Cerca de notícies

Enquesta

El melòman irònic

16/1/2022 |

 

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2086168-el-meloman-ironic.html

Quan el Liceu va rei­nau­gu­rar-se el 7 d’octu­bre del 1999, amb el mun­tatge de Turan­dot diri­git per Núria Espert, vaig coin­ci­dir amb Jordi Malu­quer i la seva com­pa­nya, Olga Vera, al cinquè pis. De fet, sèiem de cos­tat en loca­li­tats una mica esco­ra­des. Com que jo hi assis­tia com a nova cro­nista d’El Punt, que ales­ho­res era vist com una “cosa giro­nina”, vaig pen­sar (i devia comen­tar-ho) que m’havien des­ti­nat a les gol­fes com a repre­sen­tant d’un diari de comar­ques. Però, què hi feia allà Jordi Malu­quer, que havia estat pre­si­dent de la comissió artística del Liceu del 1989 al 1992, quan, a més, va ser nome­nat direc­tor en fun­ci­ons del tea­tre? Què hi feia encara que només hagués ocu­pat aquest càrrec uns mesos? Això sense obli­dar que va ser direc­tor gene­ral de Música, Tea­tre i Cinema del Depar­ta­ment de Cul­tura de la Gene­ra­li­tat. Malu­quer, tan­ma­teix, reia, sense amar­gor, sense invo­car els seus antics càrrecs, sense donar-se importància. Fins em va dir que ja li agra­dava seure al meu cos­tat, però que, en tot cas, hau­ria pre­fe­rit una butaca amb una visi­bi­li­tat millor. No li man­cava la iro­nia.

Des d’ales­ho­res, vaig coin­ci­dir amb ell i l’Olga en mol­tes altres fun­ci­ons operísti­ques i en un munt de con­certs, sigui al mateix Liceu o en fes­ti­vals de música esti­uencs, com ara els de Pera­lada i Tor­ro­e­lla de Montgrí. Ells n’assis­tien a molts més, feien quilòmetres per seguir un intèrpret nou o poc cone­gut que havien des­co­bert. Malu­quer, que va conèixer els grans músics cata­lans coe­ta­nis, va escol­tar bona part dels grans divos i dives de l’òpera de les últi­mes dècades, però era sen­si­ble a veus que no esta­ven al gran apa­ra­dor. Qual­se­vol espec­ta­cle musi­cal acti­vava la seva memòria melòmana que no només estava habi­tada per llocs comuns i figu­res estel·lars. Això ho reflec­tia a les seves cròniques musi­cals, de les quals deia que eren el reducte cap on l’havien deri­vat tots els mit­jans amb què va col·labo­rar. Hi afe­gia, sem­pre rient, que no devien interes­sar altres opi­ni­ons seves. Tro­baré a fal­tar coin­ci­dir-hi de nou i con­ver­sar-hi sobre la diver­si­tat de coses que l’interes­sa­ven. Sem­pre em va sem­blar que man­te­nia una curi­o­si­tat per rebre la bellesa que fa la vida més joiosa. 

IMMA MERINO
El Punt/Avui