow. Eurydice Says.

Mar Medinyà: Comencem pel principi. Vosaltres aneu a veure òpera regularment?

Marian Márquez: Si aconsegueixo invitacions sí, si no, no m’ho puc permetre!

Núria Giménez-Comas: Quan estudiava sí que ho feia, ara potser ja no tant; també per una qüestio de temps, però sí que intento anar o seguir les estrenes d’òperes.

Itziar Viloria: Quan puc!

MM: Creieu que té sentit continuar representant obres que tenen més de 100 anys? Coincidiu amb mi en l’opinió que, al comptar amb un repertori tan concret i històric, l’experiència es converteix en museística?

NGC: Penso que el problema no és aquest, sinó que és que només es programen òperes de repertori antigues, i per antigues ens referim a no-contemporànies. Els percentatges de programacions d’òperes i música de nova creació és molt petit en molts teatres d’òpera, fins i tot de vegades es fa difícil escoltar òperes de menys de 100 anys d’edat (a part de Wozzeck!). Tot i això, sembla que hi ha una tendència al canvi! Veurem si durarà i es perllongarà en el temps.

Sembla que, com a societat, sempre volem veure el que ja coneixem.Itziar Viloria

MM: Potser també perquè ens fixem tan sols en els grans teatres d’òpera; hi ha molts altres espais on es fa òpera, però alguns d’ells semblen tenir una pàtina un pèl més amateur i potser per això no hi comptem.

NGC: No conec completament el panorama català, a Alemanya és bastant diferent i hi ha moltes propostes de nous formats que barregen teatre i òpera, propostes més agosarades a teatres més variats i de diferents mides. A França, on resideixo, també costa trobar nous formats, però ja fa uns anys que de tant en tant surten propostes ben interessants en aquest sentit.

IV: Sí, i a Barcelona tenim el Teatre Lliure, que és un petit bàlsam. Penso que el problema de les programacions operístiques té a veure amb el fet que sembla que, com a societat, sempre volem veure el que ja coneixem. Poques vegades anem a veure espectacles dels quals no en sabem res. Hi ha altres països on es fan macrofestivals amb artistes i bandes desconegudes, i les entrades es venen igualment.

NGC: Catalunya em sembla que és un espai cultural que ha estat tancat en aquest sentit, però no perquè el públic sigui tancat… També sembla que hi ha una tendència al canvi en diverses institucions i grans sales.

MM: Totalment d’acord, Catalunya és com un cercle molt hermètic, especialment en l’àmbit de l’òpera. Si hi entres, perfecte, si no, quedes fora.

MM: I tant! I això es trasllada, també dins de l’àmbit de la clàssica, al món de la premsa, la comunicació, la gestió i tota la resta. No deixa de ser un lobbie cultural.

MM: Tornant al tema que ens ocupa, jo sí que li veig sentit anar a veure una òpera antiga. No veig descabellat que existeixin aquestes propostes, encara que no m’acabi d’agradar la situació en general. Igual que m’agrada anar al museu a veure obres antigues, també m’agrada escoltar obres històriques. El problema apareix quan només hi ha aquestes propostes en cartellera i no hi ha la possibilitat de veure altres propostes.

IV: Penso que hi ha una diferència entre programar de manera automàtica i fer-ho com es fa en el teatre, amb relectures i versions que interpel·lin a la gent. Penso que té a veure amb el pensament antic de la clàssica, que sembla no permetre-ho.

MM: Jo fa uns mesos vaig anar a veure Rigoletto amb la meva germana, que mai havia anat al Liceu. Es va posar les mans al cap després de veure les ovacions del públic just després de l’ària La donna è mobile, una ària que traduïda, és totalment horripilant.

NGC: El llibret, amb els subtítols, és una part intrínseca de l’obra total; evidentment, si Rigoletto és un llibret basat en el drama de Victor Hugo i estrenat el 1832, s’ha de posar en context. En el meu cas, per exemple, l’òpera que estrenaré al Liceu està basada en un text punyent de la magnífica escriptora Elfriede Jelinek, de caràcter feminista, i també amb una part d’ironia. Poder seguir i entendre el text és essencial per a l’experiència artística.

MM: No sé si vau sentir, fa anys, que el director d’escena Leo Muscato va fer una proposta de relectura de Carmen segons la qual la protagonista, al final, matava al seu maltractador en defensa pròpia. No cal dir que el món de l’òpera va patir un terratrèmol d’indignació i horror. Què en penseu, de la impermeabilitat d’aquests clàssics, com a creadores d’òpera?

NGC: A mi no m’importa que es canviïn i s’adaptin les obres, sempre que es mantingui l’opció de recórrer a la versió original.

MM: Hi ha moltes vessants a tenir en compte. No trobo gens descabellat fer-ho, més aviat diria que ho trobo bé, ja que tot té la seva funció i dependrà del que es vulgui comunicar. Ara bé, si canviem el text, per què no canviem la música, també? Al final una òpera és tot el conglomerat d’aspectes que la conformen. A mi personalment, em seria igual que d’aquí a 200 anys versionessin les meves obres, fins i tot em sentiria honrada! En el cas de Carmen, em sembla que els canvis i adaptacions són gairebé imprescindibles, perquè puguin ser rebuts per la societat actual.

