Cerca de notícies

Enquesta

La insuportable pesadesa de l'Acadèmia

22/9/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/la-insuportable-pesadesa-de-academia-205872

Arriba a Castafiore la primera entrega de "La Columna Piròmana": de què serveix la musicologia feminista?

Encetem la primera entrega de la columna piròmana amb suficient material inflamable per encarar el curs que comença, recuperant el fil d’algunes cabòries que vam compartir en la Guia piròmana i iniciant-ne de noves.

La musicologia feminista és una disciplina sovint infravalorada que, creiem, és imprescindible per a avançar dins del sector que ens ocupa i que emmarca totes aquelles reflexions que aniran sorgint en aquesta vertical. Cal esmentar que aquesta branca d’estudi no és tan antiga com poden ser-ho les seves companyes reconsagrades, però no per això deixa de ser important, ans al contrari. El fet de tractar-se d’una disciplina relativament nova fa que les problemàtiques que mobilitzen les més joves trobin també el seu espai dins d’aquesta càtedra, convertint-la en quelcom canviant i al mateix temps transformador.

La filòsofa Fina Birulés deia que “les dones potser haurem d’entrar al futur retrocedint” i efectivament, la musicologia feminista ens permet conèixer el passat musical de les dones i ens dóna les eines necessàries per a poder teixir les nostres pròpies genealogies musicals, creant referents per al futur, una tasca del tot imprescindible per a fer créixer la clàssica i traslladar-la a la modernitat.

La importància dels referents és primordial per a entendre el perquè de la situació en la qual es troba la clàssica, sobretot en les nostres latituds. Sense referents, es fa gairebé impossible trobar el to correcte per abordar temes com la creació musical femenina; i massa sovint ens trobem que es fa des d’un punt de vista desafortunat. Sense referents, és fàcil trobar projectes que parlen sobre les “muses oblidades”, per exemple, quan per una banda les creadores musicals no han de ser recordades com a muses, sinó creadores, i per l’altra hem d’entendre que no han estat oblidades per casualitat, sinó que la història les ha col·locat en espais marginals de manera activa.

Un dels poders de la musicologia feminista és el de recuperar històries, relacions i personatges que van gaudir de l’èxit, que fins i tot van crear escoles d’estil, però que per raons acadèmiques han estat obviades en els currículums occidentals. Ens permet aprendre com podem parlar d’aquestes històries sense caure en el parany del paternalisme, sense caure en comparacions constants, sense haver de relacionar les creadores musicals amb els seus companys masculins o comparar autores racialitzades amb les seves companyes blanques. En definitiva, ens dóna les eines necessàries per a endinsar-nos en la història de la música ben obertes de mires, amb un munt de perspectives a l’abast, allunyades dels tòtems que han ocupat càtedres senceres durant dècades i centúries.

La clàssica com a disciplina artística és una de les úniques, m’atreviria a dir, que segueix reproduïnt, interpretant i venerant obres del passat, gairebé amb exclusivitat. I el més sorprenent és que sembla que no es contemplin alternatives, o que el fet d’imaginar-ne algunes fos una traició a la tradició. Sembla que no s’entén que la tradició no pot sobreviure sense transformar-se i adaptar-se a la contemporaneïtat.

Imagineu-vos que als cinemes d’arreu del món es projectessin en un 95% pel·lícules en blanc i negre o mudes; o que a les fires i galeries d’art només hi puguéssim veure obres anteriors al segle XX; o que al teatre tan sols s’hi representessin obres de centúries passades i autores mortes. Això és el que passa amb la clàssica, i la musicologia feminista és una de les úniques disciplines que sembla permetre el canvi. Quines accions es poden prendre per a precipitar aquest canvi? Doncs coses tan senzilles com ampliar el corpus literari amb autores com Susan McClary, Pilar Ramos, Marisa Manchado, Marcia J. Citron, Karin Pendle o Lucy Green, entre moltes altres acadèmiques i pensadores. Llibres com Music & Women, de la musicòloga Karin Pendle, o Feminine Endings, de Susan McClary, són imprescindibles per a sucar els dits en una nova manera d’entendre la cultura de la clàssica i començar a revisar patrons i dinàmiques que no poden continuar immòbils. O, si en som capaces, també podem començar a revisar el perquè de tot plegat, plantejant-nos les arrels de les problemàtiques que ens envolten i comparant-les amb altres disciplines artístiques. Potser d’aquesta manera arribarem a la conclusió que la clàssica no es pot permetre ser quelcom magnífic, eteri i intocable. 

Mar Medinyà
Núvol