Cerca de notícies

Enquesta

Tinc el cap ple de sons

4/1/2022 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/tinc-el-cap-ple-de-sons-227818

Per què la música que, durant un temps i per molts, havia sigut estimulant, deixa de tenir interès?

Segurament no aixecava un pam de terra, feia saltirons com un cavallot i estirava el braç amunt, amb força, amb insistència, per poder arribar a donar la mà a la mare. Qui sap si, de l’altra banda, m’hi penjava una carpeta de plàstic de color groc amb alguns dibuixos abstractes o mig berenar mal embolicat i a punt de caure. Sortia de Música –així amb majúscules–, potser era el primer dia que hi anava o potser no, potser caminàvem amb pressa o potser no, però sempre se m’ha dit que aquella tarda indefinida de tardor, quan se’m va preguntar com m’havia anat el dia, vaig respondre amb una fascinació genuïna, un aclaparament innocent, amb una sinceritat despreocupada: «tinc el cap ple de sons».

Els infants, per si sols, no tenen prejudicis, fan judicis: si els agrada o els desagrada una peça no serà perquè sigui més o menys moderna, més o menys intel·lectual, més o menys pròpia de la tradició en la que els ha tocat néixer. Allò que senten els semblarà interessant o ho deixaran córrer, ja està. Però els infants creixen i els gustos canvien amb l’edat, s’adapten en funció del que s’acostumen a escoltar, s’encaminen cap a llocs aïllats i solitaris o populars i farcits de masses per tal de projectar una determinada versió de si mateixos sense voler-ho ben bé, per tal de crear-se un camí –que pot tenir moltes bifurcacions– en mig de tota l’oferta que se’ls proporciona. És llavors quan apareixen els prejudicis. Però en quin moment i per què els «sons» que s’ensenyen a les aules passen de ser estimulants i curiosos –com a mínim– a seriosos i avorrits?

Més enllà de buscar una resposta concreta –en trobareu de diverses aquí–, aquestes línies pretenen assenyalar el desinterès que suscita la clàssica a persones que l’han estat escoltant hores i hores durant anys, que ha format part de la seva educació més primerenca, que fins i tot l’han tocada i potser (i amb sort) gaudida al llarg d’un període determinat de la seva vida. Si aquesta tria artística és realment voluntària, si forma part d’una elecció estètica identitària o si és en conseqüència d’altres polítiques fallides per a la democratització de la cultura, no ho tinc clar. Per on hauria de passar la formació de públics si no és a través mateix de la formació musical? I com és que aquesta inquietud no té continuïtat un cop s’abandonen els estudis musicals?

Tots coincidirem en el fet que l’objectiu de les escoles de música no és la de formar un futur públic, sinó la d’apropar la música clàssica a tot tipus d’infants, de procurar una sensibilització artística i oferir unes experiències vitals a gent que, en la seva immensa majoria, no s’acabaran dedicant professionalment al sector. I, cal dir, en molts casos funcionen i són la porta d’accés per a molts melòmans a aquest gènere musical; però per què aquella música que ens ha acompanyat tantes tardes s’abandona en la seva pràctica –aquí no hi entrarem, ho tractem a un altre article– i en la seva escolta a la universitat, a l’adolescència, als últims anys d’infantesa?

Aquí hi ha, de ben segur, molts culpables i tots es podrien problematitzar i assenyalar: les polítiques econòmiques, la des-sacralització del sector, la logística del dia a dia en una vida que ja és prou complicada, la consideració que es té per la utilitat de l’inútil –Todorov diu «en l’univers de l’utilitarisme, en efecte, un martell val més que una simfonia»–. El que està clar és que la idea de participar activament en un projecte d’educació musical té una gran acceptació entre perfils molt diferents de persones, però la de gaudir del resultat sonor d’aquest mateix projecte, no tant. Segurament les grans institucions tenen deures pendents –alguns dels quals passen per pensar en els més petits i en els no-tan-petits que reneguen del que un dia van sentir com a propi–, però com a societat també en tenim: si apuntes el teu fill a classes de piano, per què no el portes a escoltar els concerts dels companys d’altres cursos?

En qualsevol cas, hi seguirà havent una gran diferència entre el percentatge de població que estudia música clàssica i el que assisteix als concerts dels que l’han estudiada si no es procura per una adquisició d’hàbits culturals independents a l’estructura que els ha creat. És una feina, sobretot, dels equipaments públics, però també és una feina individual que comença mirant de prop les programacions de les sales petites i dels centres educatius. I potser dec una disculpa a tots aquells lectors que han arribat fins aquí buscant una resposta concreta o una crítica afilada perquè l’únic que els he pogut oferir son preguntes i voltes reflexives sobre un mateix eix. No tinc una fórmula màgica, només (i encara) tinc el cap ple de sons. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol