Cerca de notícies

Enquesta

Cantoría: ‘prima la parola, poi la musica'

10/7/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/cantoria-prima-la-parola-poi-la-musica-192402

El jove grup vocal retroba les seves arrels barcelonines i reivindica la música renaixentista ibèrica

Cantoría és un grup vocal a cappella format per la soprano Inés Alonso, els tenors Oriol Guimerà i Jorge Losana, i el baix Valentín Miralles. Losana, a més, exerceix com a director. Són quatre cantants formats a l’ESMUC, l’espai que, com apunta Losana, va ser el que va fer possible el naixement de Cantoría l’any 2016. El quartet està especialitzat en música profana del Renaixement hispànic i crida l’atenció l’enorme precisió en l’afinació, tenint en compte que canten sense suport instrumental.

Des de la seva creació fins ara han estat artistes residents en diversos festivals europeus dedicats a la música antiga com Eeemerging o A Cappella, i també al centre d’art vocal Cité de la Voix. Jorge Losana, un home jove ple de curiositat, de saviesa i d’humilitat a parts iguals, al costat d’Inés Alonso, Oriol Guimerà i Valentín Miralles, ens expliquen la història de Cantoría i ens transmeten la seva passió i el seu coneixement del repertori que interpreten.

Quina és la composició de Cantoría?

Als inicis vam comptar amb dos contratenors, primer amb Diego Pérez Fuertes i, després, amb Samuel Tapia, que vèiem que el seu timbre de veu tenia un registre massa greu. En aquella època, aquest repertori el cantaven nens o castrati i, per tant, els registres són diferents dels de les veus actuals. Per això vam buscar un timbre més proper al registre parlat. Amb el pas dels segles, la tècnica vocal s’ha anat desenvolupant fins arribar al belcanto i aquí sí que es requereix una veu molt ben impostada que queda lluny de la naturalitat de la parla.

Com vau arribar al nom Cantoría?

Volíem un nom que transmetés que ens dediquem a la veu, com allò més bàsic, més natural, allò que tenim més a prop, i ens agradava perquè sonava com factoría. I les cantories eren aquests balconets a les catedrals on es cantava, com un podi des d’on poder cantar.

Es pot dir que veniu tots amb il·lusió pel món coral, no per ser solistes?

Les carreres al conservatori estan mal enfocades, és tot molt piramidal. O arribes a ser Maria Callas o no has triomfat a la vida, i una carrera així tampoc no és emocionalment sostenible. Només pot haver-hi una Maria Callas, i hi ha d’haver molts cantants per a papers secundaris, molts cantants de cor, molts professors.

Veiem que a Catalunya les escoles de música tenen una filosofia diferent a altres regions de l’Estat, que fomenta que hi hagi música amateur, que simplement es gaudeixi fent música. En canvi, els conservatoris estan centrats a superar cursos, obtenir títols, cosa que està canviant a poc a poc. A Barcelona hi ha moltíssims cantants de superior que consideren que cantar en grup és artísticament una opció tan vàlida com les altres. Dins el món coral mateix hi ha moltes maneres diferents de cantar en un cor i, de totes, la que ens agrada més és la de construir el grup en si.

Hi ha d’haver molts cantants per a papers secundaris, molts cantants de cor, molts professors
El vostre repertori actualment se centra en el Renaixement hispànic. Teniu pensat ampliar-lo en l’espai i el temps?

Quan ens vam fundar vam estar treballant amb professors de l’ESMUC del departament de música antiga, sobretot amb Pedro Memelsdorff, que té una gran profunditat artística i de pensament, i ell ens va fer ampliar mires. Vam començar amb madrigals de Monteverdi, però Memelsdorff ens va explicar que llavors, en el panorama internacional, no hi havia cap grup dedicat exclusivament a la música hispànica, o que hi tingués una dedicació prioritària, i vam decidir arriscar-nos. De fet, ho hem convertit en la nostra marca personal, i hi hem aprofundit. En estar tan centrats en aquest repertori hem pogut treballar amb experts, com Lola Pons, catedràtica de la Universitat de Sevilla, o Maricarmen Gómez Muntané, professora emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona, Si ens dediquéssim a més repertoris no podríem aprofundir tant.

Ara, com que és el nostre cinquè aniversari, reprenem el repertori que vam fer al principi i tornem a Monteverdi, també per refrescar-lo i abordar-lo amb noves idees. De fet, Monteverdi està molt connectat amb el que nosaltres fem, d’ell ens va inspirar molt la seconda pratica i tota la idea que la parola va abans que la musica, i que en realitat, la musica està al servei de la parola. Tota aquesta idea de la seconda pratica, el que diu és que les emocions que deriven del text, el significat, els afectes, són més importants que la música, que la música està al seu servei. És la idea que cantar aquests cançoners es una cosa molt basada en la poesia, en el ritme del text i en l’organicitat, i per això ara volem tornar a Monteverdi, a veure com se sent.

