Cerca de notícies

Enquesta

Assaig musical

31/10/2021 |

 

https://www.nosolocine.net/ensayo-musical-por-oriol-perez-trevino/

Des dels dies de Nadal i Pasqua, feia molt temps que no tenia l’oportunitat de dedicar, durant dos dies seguits, els articles de la meva col·laboració a Nosolocine sobre dues Cantates de Johann Sebastian Bach (1685-1750). Cert és que amb independència del calendari litúrgic, un pot escoltar totes i cadascuna d’aquestes obres el dia que més li plagui, però no és menys que aquestes entitats teològicomusicals desprenen una atmòsfera i una ressonància que s’ajusta, misteriosament, a l’esmentat calendari. Qui em va posar sobre la pista sobre aquesta qüestió va ser l’erudit clavicembalista i director britànic John Butt quan li vam proposar, en els anys que vaig estar treballant al Festival de Torroella de Montgrí, d’interpretar en ple mes d’agost la Passió segons Sant Mateu BWV 244 (1727). La manera de refusar aquella grotesca idea va ser la de convidar-me a escoltar una interpretació de la Missa en si menor BWV 232 a Edimburg, per deixar-me commocionat i dir-me a la fi del concert, tot rient, «molt millor que fem la Missa el proper mes d’agost, no?». I així va ser.

 

Però com comentàvem ahir, la singularitat del calendari del 2021 ha fet que hagin coincidit en el mateix diumenge la Festa de la Reforma i el 22è diumenge després de la Trinitat. Va ser per això que, ahir, ens avançàvem i vam comentar l’extraordinària cantata per a la Reforma BWV 80. Per contrarestar l’espectacularitat d’ahir, avui ens hem decantat per escollir la cambrística cantata BWV 55 titulada Ich armer Mensch, ich Sündenknecht (Soc un infeliç esclau del pecat) que s’erigeix com l’única mostra que coneixem de cantata bachiana per a tenor solista. Estrenada a Leipzig el 17 de novembre de 1726 ens trobem amb aquell habitual enigma, força present en les cantates: la condició anònima del llibret. Una condició anònima que, a mesura que avanço en l’audició i estudi d’aquestes obres, em fa pensar que aquest anonimat tenia noms i cognoms: Johann Sebastian Bach.

 

Per què? En primer lloc, perquè la gran majoria d’aquests llibrets anònims mostren unes semblances i unes ressonàncies molt pròximes. Massa pròximes. I també una direcció hermenèutica que, no obstant, apunta a la necessitat interior d’un fervorós creient luterà de cap a peus on les circumstàncies tràgiques de la vida el van portar a la necessitat de ser ell mateix qui havia d’escriure els textos. Siguem clars. Si va comptar amb algun lletraferit que l’ajudés en la confecció dels textos, ¿per què aquest lletraferit o lletraferits van voler passar per anònims en un ambient cultural on els poetes, teòlegs i escriptors mai amagaven, àlies al marge, la seva autoria? Possiblement aquesta condició anònima era una forma per estalviar-se problemes amb les autoritats de Leipzig a l’entorn de la responsabilitat i les conseqüències d’aquells llibrets.

 

La condició anònima és la que trobem també en aquesta Cantata BWV 55, que junt a les números de catàleg BWV 89 i BWV 115, són les que ens han arribat fins als nostres dies per aquest diumenge. Tota ella és una reflexió sobre la lectura del dia que es correspon a l’Evangeli segons Sant Mateu (18:23-25) que ens narra la coneguda paràbola d’aquell servent despietat a qui el rei li havia perdonat un deute immens i, en canvi, ell havia estat incapaç de fer-ho amb un company seu. Cal dir, a més, que aquesta paràbola va precedida d’un dels moments més contundents i radicals dels quatre evangelis:

 

Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?. Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.

I és que, possiblement, sigui la nostra condició de pecadors, la d’ homes i dones encara per fer i forjar, la que no ens permeti realitzar aquesta mostra de superioritat immensa que és, segons algunes tradicions orientals, el perdó. Sense caure en l’infantilisme de creure que el perdó implica la justificació d’actituds i/o comportaments lamentables com ara la violència o la traïció, entre molts d’altres, cert és que immergir-se en l’ètica del perdó és fer-ho dins un procés de transformació radical i una nova forma d’abordar el misteri de la vida. Deixeu-m’ho dir. Em costa molt de creure que alguns assegurin voler fer un país nou quan, en paral·lel, van proclamant allò tan mesell i de vi petit com és «Ni oblit ni perdó».

 

Composta per a tenor i un conjunt instrumental de flauta travessera, oboe d’amore, corda i baix continu, la BWV 56 és una miniatura de cantata on, sens dubte, un dels seus màxims moments de clímax els trobem en la seva ària inicial. Composta en la tonalitat de sol menor i talment com si fos el moviment lent d’un doble concert per a instruments de vent i cordes, la línia melòdica del tenor s’afegeix per exposar un plany que ens diu:

 

Ich armer Mensch, ich Sündenknecht,

Ich geh vor Gottes Angesichte

Mit Furcht und Zittern zum Gerichte.

Er ist gerecht, ich ungerecht.

Ich armer Mensch, ich Sündenknecht!

 

Sóc un infeliç esclau del pecat,

Que em presento, tremolant de por,

Davant la faç Déu, per a ser jutjat.

Ell és just, jo sóc indigne.

Sóc un infeliç esclau del pecat!

 

Hi ha qui creu que, en realitat, aquesta ària junt al recitativo secco que li segueix van ser els dos únics moviments de nova creació. Els altres tres restants, una ària, un recitatiu i un coral, s’han de vincular a la coneguda com Passió de Weimar (1717) que desconeixem per complet. I és que aquesta ària i recitatiu van encapçalats per l’expressió Erbarme dich que coincideix amb la d’una de les àries més celebèrrimes de la Mätthaus Passion BWV 244: la coneguda ària de Pere Erbarme dich. Hi ha qui no s’ha pogut estar de pensar com, d’alguna forma, aquesta cantata BWV 55 s’ha de vincular estretament amb els mesos de feina intensa precedents a l’estrena d’aquesta passió BWV 244 que tindria lloc el divendres Sant de 1727. Prova d’això és que el coral final de la cantata és l’estrofa Werde munter mein Gemüte provinent d’un himne compost per Johann Rist, el 1642, i que Bach va inserir, a la BWV 244, just després de l’esmentada ària de l’Erbarme dich. No ens ha d’estranyar gens. Faltaven pocs mesos perquè Bach estrenés una de les obres que marcarien un abans i un després en la seva pròpia trajectòria, en la història del barroc musical i en la història de la música occidental. Potser sigui per això que no sigui desencertat llegir aquesta cantata BWV 55 com un veritable assaig musical. 

Oriol Pérez i Treviño
No solo cine