Cerca de notícies

Enquesta

Serenata

30/7/2021 |

 

https://www.nosolocine.net/serenata-por-oriol-perez-trevino/

Poques expressions culturals com la de «cant del cigne» han fet córrer tants rius de tinta i literatura al llarg de la història. Més enllà de la seva naturalesa metafòrica, no és menys cert que aquesta expressió ha servit, en les manifestacions musicals, per definir les darreres obres dels grans compositors. Cants del cigne ho són, així, el Rèquiem de W.A.Mozart, els darrers quartets de corda de L.v.Beethoven la Novena Simfonia d’A.Bruckner o l’Adagio de la Simfonia núm.10 de G.Mahler.

 

També ho és, de manera especial, el cicle de lieder Schwanengesang (Cant del cigne) de Franz Schubert que, en absolut, va ser un títol escollit pel propi compositor, sinó per l’editor Tobias Haslinger (1787-1842), el mateix editor que va publicar el Winterreise (Viatge d’hivern) i que conscient de la trascendència de la mort de Schubert als trenta-un anys va escollir aquest títol per definir amb un darrer cicle de lieder la seva prematura desaparició. Construït el 1829, el definim com a cicle quan més aviat l’hauríem de definir com a «compilació» de cançons constituïda per set lieder de Ludwig Rellstab (1799-1860), sis de Heinrich Heine (1797-1856) i un de Johann Gabriel Seidl (1804-1875). Una mostra que es tracta d’aquesta compilació, el constitueix el darrer lied (Die Taubenpost), amb text del citat Seidl que, segons sembla, va ser afegit per Haslinger per no haver d’editar, així, una col·lecció de tretze cançons, un número carregat de supersticions i ximpleries. La conseqüència ha estat que, el darer lied del cicle, ens parli d’un colom missatger lliure i despreocupat i que sembla no formar gens part d’una col·lecció que, seguint les petjades anteriors de La bella molinera i El viatge d’hivern, insisteix en les arquetípiques temàtiques del romanticisme: el desengany i l’amor no correspost amb el seu corresponent patiment.

 

No sabem com Schubert hagués decidit publicar aquests lieder. El més versemblant és que haguessin estat publicats en dues col·leccions diferents amb els títols de Sieben Rellstab-Lieder i Sechs Heine-Lieder i, evidentment, mai afegint-hi el jovial Die Taubenpost. No obstant això, però, l’operació cultural de reivindicar el geni de Schubert, en bona part iniciada el març de 1828 amb la celebració d’un concert monogràfic Franz Schubert al Musikverein de Viena, va quallar amb aquest darrer «cicle» de lieder que, de nou, sembla corroborar les paraules de Schubert arribades a nosaltres gràcies al seu amic Anselm Hüttenbrenner (1794-1868):

 

«Tot depèn del poema; si és bo, la inspiració ve de seguida. Les melodies flueixen que dóna gust. Si és dolent no hi ha res a fer. L’esperit es tortura i no surt res de bo. He hagut de rebutjar poemes que se’m volien imposar».

 

Les paraules ens fan adonar de com, per a Schubert, sempre va ser fonamental l’elecció textual de la que, en el que acabaria sent el seu darrer cicle, no es va poder estar de musicar alguns poemes de Heinrich Heine, per a molts el més gran poeta romàntic i que, per aquelles coses de la vida, va néixer el mateix anys que Schubert i morira el mateix que un dels grans monstres del romanticisme musical: Robert Schumann (1810-1856). Precisament, una de narracions de Les memòries del senyor von Schnabelewopski (1834), de Heine, és la que conté una versió de la llegenda de l’holandès errant que va servir com a base inspirativa per a una de les òperes del romanticisme alemany per excel·lència: Der fliegende Holländer (1843) de Richard Wagner (1813-1883). Potser sigui aquesta tria el senyal inequívoc que Schubert havia decidit realitzar el salt al buit i, per sempre més, cap a una aventura romàntica que, malauradament, no va poder desenvolupar i desplegar més intensament. I és que alguns lieder del cicle ens porten a uns terrenys musicals inexplorats, però carregats d’inefabilitat com la que trobem en el el celebèrrim quart lied del cicle Ständchen amb text de Rellstab:

STÄNDCHEN

Leise flehen meine Lieder
Durch die Nacht zu dir;
In den stillen Hain hernieder,
Liebchen, komm zu mir!

Flüsternd schlanke Wipfel rauschen
In des Mondes Licht,
Des Verräters feindlich Lauschen
Fürchte, Holde, nicht.

Hörst die Nachtigallen schlagen?
Ach, sie flehen dich!
Mit der Töne süßen Klagen
Flehen sie für mich.

Sie verstehn des Busens Sehnen,
Kennen Liebesschmerz,
Rühren mit den Silbertönen
Jedes weiche Herz.

Laß auch dir die Brust bewegen,
Liebchen, höre mich,
Bebend harr’ ich dir entgegen!
Komm, beglücke mich!

Suaument et supliquen
el meus cants en la nit;
a baix en el tranquil boscatge,
estimada, vine al meu costat!

L’esvelt brancam mormola xiuxiuejant
a la llum de la lluna;
de l’hostil sotjar del traïdor,
no tinguis por, amor meu.

Sents el cant dels rossinyols?
Ai! A tu ells supliquen,
amb els sons de dolços planys,
per mi ells t’imploren.

Ells copsen el deler del cor,
coneixen les penes d’amor, commouen,
amb el seu cant d’argent,
tots els tendres cors.

Deixa que també el teu cor s’entendreixi,
estimada, escolta’m!
Jo t’espero tremolant!
Vine, fes-me feliç! 

Oriol Pérez i Treviño
Nosolocine