Cerca de notícies

Enquesta

Fresc o enllaunat

11/7/2004 |

 

La crisi del sector discogràfic, en el seu capítol clàssic, és força evident en el camp de les gravacions d'òpera en estudi, un camp de cost elevat i amortització a llarg termini. Per això, la tendència recent de molts grans segells és apostar pels enregistraments en directe. Com que de la necessitat se n'ha de fer virtut, se'ns recorda que el directe és més fresc, més espontani, més real. D'acord. Ara bé, una molt bona representació té necessàriament tots els ingredients per perdurar en el temps? Per no dir res de la qualitat del so, que mai arribarà al mateix nivell de les millors produccions d'estudi, fins i tot sense comptar amb els inevitables sorolls d'escena. Tot això ve a tomb a causa del flamant Tristan und Isolde captat l'any passat a l'Òpera de Viena per Deutsche Grammophon. El principal valor del registre és la direcció inflamada de Christian Thielemann, que extreu de les cordes vieneses una refulgència admirable. Deborah Voigt abordava la seva primera Isolde amb els mitjans consistents que li coneixem i amb més implicació anímica que d'habitud (llàstima del deinflat Lust final), Thomas Moser és un Tristan que supleix amb bones intencions les mancances d'un instrument que no ha nascut en absolut per a aquests quefers, i Petra Lang és una Brangäne amb plausibles aspiracions de ser una Isolde amb més caràcter que Voigt. La resta del repartiment, ben discret.

DES DEL LICEU
La sequera de gravacions discogràfiques en estudi ha estat compensada amb escreix per l'auge del DVD, un format que no només ha recuperat edicions ja aparegudes en altres formats audiovisuals, sinó que ha permès a molts teatres divulgar arreu del món les seves propostes. El Liceu s'ha apuntat amb encert a aquesta línia, ampliant el seu catàleg amb recents aparicions com Aida (Opus Arte) i Il viaggio a Reims (TDK). Tot i tenir menys impacte que en directe, els decorats de Josep Mestres Cabanes per a l'òpera de Verdi fan força patxoca i són el marc perfecte per a una posada en escena tan convencional com eficaç. El repartiment és el de les funcions de l'estiu passat, amb la delicada Aida de Daniela Dessì, el sòlid Radamès de Fabio Armiliato, l'autoritari Amonasro de Joan Pons i la temperamental Amneris d'Elisabetta Fiorillo. La presentació d'Il viaggio a Reims presenta més problemes, d'entrada perquè alguns cantants en surten desfavorits -María Bayo i els seus aguts calants, Nicola Ulivieri i el seu insuficient Don Profondo-, si bé d'altres es confirmen com les estrelles de la vetllada -Josep Bros i Elena de la Merced. El principal problema rau, tanmateix, en les imatges: hi ha zones de l'escenari mal il·luminades, que deixen els cantants en la penombra, mentre que la realització dilueix per complet la lluita de classes que Sergi Belbel situava en la conclusió de l'òpera de Rossini.

Una de les reines indiscutibles del Liceu, Montserrat Caballé va ser objecte d'un documental, Caballé. Más allá de la música, que en la seva edició en DVD a càrrec de Cameo deixa nombroses insatisfaccions: relat desendreçat, material d'arxiu preciós (la Tosca a Londres, el recital del 1966 a París) boicotejat sense miraments al superposar-hi música i declaracions dels entrevistats, absències clamoroses (Josep Carreras, sense anar més lluny). La diva catalana, esclar, es mostra expansiva, però la seva categoria artística mereixia molt més. Avís per a navegants: entre els extres hi ha fragments, d'un melós sopor, de La Vièrge i Cleopâtre de Massenet, l'obra que interpretarà l'any vinent al Liceu.

DES DE GLYNDEBOURNE
El Festival de Glyndebourne ja fa temps que ha apostat per enregistrar les seves produccions més significatives. Aquest qualificatiu pot ser discutible per al Don Giovanni gravat el 1995 (Warner). Com ja és norma als darrers temps, la posada en escena de Deborah Warner bandeja l'element giocoso i aposta sense embuts per un dramma contemporani, sec i violent (sense excessos bieitians), afavorit per una precisa direcció d'actors. L'explosiva batuta de Yakov Kreizberg sintonitza més amb les imatges que amb la partitura, mentre que en el competent repartiment destaquen la Donna Elvira d'Adrianne Pieczonka i la Zerlina de Juliane Banse. En canvi, la recomanació per a la Lulu (Warner) captada un any després és absoluta. Aquesta dona fatal no deixa de ser un reflex de la societat on vivim, per això Graham Vick situa l'acció en un decorat-rèplica del mateix teatre de Glyndebourne, sense estalviar en el procés tota la força trasbalsadora de l'òpera de Berg. Una direcció musical superlativa d'Andrew Davis i un equip vocal encapçalat pels millors intèrprets recents dels tres rols principals -Christine Schäfer com a Lulu, Wolfgang Schöne com a Dr. Schön i Jack L'Esbudellador, David Kuebler com a Alwa- confirmen aquesta proposta com una de les fites de la història recent del certamen anglès.

No només d'òpera viu el DVD. Cert, els enregistraments de concerts a vegades solen cansar al cap d'uns quants visionats, la qual cosa no impedeix que hi hagi productes ben interessants. Poques gravacions van ser més esperades que les suites per a violoncel de Bach per Mstislav Rostropóvitx. A l'hora de la veritat, els resultats van ser opinables, impressió refermada per l'enregistrament paral·lel en vídeo que ara resorgeix en DVD (EMI). Aquest darrer format guanya al cedé al comptar amb el marc evocador de la basílica de Sainte Madeleine de Vézelay, i les introduccions, sempre pertinents, del mateix Rostropóvitx, sense discussió un dels grans músics del segle XX. Tot i no ser el terreny habitual d'aquest Quadern, el cronista no vol oblidar-se d'un ballet magistral, El trencanous de Txaikovski [Warner], recreat amb un notable sentit del deliri visual (d'un orfenat dickensià a una apoteosi del kitsch al gust britànic) pel coreògraf Matthew Bourne, el d' El llac dels cignes amb només senyors.

Fem un petit parèntesi per esmentar tres cedés que bé paguen la pena. Jean-Guihen Queyras demostra que encara hi ha molt per dir en obres tan de repertori com els concerts per a violoncel de Haydn (Harmonia Mundi), amb lectures de gran frescor i dinamisme afavorides per la presència de l' Orquestra Barroca de Friburg. En canvi, Antonio Florio continua per a Naïve la seva croada a favor de la música napolitana amb La bella devozione, una atractiva mirada cap a la música religiosa policoral del segle XVII a la ciutat italiana a través d'obres de Provenzale i Caresana. El trio es completa amb Verbum, el cedé editat pel Sello Autor que recull el concert monogràfic dedicat a Joan Guinjoan l'any passat a la SGAE. Gerard Claret, Lluís Claret i Josep Maria Colom són els guies ideals per a aquest repàs a l'obra d'aquest gran compositor català, un aperitiu òptim mentre esperem l'estrena de Gaudí.

DISC DEL MES
DVD, en aquest cas. Tanquem el cercle operístic amb un muntatge que sí que mereixia de totes totes la seva immortalització. Estrenat el 2000, reposat i filmat el 2002, Il ritorno d'Ulisse in patria (Virgin) va ser un dels triomfs recents del Festival d'Ais de Provença. Sòbria i altament evocadora alhora, la posada en escena d'Adrian Noble ens transporta a un món més proper al Mitjà Orient que a la Grècia clàssica, un món de sorra i llum càlida on homes i déus viuen les seves passions eternes. Passions que pocs cops han trobat traductor més perfecte que la música de Monteverdi. William Christie és el transmissor ideal d'una partitura commovedora, i extreu del seu jove repartiment una claretat declamatòria tan inusual en els escenaris lírics com irrenunciable en aquest repertori. Destaquem la colpidora noblesa de la Penelope de Marijana Mijanovic i el comunicatiu Ulisse de Kresimir Spicer, dos noms d'un equip sense màcula que ens recorda que els grans clàssics com Il ritorno no són relíquies del passat, sinó obres que parlen (ens parlen) de tots nosaltres.

Xavier Cester
Avui