MM: Parlant sobre les problemàtiques dels referents operístics i els personatges amb les persones del sector, és habitual tenir la sensació que el que es veu a l’escenari pertany a una bombolla, que no ens afecta de la mateixa manera que el reggaeton més misogin pot afectar a les joves ments. Sembla que alguns referents de la cultura mainstream es denuncien per perillosos o perjudicials, però en canvi es mantenen en escenaris d’alt nivell històries igual o més horripilants.

IV: Jo en aquest sentit tinc sentiments contradictoris. Està molt bé canviar coses i adaptar-les, però a vegades potser caldria no caure en paternalismes. Canviar les coses del passat per adaptar-les al que actualment és políticament correcte potser no és la solució, penso que potser tindria més sentit deixar-les tal com són i assenyalar-les, contextualitzar-les.

NGC: Adaptar les obres d’una manera coherent o amb un sentit precís em sembla bé, és una manera d’assenyalar-les. Però també crec que pot ser molt interessant deixar-les tal com estan i crear-ne un debat o discussió al voltant, sobretot quan tracten temes que avui en dia són controvertits.

MM: I tant, penso que si es mantenen aquestes obres en repertori, hauria de ser obligatori acompanyar-les amb programes de mà, conferències i activitats que donessin una visió holística del context, les lectures i les crítiques que se’n desprenguessin. Massa sovint aquestes mirades crítiques no hi són, amb l’excusa que aquestes obres s’han representat sempre, i sempre d’aquesta manera. Com creieu que podríem solucionar l’encallament de repertori a les sales d’òpera?

NGC: Aquesta iniciativa de micro-òperes ja és un pas important! I si a més es combina intentant fer cada any una gran òpera de nova creació, encara molt millor. Al final, per a crear nou públic s’han de buscar temes que interessin al públic actual, i també proposar nous formats, noves proposicions artístiques (per exemple, entre el teatre i l’òpera, anant a buscar sonoritats que surtin de la vocalitat clàssica de l’òpera). Perquè la posada en escena no és suficient, per molt que disfressis els personatges de les òperes clàssiques de rapers, els valors que s’hi representen continuen essent els del text escrit fa dos segles, tot i que evidentment sempre hi ha molts temes que sempre són eternament contemporanis; és la forma d’enfocar-los i de projectar-los, que pot fer interpel·lar a un nou públic.

IV: Crec que hi ha molta feina a fer per part de les institucions i de les grans cases d’òpera sobre la imatge que pretenen donar d’elles mateixes i vers el públic. Perquè al Teatre Lliure hi ha sempre sold out i en les òperes no? A la gent no és que no li interessi la cultura, sinó que potser els valors que s’hi representen no són tan atraients. La paraula òpera té moltes connotacions que poden espantar molta gent.

MM: Estic molt d’acord amb totes vosaltres. Hi ha un problema greu: no s’escolta el que la gent vol, el públic habitual de l’òpera no es transforma, sinó que sembla que cada cop desapareix més. S’haurien de buscar alternatives i canviar formats, propostes i temàtiques, al cap i a la fi s’hauria de renovar, tal com el teatre ho ha fet. El públic teatral pot escollir entre veure una obra clàssica o propostes contemporànies. El públic operístic no. La proposta del Liceu amb les nostres obres és molt interessant, però valdria la pena que hi hagués més opcions d’aquestes característiques i una veritable oferta contemporània. Seria molt xulo que en comptes de 4 òperes se’n fessin més, que es poguessin gravar i retransmetre per poder donar a conèixer la nova creació operística, per poder connectar amb el públic, també a llarg termini.

S’haurien de buscar alternatives i canviar formats de la mateixa manera que ho ha fet el teatre.Marian Márquez

Marian Márquez.
IV: Penso que un dels problemes que tenim és que sembla que institucionalment ja s’hagi fet un gran pas col·locant un nombre reduït de propostes de nova creació en diversos espais del teatre. Si no hi ha una estratègia que faci de recolzament, sembla que no acabi de funcionar del tot. Al cap i a la fi, podem tenir idees molt xules, però sempre poden anar acompanyades amb altres accions estratègiques per arribar a públic nou, a més de poder ser, per elles mateixes, una manera que l’òpera es pugui treure de sobre aquells prejudicis dels que parlàvem abans.

MM: El públic de Barcelona també sembla que no estigui gaire atret per aquest tipus de coses, no? Tinc la sensació que el Liceu i les grans institucions ja estan muntades per un tipus molt específic de públic.

L’interès principal de les institucions artístiques no pot ser la rendibilitat econòmica: cal tractar les òperes com a capital cultural.Itziar Viloria
MM: Si, però al cap i a la fi no es poden permetre el luxe de funcionar, tan sols, per aquest tipus de públic. Potser el format de gran teatre d’òpera, un espai que tan sols pot funcionar si factura grans quantitats de diners programant només greatest hits, ja està obsolet?

IV: El que és clar, és que l’interès principal de les institucions artístiques no pot ser només la rendibilitat econòmica sinó que, el que s’hi fa, ha de ser tractat principalment com el que és: capital cultural. Si es prioritzen les taquilles i les vendes per sobre dels objectius artístics, poca cosa tenim a fer com a creadores o com a sector.

MM: Amb una mica de sort, podrem comptar amb obres com les vostres, i estrenes regulars, en un futur no gaire llunyà.  

Mar Medinyà
Núvol