Cerca de notícies

Enquesta

L'episodi de la vida d'un artista

9/11/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/lepisodi-de-la-vida-dun-artista-216438

La Banda Municipal de Barcelona interpreta la "Simfonia fantàstica" de Berlioz i una obra d’encàrrec a Miquel de Jorge Artells.

L’amor no correspost és, segurament, un dels temes més recurrents en la música, la literatura i l’art en general: aquesta gran pena que hem sentit o sentirem tots en algun moment ha sigut un gran motor de creació al llarg de tots els temps, però especialment durant el Romanticisme. És llavors, també, quan sorgeix una nova forma musical que explica un contingut a través de l’expressió, que fa arribar la música d’una manera més senzilla, omplint-la de significat i de semàntica tot responent a un principi d’imitació: estem parlant de la música programàtica. I Louis Hector Berlioz, paradigmàtic de la seva època, va compondre una obra en aquesta forma que es convertiria en símbol de l’artista que perd el seny per un amor platònic: la Simfonia Fantàstica. El pròxim diumenge 14 de novembre, la Banda Municipal de Barcelona tornarà a fer presents les notes de Berlioz i, amb el seu so, també la seva història. Posem-hi context i recordem què n’explicava el mateix compositor a la nota al programa en la seva primera presentació al Conservatori de París el 1830.

Tres anys abans, l’autor havia assistit a una representació de l’obra shakesperiana Hamlet i s’havia enamorat perdudament de l’actriu que hi interpretava el paper d’Ofelia, la irlandesa Harriet Smithson. Més enllà de l’anècdota, aquest element autobiogràfic és, alhora, una excusa narrativa i l’essència general del caràcter vertiginós de l’obra. Així mateix, una altra font d’inspiració per al compositor va ser l’escriptor François-René Chateaubriand, molt llegit per Berlioz durant la seva joventut i que descriu l’estat d’un artista d’un manera semblant a la seva.

Somnis i passions. L’obra comença en do menor per atorgar una atmosfera melancòlica a la sala, però de seguida ens sorprèn amb impulsos passionals i atacs de ràbia, tendresa sensible i alegria desenfrenada. El moviment s’estructura en quatre parts i, a l’última, hi podem sentir per primera vegada la melodia que representa la seva estimada, la «idea fixa» que anirà apareixent en tots els moviments de la simfonia. L’autor ens presenta l’heroi del seu relat i ens descriu l’ansietat que sent després de conèixer el seu gran amor, posseïdora de tots els encants, el fervor que li inspira i el desconsol que li arriba més tard, amb el seu rebuig.

Un ball. Continua l’obra un scherzo en forma de vals elegant, escenari de masses disteses que giren sense parar ni tenir en compte la negativa que acaba de rebre el nostre heroi. La seva inquietud, la seva pena, apareix com una obsessió en forma de melodia –la idea fixa– que va interrompent el bullici fins que reapareix, clarament i després d’un crescendo, al final.

Escena al camp. Cau la nit i la natura pren tot el protagonisme que li pertany: el tercer moviment és un adagio que comença amb un duo de corn anglès i oboè solista, dialogant com si fossin dos pastors. Les fulles dels arbres es mouen lleugerament degut al vent i el cant dels ocells aporta esperança i serenitat al cor de l’infeliç, però aquest sentiment no és per sempre: torna a aparèixer l’estimada –representada, de nou, en la idea fixa– i amb ella els dubtes i les pors. Uns trons llunyans anuncien tempesta i misteri i deixen lloc per la solitud i el silenci. És en aquest fragment on més clarament podem observar la influència de la Pastoral de Beethoven.

Marxa al suplici. Una marxa diabòlica en tonalitat menor presenta l’amor decimonònic per tot allò fantàstic; es tracta d’un moviment basat en dos temes principals interpretats per les cordes, d’una banda, i pels vents, de l’altra. El jove músic, que s’ha enverinat amb opi, entra en un estat de deliri que el porta a tenir unes visions en les quals mata la seva estimada i és condemnat a mort. Testimoni de la seva pròpia execució, l’acompanya una harmonia, de vegades ombrívola, d’altres brillant i majestuosa, representant tot el pes de la justícia. Als últims compassos, la idea fixa ens recorda l’estimada com un fantasma, a qui el protagonista destina l’últim pensament abans del cop definitiu de guillotina.
Somni d’una nit de Sàbat: Clausura la simfonia un Larghetto farcit de gemecs i xiscles de bruixes, monstres i esperits, tots reunits per presenciar el funeral del protagonista. D’entre tot aquest grup infernal, en sorgeix de nou la melodia de l’estimada, la idea fixa, que ja no té la puresa de l’inici, sinó que s’ha transformat en una dansa grotesca que es barreja amb l’orgia diabòlica. A mode de paròdia, un Dies irae ressona de fons com a part d’aquest gran Rèquiem esperpèntic, com si fos una missa de difunts que burlés la pena de l’artista.
Encapçalarà l’obra reina de la nit la peça d’encàrrec PassBand del violinista i compositor Miquel de Jorge Artells (1994), autor de diferents bandes sonores per a cinema i interessat en el desenvolupament de sonoritats pures treballades des de la cura, la bellesa i la sensibilitat, fusionant la música modal amb la tonalitat i la politonalitat occidentals tradicionals.

Més informació i entrades a la seva pàgina web. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol