Cerca de notícies

Enquesta

Oriol Aymat, l'explorador sonor

16/8/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/oriol-aymat-explorador-sonor-199516

El cellista de Vespres d’Arnadí i Blaumut ens parla a ‘Valors de la clàssica’ de com abordar la música i la vida amb honestedat.

Oriol Aymat és una rara avis dins del panorama musical català: difícilment trobarem algú amb una trajectòria similar i que, a més, ho visqui amb tanta naturalitat. El músic de Móra d’Ebre, un dels millors cellistes del país, compagina sense complexes la seva carrera com a instrumentista especialitzat en Barroc en formacions com Vespres d’Arnadí amb la seva activitat com a membre de Blaumut, grup de pop-rock que va cofundar el 2011. I no només això: fa classes, signa arranjaments, compon, ha fet alguna incursió en música per a pel·lícules, canta la segona veu en el seu grup… Amb aquesta multiplicitat d’interessos i aquesta tendència a la interdisciplinarietat, probablement la paraula que més li escau més sigui creador. Hem xerrat amb ell sobre la vida d’un músic que mira d’amagar-se dels focus per posar en valor la seva capacitat artística en el nostre espai estiuenc Valors de la clàssica.

Aymat va iniciar-se en la música de petit de la mà de la seva mare, professora de guitarra que, a la seva vegada, és filla d’un trompetista semiprofessional. De bell antuvi, ella li va inculcar el respecte per “l’aura que desprèn la música”, per la recerca del sublim. Aquesta familiaritat diària amb la música es va veure reforçada pel sentiment de pertinença a una comunitat, la creada al voltant de l’escola de música del poble: “Hi va haver moltes energies de molta gent focalitzades en donar vida a aquell projecte. Les famílies hi estaven molt involucrades i els professors es van abocar també en fer realitat tot allò”. El futur músic, doncs, va fer les primeres passes amb l’espontaneïtat que caracteritzarien la resta de la seva carrera. Sense planificar res, es va deixar influir per aquella “dinàmica de voler complir, de voler fer les coses bé” i, gairebé sense adonar-se’n, al cap de pocs anys la seva vida ja girava al voltant de la música. Amb 15 anys va marxar a estudiar fora amb la intenció “de realitzar-me, aprendre i tornar per dur tot allò a casa”.

La motivació del cellista és clara: la música és la seva feina, però també vocació i aventura. “Durant molts i molts anys no em podia imaginar fer res més”, confessa. “És cert que amb la maduresa relativitzes la ingent dedicació que requereix la pràctica musical i certs peatges que la professionalització et mena a pagar perquè estan entrelligats amb el fet de ser músic.” Aquesta actitud vital i artística explica potser per què no ha apostat per fer música en formacions més grans i estables perquè el que valora, per damunt de tot, és la seva llibertat creativa i la capacitat d’esbossar camins tan estimulants -com arriscats- i poc convencionals “on m’era més fàcil triar el que volia dir”. Amb un discurs tan contundent, no l’ha temptat mai ser solista? “Tampoc. Força aviat vaig veure que els solistes es posen en situacions que no encaixen amb la meva personalitat. Potser sí que hi tinc molt a dir però em sento més còmode en un format petit.”

I com porta un instrumentista essencialment i vocacionalment discret pertànyer a un grup de pop i ser famós? “No tinc cap necessitat de figurar. Ara em coneixen una mica més pel carrer perquè arribem a més gent i a un públic més heterogeni, però també en això he triat la meva posició una mica més amagada darrera de companys que en tenen més ganes. Jo vaig més a la meva i prefereixo passar estones amb mi a casa que no compartir-ho tot.”

Autodefinit com una persona inquieta i curiosa, reconeix improvisar tant amb el cello a la mà com sense. De Blaumut diu que és una de les coses que “la vida m’ha posat al davant” i que es deixa portar sense complexes ni autolimitacions. “Al principi et trobes fent coses que semblen ser el contrari d’allò que et van ensenyar al conservatori i després veus que es complementen moltíssim, i que com més varietat sonora i estilística aglutines, més entens altres músiques perquè totes comparteixen molts elements. Això m’ha fet millor músic”. Al cellista li agrada explorar i fer-se amic de coses incòmodes perquè “per difícil que sigui, per a mi abordar una peça clàssica està dintre de la zona de confort. Busco reptes intel·lectualment superiors”.

Sempre més enllà dels propis límits de la música, en el seu personatge autèntic -valgui la paradoxa- hi ha un espai per a la ideologia política, si és que aquests dos són conceptes destriables: “Jo no faig bandera de ser independentista, simplement en sóc”. Fins i tot aquesta convicció va prendre forma sensible el primer d’octubre del 2017, quan va ser agredit en grup per la policia espanyola, que li va trencar un braç. En un món on molts artistes fan ostentació d’una condició tan falsament neutra com la de ser apolítics, mentre d’altres miren de treure rèdit d’estar propers a determinades corrents, aquesta naturalitat d’Aymat el fa concloure que “no entendria amagar les meves idees per por que em perjudiquessin professionalment, de la mateixa manera que no tinc necessitat d’exhibir-les”.

En la situació que vivim, ser “un paio adaptable”, com es qualifica Aymat, resulta molt útil (“Estic acostumat a trobar solucions”). Tot i haver de deixar un disc de Blaumut al calaix durant més d’un any, admet no haver-ho passat malament durant la pandèmia: ha après molt i l’ha ajudat a trobar-se amb ell mateix en molts aspectes. D’alguna manera, l’obligació de passar temps sol li ha reportat molts beneficis i l’ha ajudat a assolir una certa plenitud: “Tinc la inèrcia d’anar a buscar els altres fora de casa i el confinament m’ha ajudat a trencar-la”. Lluny del bloqueig que van patir molts músics, Oriol Aymat explica que va tocar molt i a més peces que no acostuma a interpretar, i que com a músic ha trobat l’experiència molt enriquidora. Cap crisi existencial, doncs, sobre el sentit de la professió i del fet de ser músic, sinó més aviat cerca de sortides i una oportunitat per créixer.

Aquesta actitud de viure sense oposar resistència al fluir dels esdeveniments es tradueix en l’honestedat que traspua en la forma de tocar el violoncel d’Oriol Aymat. Hi ha molta sinceritat en la seva manera d’enfrontar-se al públic, però també convicció i aprenentatges madurs fruit d’una trajectòria tan volgudament lliure i despresa de tantes servituds habituals de la professió de músic que pot resultar un exemple per a altres artistes que malden per poder posar la seva pròpia veu a la música en un món que tendeix a silenciar allò heterogeni, que escapa dels protocols i la cerimònia, els cànons i les normes tàcites. Resulta realment alliberador tractar amb una persona que ha fet que el seu camí d’èxit personal i professional sigui resultat d’apartar-se de pressions i expectatives prefixades i acostar-se al màxim al que el seu talent li ha xiuxiuejat com a necessitat expressiva, no sempre conscient. L’evident excel·lència d’Oriol Aymat com a cellista no s’ha vist en absolut perjudicada per aquesta ànsia per arribar enlloc, sinó ben al contrari. Si ser fidel a un mateix és sinònim de ser feliç, el músic ho deu ser, i que el públic ho percebi i se’n senti partícip és una bona missió vital acomplerta. 

Meritxell Tena
Núvol