Cerca de notícies

Enquesta

Laura Farré Rozada, la pianista cartesiana

26/7/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/laura-farre-rozada-la-pianista-cartesiana-195739

‘Valors de la clàssica’ posa el focus en la pianista i matemàtica vilanovina, que posa mètode a l’art.

Es defineix com a pianista, matemàtica, investigadora i presentadora. Toca tantes tecles que sembla que n’hi hagi més de vuitanta-vuit al piano de cua negre que prepara i manipula tan bé, i que contrasta amb la seva pell blanquinosa. I Laura Farré Rozada les toca totes molt bé, les tecles, amb un desplegament de sonoritats que podem capturar tant en una sala de concerts com en un estudi de ràdio, un auditori o a través d’un dels seus textos acadèmics. El seu so és cada vegada més potent i, fins i tot, a voltes el sentim amplificat per capçaleres i emissores, discogràfiques i sales ominoses. Laura Farré Rozada està de moda i sembla que tothom l’hagi de tenir a la seva programació, més enllà del seu talent artístic i intel·lectual, pel que representa, precisament, el seu personatge: una dona jove amb idees potents i originals que ens arriben a través d’una performance pretesament angelical però que amaga un caràcter fort, decidit i que alberga grans aspiracions. El lligam entre la música i les matemàtiques, més enllà de convertir-la en un cronopio, l’ha destinat a ser fama. L’artista matemàtica irradia tal poder de seducció que és gairebé hipnòtic, potser perquè qui mira el rostre de l’artista queda capturat per uns ulls d’una intensitat transfiguradora i inquietant que ens atrapa, i de tan falsa innocència que podem arribar a posar en dubte la nostra pròpia veritat sobre el que percebem.

És valent el que Laura Farré Rozada fa. Combat una doble por endèmica de la societat: la que considera les matemàtiques massa difícils i a la música contemporània llunyana, cerebral i massa complexa. Combat, per tant, dues preteses inaccessibilitats i, gràcies també als altaveus que la seva perícia ha cercat, pot perseverar en la seva tasca propedèutica, que desenvolupa amb gràcia i naturalitat. L’artista considera que la pedagogia és clau per arribar al públic i una manera de fer-ne és col·laborar amb compositors vius. D’aquesta manera, en el seu treball hi ha una triple interacció: amb el present, amb el creador i, a través d’ell, amb el públic, entenent el terme amb una accepció molt àmplia. D’aquesta manera s’ha erigit com una pianista rellevant en posar veu a la música contemporània i de nova creació, amb una doble visió: científica i poètica.

“Les matemàtiques són l’esquelet de la música”, afirma. Cert com que els principis matemàtics només poden ser vertaders o falsos, sense cap gamma de grisos possible, i que es troben a l’estructura última de tota matèria sensible. Tanmateix, en el cas de la música, els estudis que relacionen ambdues disciplines es remunten a temps ben antics, fins al punt que, en els inicis de la història, un instrument musical, la lira, fou proposat per Heràclit l’Obscur com la imatge del cosmos. L’equilibri tens de les seves cordes i el fet que l’harmonia sorgeix del desequilibri de la vibració ens permeten intuir el lógos ocult sota la superfície del tràgic esdevenir. Però foren els pitagòrics els qui situaren la música com a essència del kosmos– un mot de difícil traducció que significa, al mateix temps, “univers”, “ordre”, i “bellesa”- donat que hi ha una harmonia de les esferes, dels sons que emeten els planetes en el seu etern girar.

Als volts del 500 aC., Pitàgores realitzà amb un monocordi de pont mòbil les mesures de les longituds d’una corda que produeixen les diverses notes, d’on sorgí la seva gran descoberta que afectava, alhora, la música i les matemàtiques: que els intervals concordants reconeguts en la música grega poden ser expressats com a raons numèriques per descriure les “consonàncies perfectes”. Amb el descobriment que era possible l’expressió matemàtica de l’altura del so, mitjançant fraccions a partir dels quatre primers nombres –el Tetractys, la suma del qual és deu, el número perfecte-, els pitagòrics no dubtaren a considerar el número com l’arkhé i com l’expressió clara d’allò inefable que és la música. L’harmonia apareixia com un principi ocult d’ordre i concòrdia, igual que el sistema numèric que permetia expressar-la clarament, en un sistema elegant, ordenat i limitat externament per l’octava, ja que l’escala acaba a la mateixa nota i torna a començar-hi en un etern retorn.

La influència del pitagorisme explica el paper central que ocupa la matemàtica en Plató. A La República (398 c – 400 e), situa la música com un dels fonaments de l’educació i, per tant, els músics tenen una gran responsabilitat en la nova societat, entenent la música com l’art que consta d’harmonia, ritme i logos. El concepte d’harmonia arriba directament al pensament cristià i, al segle II d.C, sota la influència pitagòrica, Climent d’Alexandria pensa en un Déu-harmonia que es complau amb l’oració vehiculada musicalment. La polifonia i el Cant Gregorià són les grans aportacions del cristianisme a una teoria de la música que segueix lligada a les matemàtiques, l’astronomia i la geometria com a disciplines del número. Fins al punt que, cap a l’any 1150, la mística Hildegard von Bingen (1098-1179) construeix una original poètica musical. Concebia, dins de la tradició pitagòrica, la melodia com un pont entre allò material i allò espiritual, un vincle entre el Creador, la creació i l’ànima humana.

La humanització de la música del Renaixement, amb l’auge dels temes profans i la creixent autonomia dels instruments respecte de la veu, va acompanyada del neopitagorisme, que és patent en personatges com Galileu o Kepler. Quan l’heliocentrisme s’imposà juntament amb la idea d’infinit, Pascal captà la impossibilitat de constituir el subjecte com a centre de l’Univers, que ara es manifestava en forma de silenci: “M’espanta el silenci etern d’aquests espais infinits”. Precisament Orlando di Lassus es prengué al peu de la lletra aquesta afirmació. El compositor ens oferí una música extremadament cromàtica, molt avançada per a l’època, un serialisme avant la lêtre, on les veus, constantment entrellaçades, experimenten les possibilitats del material musical, que és el so.

Per superar el problema del dualisme cartesià, que travessa la metafísica de bona part del segle XVII i el primer quart del XVIII, això és, per explicar com es poden comunicar les substàncies si, per definició no poden fer-ho, Gottfried Wilhelm Leibniz (1646-1716) construeix la Monadologia, amb la seva teoria de l’Harmonia preestablerta. Leibniz, que fou un matemàtic genial, el descobridor –al mateix temps que Newton- del càlcul infinitesimal, va saber veure la relació que, des dels pitagòrics, s’havia establert entre la matemàtica i la música, de manera que aquesta era –com recordava Schopenhauer- “exercitium arithmeticae occultum nescientis se numerare animi” (“un exercici inconscient d’aritmètica en el qual la ment no sap que està comptant”). El mecanicisme imperant procedent de Descartes (1596-1650) irradia en la música un ordre on totes les peces han d’encaixar a la perfecció. I els avenços en l’astronomia identifiquen la Tonalitat, divina, i encara immutable, amb l’Astre Sol: la tonalitat magna, el Do major, és la imatge sonora del Sol. La nota fonamental domina sobre la resta, que estableixen uns lligams més o menys forts amb ella, com els planetes i les orbs celestes descrivint una el·lipse al voltant d’Helios.

Aquest tast genealògic de ben segur que serveix Laura Farré Rozas en el seu afany per solucionar un dels grans problemes detectats per l’artista gràcies al coneixement de les matemàtiques. L’artista considera que la dependència de la partitura en la interpretació trenca la connexió amb el públic. D’aquesta manera, les seves investigacions doctorals s’encaminen a trobar un mètode que fomenti científicament el procés de memorització de les partitures i la música que n’emergeix. I Farré interpreta, a més a més, que, en el cas de la música contemporània, aquest gap entre escenari i pati de butaques es fa encara més evident.

Amb la simplificació i la sintetització dels processos, Farré Rozada considera que “guanya molta seguretat a l’hora de comunicar la música”. El seu estudi se centra en la música contemporània i, sobretot, el planteja com a solució a tants pianistes amb menys facilitat per memoritzar unes obres, les contemporànies, que moltes vegades són impossibles de tocar en concert perquè la concepció del compositor abraça tota la dimensió física del piano, des de les tecles fins a l’arpa sencera. A més, l’agilització del procés permet disminuir el pànic escènic quan es té molta més seguretat memorística i ajuda a prevenir les lesions perquè s’essencialitza i es fa molt més eficient el temps d’estudi, de manera que la implicació directa amb el teclat no cal que sigui tan elevada i dependent.

Percebem en el discurs de la pianista que no parla des d’una òptica artística -o humanística-, sinó científica, com si la música es pogués explicar només amb fórmules matemàtiques a través d’identificar estructures, simplificar processos i aplicar mètode. Encara que Rozada manifesta clarament que la matemàtica és un mitjà i no un fi en la seva concepció de la música. Un mitjà per fer l’art més eficient, que encaixa en una visió espectral de la música es combina amb una gran capacitat de comunicació i imaginació com la que desplega al seu programa La cinta de Möbius (Catalunya Música), on presenta reptes suculents tant a l’oient com als artistes que entrevista, que deslloriguen preguntes matemàtico-musicals que van des del concepte de simetria, la proporció àurea, les paradoxes matemàtiques, l’atzar o el caràcter fractal de la música.

Nimbus, un treball cristal.lí

Nimbus (Seed, 2021) és un treball discogràfic que es presenta com la segona part de The French Reverie (Edicions Albert Moraleda, 2018) i que, continuant amb la fascinació de Laura Farré Rozada per la música francesa, esdevé un tribut al compositor Olivier Messiaen, que s’articula a partir de dues obres i dos compositors: Gaspard de la nuit de Maurice Ravel, que publicà l’obra a l’any de naixement de Messiaen, el 1908, i Tōru Takemitsu que, amb el seu Rain Tree Sketch II “In Memoriam Oliver Messiaen”, de 1992, commemora la mort del compositor francès a qui es dedica l’obra discogràfica.

El títol del disc, nimbus, ens remet a un gran “núvol gris” que condensa la seva rúfola vaporositat en infinitat de gotes que poden precipitar tant en forma de plugim com de xàfec. D’aquesta manera, s’explica la voluntat de l’artista de donar forma sonora a la idea de la metamorfosi de l’aigua. Però a Nimbus, el treball és tan sonor com intel·lectual, teixit a partir del llenguatge musical més contemporani i que inclou tècniques com la percussió electrònica o el piano preparat en obra d’autors com Maurice Ravel, Pierre Jodlowski, Tōru Takemitsu, Dai Fujikura, Unsuk Chin, Anna Þorvaldsdóttir, Josep Maria Guix i Yixuan Zhao. Un exercici d’espectralisme, treball en la ressonància, els harmònics o les múltiples sonoritats metàl·liques i jocs rítmics en una conjunció líquida entre orient i occident.

La majoria dels compositors escollits per Rozada tenen relació amb Messiaen i, al seu torn, han treballat directament amb la pianista. Per exemple, Unsuk Chin és una compositora coreana que va estudiar amb Ligeti -contemporani de Messiaen i que, a través de la seva Musica ricercata ens permet arribar a l’espiritualitat dels Vingt regards sur l’Enfant-Jesus; el japonès Dai Fujikura va ser deixeble de George Benjamin, l’alumne britànic més conegut de Messiaen i, per tant, pertany a la segona generació de discípuls de Messiaen, però també és el profesor de Joel Järventausta, un jove compositor finlandès a qui encarregà una de les obres del seu primer disc, segons explica la pianista.

A banda d’aquest treball que podem titllar gairebé d’arbre genealògic, trobem perles com l’obra de la compositora xinesa Yixuan Zhao Still life “Dedicated to Laura”, que tanca l’àlbum amb una tempesta sonora que invoca Urà i precipita a la Terra per regenerar les forces d’Erda, que condueix l’aigua a la desembocadura de la casa de Neptú, on pertany. Obra que Rozada relaciona amb Pierre Jodlowski que, a través de la seva Série Blanche, obre el disc com un viatge sonor per l’aigua on s’hi reflecteixen tants colors iridescents que van des de la foscor de Scape, de la compositora islandesa Anna Thorvaldsdóttir, fins a Drizzle Draft, de Josep Maria Guix, una obra d’una lluminositat misteriosa i alhora concisa que remet a l’estètica japonesa, univers que prèviament hem explorat a l’Àudio del mes de Barcelona Clàssica del setembre de 2020 i que podeu recuperar aquí. El rostre i l’ànima de cadascun dels autors queda reflectit en l’aigua de l’univers matèric de Laura Farré Rozas, que traça un ambiciós transcurs sonor que es relaciona cíclicament de principi a fi. Un etern retorn tan clàssic i atemporal com radicalment actual i nou.

La interpretació de Laura Farré Rozada és cristal·lina i fluïda, però també tan freda com l’aigua del rierol que neix a un cim pirinenc. Cal que el rierol, que condueix l’aigua de forma impetuosa i -encara- tan superficial que mostra clarament el fons pedrenc, s’assenti per arribar a ser afluent d’un riu més gran -una comprensió molt més holística de la música i l’art- que li doni profunditat, complexitat artística i completud conceptual, amb les coses bones i d’arrossegar les impureses que assimila el cabdal del riu en enfrontar-se a les adversitats físiques de la naturalesa, però també a la petjada humana que afegeix ideologia i sentiments a un riu com pot ser l’Ebre, que porta imprès en les seves molècules i les pedres sorrenques de la seva llera el caràcter dur de la gent de riu, des de les bugaderes als pescadors i els navegants fins a la força dels que han lluitat en contra del transvasament. És clar que per arribar dels Pirineus fins al Delta cal ser primer un rierol juganer, ple de frescor i expectatives que desemboqui al Segre amb esperit tranquil fins que les seves aigües cavalquin fins a Mequinensa, després de l’aiguabarreig amb el Cinca entre Massalcoreig i la Granja d’Escarp per penetrar en la majestuositat i saviesa del riu més cabalós de la península, l’Ebre.

Laura Farré Rozada és, encara, un riu d’aigua bellugadissa que sorteja els desnivells orogràfics amb elegància i intuïció, però, encara, sense els sediments necessaris que han de convertir la seva carrera en una massa aquosa més assentada i d’un color més penetrant -tant com els seus ulls guspirejants. Esperem que el seu lógos es transmuti en pathos per explorar no només la profunditat conceptual que connecta la música amb la ciència sinó, també, les implicacions que la seva incidència pot tenir en la vida emocional i espiritual de les persones. L’artista té les eines per contribuir, amb la seva impetuosa originalitat, a diluir la frivolitat d’aquest món en un cosmos més orgànic, sensible i transcendent. 

Aina Vega i Rofes
Núvol