11/11/2021 |
https://www.nuvol.com/musica/classica/linici-dun-llarg-i-meravellos-viatge-217084
El Gran Teatre del Liceu i l'Institut Italià de Cultura de Barcelona endeguen la interpretació de la integral dels madrigals de Monteverdi.
Un projecte que compta amb la participació de Concerto Italiano, conjunt creat per Rinaldo Alessandrini per tal d’abordar, precisament, aquest repertori. Alessandrini és una de les màximes autoritats del món en l’obra de Monteverdi, a qui ha dedicat bona part de la seva vida, tant a través de diversos llibres com, sobretot, amb la interpretació de les seves obres, tant en l’apartat madrigalístic com el de música religiosa i les seves òperes. Per donar el tret de sortida a aquest apassionant viatge, Alessandrini ha escollit el més popular i influent de tots els llibres de madrigals escrits per Monteverdi, els Madrigali Guerrieri et amorosi con alcuni opuscoli in genere rappresentativo, és a dir el llibre vuitè creat el 1638.
En aquella època, un Monteverdi consolidat a Venècia, ja havia desenvolupat una carrera operística a través d’òperes avui malauradament perdudes en les quals havia perfeccionat i ampliat el llenguatge del gènere. Tot i això, les obres mestres dels últims anys, com L’incoronazione di Poppea i Il ritorno d’Ulisse in patria estaven encara per arribar. Dues obres que beuen directament d’aquest llibre vuitè de madrigals en el qual, a través de la introducció del stile concitato, els recursos pel desenvolupament definitiu del llenguatge operístics s’exposen de manera definitiva. Monteverdi serà el primer en utilitzar i desenvolupar aquest stile concitato com a recurs per expressar l’agitació i el dramatisme, la reproducció dels afetti a través dels recursos vocals. En definitiva, una introducció de la teatralitat que, en aquest vuitè llibre, es percep clarament en algunes de les molt variades peces que l’integren. Un exemple fefaent d’aquesta evolució és el famós Il combattimento di Tancredi e Clorinda, peça clarament preoperística que contrasta amb altres fragments eminentment madrigalístics.
Alessandrini, com hem dit un consumat especialista en l’obra del geni de Cremona, va aconseguir adaptar amb brillantor el seu esplèndid conjunt, Concerto Italiano, a les complexes característiques acústiques de la Sala Foyer del Liceu, tot i que la percepció sonora fou variable en funció de la posició de l’oient. Però el que es va fer evident en tot moment va ser l’excel·lència del conjunt, tant en l’àmbit instrumental com vocal. Un conjunt instrumental format per dos violins, dos violes, violoncel i contrabaix pel que fa a les cordes, al que cal afegir dues tiorbes, dos clavicèmbals una arpa i percussió. Van ser contats els moments en què tota la formació tocà conjuntament, però en cadascuna de les peces els músics van omplir de so i de colors la sala, tot traslladant els assistents a un altre temps fins a commoure amb les innombrables belleses amagades en les magistrals pàgines de Monteverdi.
Si el conjunt instrumental va mantenir un nivell superb durant tota la vetllada, la prestació en l’àmbit vocal assolí moments, en especial pel que fa a cohesió i afinació, senzillament miraculosos. Les veus per separat, amb l’excepció de la del baix Salvo Vitale, d’àmplia extensió, profunda i vellutada, no són, a primer cop d’ull, de gran qualitat. Però el miracle sorgeix en el moment en què s’uneixen, en el domini estilístic de cadascun dels intèrprets, en el foc i la passió que desprenen tots en cadascuna de les seves intervencions. En definitiva, la sinceritat dels accents. Mostra d’aquestes qualitats van ser les intervencions destacades del tenor Roberto Rillievi, protagonista expressiu de veu fresca i acaronant de diverses peces, especialment en les a dues i tres veus o en l’última del programa, el Ballo “Movete al mio bel suon”. I molt especialment Riccardo Pisani, posseïdor d’un instrument menys atractiu en principi, però que oferí un recital de fraseig i emotivitat a Il combattimento di Tancredi e Clorinda.
Però cal insistir, una vegada més, que va ser sobretot en la perfecció dels conjunts i el subtil tractament de la polifonia, l’empastament de les veus entre elles i amb el conjunt orquestral, la flexibilitat en totes i cadascuna de les modulacions així com en la perfecta coordinació pel que fa a l’elaboració de dinàmiques on Alessandrini i el seu Concerto Italiano van assolir nivells difícilment superables. En aquesta primera trobada han fet veritables meravelles amb els Madrigali Guerrieri, la meitat del llibre vuitè de Monteverdi. Les expectatives per la següent cita, el 5 de juny amb els Madrigali Amorosi, promet emocions fortes.
Antoni Colomer
Núvol