Mischa Maisky. Més enllà de l'estrella
5/2/2003 |
Obres de Dvorák i Strauss. Mischa Maisky, violoncel. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Emmanuel Krivine. Barcelona, Auditori, 31 de gener.
Mischa Maisky va ser l'estrella del darrer concert de l'OBC, i amb ple mereixement, perquè el seu pas pel Concert per a violoncel de Dvorák va ser poc menys que memorable. Per molt que es conegui la intensitat febril que acostuma a exhibir el cellista (molt més discret en aquesta ocasió pel que fa a la indumentària, ja se sap que el negre sempre vesteix), el so embolcallador que posseeix i la tècnica superlativa que el caracteritza, la capacitat de meravella no cessa, i Maisky va retre, en els dos temps extrems, ampli honor a les dimensions èpiques de la partitura del compositor txec, amb una suficiència magistral, alhora que va fer cantar (un terme mai tan apropiat com amb un violoncel) el seu instrument amb una fruïció poètica inimitable a l'Adagio central. La festa s'arrodonia amb una Sarabanda de Bach vessada, com és propi en ell, amb un estil arximegaromàntic que potser a més d'un li provocarà un infart, però que palesava, un cop més, que a Mischa Maisky el que no li falta és personalitat.
Ara bé, el concert va ser molt més que el simple lluïment d'una gran estrella de l'arc, i això va ser gràcies a la presència d'una de les millors batutes convidades que ha tingut darrerament l'OBC. Seguir, més que acompanyar, un intèrpret tan volàtil i fugisser com Maisky no és feina fàcil, i Emmanuel Krivine ho va aconseguir, si no pas sempre, sí que en una bona mesura. Però va ser amb Una vida d'heroi on el director francès va rubricar una vetllada rodona. Simplificant molt, hi ha dues maneres bàsiques, ambdues de ben vàlides, d'acostar-se a la música orquestral de Richard Strauss: enfocar-la com un fastuós joc de llum i color, o tirar pel dret, deixar-se de punyetes i anar al gra (estil Karajan o Kempe, per entendre'ns). Aquesta darrera és la que va seguir Krivine amb la col·laboració d'una OBC en molt bona forma (tot i que era desitjable una corda aguda més llustrosa), i amb un Ángel Jesús García recreant amb encert l'ondulant capriciositat de Frau Strauss. Ja en els primers compassos va quedar clar que l'heroi de Krivine era decidit i de pas ferm, sense por de llançar-se a una batalla ferotge i sense treva amb els sempre indesitjables crítics. La nerviüda batuta de Krivine va dilucidar amb claredat les nombroses cites autoglorificants que inclou Strauss en la peça, i va saber arribar amb tota delicadesa a la balsàmica culminació de la vida burgesa que el compositor alemany va sublimar genialment en els darrers instants d'una obra monumental.
Xavier Cester
Avui