Les peces dels cançoners habitualment s’interpreten amb acompanyament instrumental. Però es tracta, potser, més aviat d’una una reconstrucció històrica que el que hi ha escrit a la partitura?

Sí, per això treballem estretament amb musicòlegs per poder recuperar aquesta música, però no fem la tasca d’investigació. Ara estem treballant amb David Mesquita, professor de la Schola Cantorum Basiliensis, sobre qüestions històriques i d’interpretació per al CD que hem enregistrat aquest mes de juny a Torroella de Montgrí.

Llevat del manuscrit de Totana, que això va ser un descobriment del llibre in situ, en general fem servir originals fotografiats o facsímils ja estudiats, i hi recorrem per veure si hi ha cap dubte sobre el text o sobre notes. Treballem alternant partitures amb notació moderna i amb notació original. Els assajos els fem amb la transcripció, però sí que recorrem a la partitura original per prendre decisions artístiques.

Us trobeu més còmodes en el repertori profà o en el religiós?

Vam començar amb el profà perquè tècnicament és més assequible, és més parlat, les línies són més curtes. Però a poc a poc hem anat incorporant obres religioses i polifonia. També és veritat que la polifonia religiosa estava escrita per a cor, i per a nosaltres, haver d’assumir un cantant per veu, és complicat. El fet d’haver treballat música profana ens dóna un bagatge per abordar la música religiosa.

La tècnica d’impostació o de vibrato de la veu és molt diferent en el repertori que feu que en l’òpera?

Això és una cosa més d’estil que de tècnica. Fem servir el vibrato de base per emetre la veu, però la tècnica vocal és la mateixa per a una soprano que canta música renaixentista o barroca que per a una soprano lírica.

De fet, es tracta de la mateixa manera de cantar, però l’ús que es fa de l’instrument per omplir un teatre d’òpera o per passar una orquestra és diferent: el volum, la col·locació de la veu, el vibrato. A l’època reinaixentista, encara que el vibrato no s’hagués de fer servir sempre, sí que era part de la veu. La idea és fer-lo servir d’una manera que ens casi estilísticament amb el que està succeint i amb el fet de cantar natural.

Com és possible cantar tan afinats a cappella?

L’afinació és un art. El més difícil és l’equilibri entre el risc i la seguretat, perquè si vols cantar tots els acords perfectament afinats, has de tenir el cervell molt concentrat i el cos molt estable, i això sovint no et permet arriscar o improvisar. S’ha d’estar molt amb els peus a terra.

Depenent de l’època, les distàncies entre les notes canvia. En la música a partir del Barroc, el baix és el que porta la base i les altres veus construeixen l’acord sobre el baix, que és la referència. Però el treball que estem fent ara es fonamenta en els sistemes d’improvisació dels segles xv i xvi, que partien de la melodia de la soprano, de la qual sorgien la resta de veus per sistemes d’improvisació, i t’adones que la manera d’afinar és diferent. Tots els intervals són una mica diferents dels actuals. Des del segle xvii funcionem amb afinació temperada, on totes les quintes són iguals, però als segles xv i xvi no era així i hi havia diversos sistemes d’afinació.

Parlem de psicologia de l’afinació, de com t’orientes per afinar la veu en la polifonia, si necessites una base o bé t’orientes en la melodia, d’on ve i d’on beu.

És bonic que, en una gira, cada concert que fem sigui diferent de l’anterior. Cada església té la seva història, la manera com s’ha construït, és única. Aquí a Barcelona, no té res a veure L’Auditori amb la Basílica del Pi o el recinte modernista de Sant Pau, on se senten les motos de fora, però l’arquitectura modernista dona una aura especial i diferent al concert. Estem més còmodes amb acústiques més abundants, encara que a vegades amb la música que fem es barreja tot i no ajuda. Ens agrada la idea que cada concert sigui especial.

Al maig vau enregistrar un vídeo a l’Hospital de Sant Pau per enviar-lo al Festival A Cappella de Leipzig, ja que no podia haver-hi actuacions en directe. Com us sentiu fent streaming en comptes de directe?

Volíem fer-ho a Barcelona, que és el lloc on vivim, i això de fer streaming ens agrada. Cada concert és diferent, especialment després de la crisi de la Covid. Ara ens estem replantejant la nostra vida professional i també la personal. Hem pensat molt en què és el que ens motiva, com volem invertir el nostre temps i la nostra creativitat.

Mai no hauríem pensat de fer un concert en un lloc modernista perquè el primer que et ve al cap és la Biblioteca de Catalunya o la Basílica del Pi, però vam pensar en Leipzig i en què els agradaria veure. Leipzig és una capital musical i artística tan important, que així quedava connectada amb una altra gran capital com Barcelona. Sant Pau és un monument de l’UNESCO i sona increïblement bé. Els alemanys van al·lucinar amb el lloc, de com és de bonic i d’únic. Una altra cosa que també té de bonic la música antiga és que cada escenografia pot ser diferent. Ara acabem d’enregistar un disc a l’auditori de Torroella de Montgrí, on fan el festival de música, i és un auditori amb una acústica impressionant.

Com voleu potenciar la marca Barcelona?

Venim cadascun de llocs diferents, però Barcelona va ser el lloc que va fer possible que Cantoría funcionés, perquè és una capital europea i la màgia que té és que reuneix talents o maneres d’entendre la música, o qualsevol altre art. Si no existís Barcelona, no seríem aquí. Estem molt agraïts a l’ESMUC i a tot el que atreu que fes possible el nostre procés, això d’estar provant tantes fórmules, de com cantar, com trobar la gent, es va fer possible aquí. I és veritat que en els primers anys cantàvem a tot arreu menys a Catalunya. De fet, tampoc no cantàvem a Espanya, tret de concerts a Múrcia, on el Jorge treballava. Vam cantar molt per Europa perquè ens havien seleccionat per al projecte Eeemerging.

A Catalunya no hi teníem espai perquè hi ha tanta tradició coral, que no és fàcil per als grups que comencen. Ara hi ha grups joves com el Cor Cererols o Qvinta Essençia, que s’estan fent un lloc, però requereix molt d’esforç perquè hi ha molta tradició, i a més hi ha poques veus a les quals recórrer per encetar un projecte. Nosaltres vam tenir la sort de poder-nos desenvolupar en el festival Eeemerging, però ara que vivim a Barcelona, ens hem adonat que després de la Covid volem fer música de proximitat, volem explotar el repertori d’aquí, de l’època que nosaltres treballem, tota aquesta cultura renaixentista que també era molt potent a Catalunya, i que considerem casa nostra. Volem crear vincles amb les institucions locals, més que estar de gira, cosa que també ens agrada, però volem combinar les dues coses. Els programadors no tan sols no estan apostant pel talent local, sinó que no estan apostant per un model sostenible de la música.

Heu hagut d’anar fora perquè us reconeguin abans que us valorin aquí. Ningú no és profeta a la seva terra?

Nosaltres ara podem oferir una interpretació especial i cuidada de la música renaixentista hispànica que hem estat cuinant a foc lent. Fa cinc anys, quan Cantoría va començar, el que fem no era tan especial. Aquí a Barcelona hi havia d’altres grups que es dedicaven a la polifonia renaixentista hispànica, però nosaltres hem tingut l’oportunitat de fer-ho fora, on no hi havia ningú més. En llocs com Alemanya o Bèlgica cridava molt l’atenció el que fèiem i com ho fèiem. És una manera d’interpretar amb molta profunditat, amb moltes capes, i està basat en molts anys de pensar-hi, d’experimentar i de contacte amb el grup. Ara, podem ser més atractius per al públic d’aquí.

El repertori que vau enregistrar per a Leipzig porta per títol Lenguas malas i es refereix a les xafarderies de la societat, presents tant al segle xvi com en l’actualitat. El públic ve als vostres concerts a escoltar els textos o la música?

L’experiència és millor si es coneix el que narra el text, que es el que veritablement compta, a part de la música. Hi ha moltíssimes similituds entre els problemes de fa cinc-cents anys i els actuals, com les maneres de propagar la informació. Han canviat les formes, però els mecanismes són els mateixos, i això és el que nosaltres volem posar de relleu.

La música renaixentista reflecteix coses del segle xvi arcaiques, masclistes, conservadores fins a l’extrem, que creiem superades, però a vegades ens espanta veure que no, que continuen passant, i que cal posar-hi el focus per erradicar-les de la societat. La música antiga fa crítica social. És la filosofia de primar el missatge, l’acció social de la música, que els músics no només estem fent oci i bellesa, sinó que també estem removent consciències, i que la cultura no és només una estona de benestar, sinó que va molt més enllà. A través d’aquesta estona podem arribar a fer canvis en la societat on vivim i interpel.lar-la.

Quins projectes teniu per al futur immediat?
Amb la Covid, molts concerts que havíem de fer enguany s’han posposat pel que ve. Aquest juliol passem per Ambronay i Pavia, al festival Eeemerging, a d’agost participarem al MAfestival de Bruixes i al Festival Bal y Gay, a Galícia, i és on recuperarem Monteverdi i farem el Sisè llibre de madrigals. A més, acabem d’enregistrar un disc a Torroella de Montgrí, que està basat en la llista de cançons de Lenguas malas. No hi haurà les cançons de Nadal, però sí les de tafaneries. El format disc i el format concert són diferents. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol