Cerca de notícies

Enquesta

Plaent repòs

12/7/2021 |

 

https://www.nosolocine.net/feliz-reposo-por-oriol-perez-trevino/

No em facin dir el perquè, però porto dies apassionat, com un nen amb sabates noves, amb les gestes realitzades per diferents alpinistes com ara Reinhold Messner, Hans Kammerlander, Jerzy Kukuczka o també Edurne Pasaban i Gerlinde Kaltenbrunner. De tots ells i elles, però, possiblement sigui el sud-tirolès Messner el que més em deixi sense alè en saber com va ser capaç de portar a terme el somni d’Ernest Shackleton (1874-1922) com ho era el de creuar l’Antàrtida a peu, uns 2800 quilòmetres, proesa que va fer entre els anys 1989 i 1990 acompanyat d’Arved Fuchs. No prou satisfet amb això també ha creuat Groenlàndia i el desert del Gobi. I és que, en veritat, hi ha reptes i gestes que hi són per això: per ser portats a terme. També acostuma a passar el mateix amb el món de la música i, així, la cantata per al diumenge d’avui, el sisè després de la Trinitat, Vergnügte Ruh, beliebte Seelenlust (Plaent repòs, benvolgut goig de l’ànima), BWV 170 és una d’aquelles fites per a qualsevol veu d’altus, ja sigui una contralt o un contratenor.

 

Composta per a una sola veu, les seves tres àries i dos recitatius esdevenen una autèntica filigrana on Bach, una vegada més, sap convertir una obra funcional en una veritable obra mestra. Estrenada el 28 de juliol de 1726, sembla que en aquell diumenge també es va interpretar una altra cantata d’un membre de la nissaga Bach com ho era Johann Ludwig (1677-1731), conegut com el Bach de Meiningen en ser el Kapellmeister del Duc de Meiningen. No va ser l’única ocasió que van escoltar-se a Leipzig cantates d’aquest cosí de Bach durant aquest any 1726 ja que va ser durant aquest temps que Bach va estar centrat en la composició de la que acabaria considerant com la seva autèntica obra mestra: la Passió segons Sant Mateu, estrenada el 10 d’abril de 1727. Això va fer que no pugués atendre l’encàrrec setmanal de compondre una cantata ex novo, cosa que va pal·liar amb l’ajut d’algunes obres de Johann Ludwig. Certament, aquesta presència d’obres d’aquest Bach indica el respecte i consideració en alt grau per part de Johann Sebastian amb una figura que, per qüestions lligades a l’atzar musicològic, ha hagut de veure com la seva cantata Denn du wirst meine Seele nicht in der Hölle lassen hagi estat atribuïda a Johann Sebastian i catalogada anb el número de catàleg BWV 15. Però és música de Johann Ludwig.

 

Malgrat existir altres cantates bachianes a solo per a contralt, com ara les números de catàleg BWV 35, BWV 54 i BWV 169, aquesta assoleix una alta significació. Per què? M’atreviria a dir possiblement per la dolçor i amorositat assolides en la primera de les seves àries on a través d’una melodia desplegada per l’oboè d’amore i el violí primer a l’unison ens condueix directament a uns territoris de pau i serenor que són els que assenyala el llibret poètic de Georg Christian Lehms (1684-1717), àlies Pallidor.

 

Vergnügte Ruh, beliebte Seelenlust,

Dich kann man nicht bei Höllensünden,

Wohl aber Himmelseintracht finden;

Du stärkst allein die schwache Brust.

Drum sollen lauter Tugendgaben

In meinem Herzen Wohnung haben.

 

Plaent repòs, benvolgut goig de l’ànima,

a tu, no dins els pecats infernals,

ans dins l’harmonia celeste poden trobar-te,

només tu fas fort el pit feble.

Per això els purs dons de la virtut

dins el meu cor han de tenir estada.

 

 

És difícil escoltar aquesta ària i no pensar amb conceptes com regne del cel o paradís. I és que, certament, en el transcurs de l’audició som submergits en aquest espai de bellesa i inefabilitat que és trencat per la contundència del recitativo secco que li segueix i que ens parla del món com a veritable casa del pecat, amb la presència de càntics infernals, escurçons, verí, blasfèmia i enemistat… Bach necessita només 17 compassos per trencar la celestial atmòsfera inicial i passar a una estranya ària en fa sostingut menor per a orgue obligat amb acompanyament dels violins i viola a l’unison per construir un espai sonor àrid i dissonant amb gran quantitat de cromatismes per exposar un text de gran contrast amb el de l’ària primera:

 

 

Wie jammern mich doch die verkehrten Herzen,

Die dir, mein Gott, so sehr zuwider sein;

Ich zittre recht und fühle tausend Schmerzen,

Wenn sie sich nur an Rach und Hass erfreun.

Gerechter Gott, was magst du doch gedenken,

Wenn sie allein mit rechten Satansränken

Dein scharfes Strafgebot so frech verlacht.

Ach! ohne Zweifel hast du so gedacht:

Wie jammern mich doch die verkehrten Herzen!

 

 

Que em fan de pena els cors esgarriats,

que a Vós, Déu meu, tant us contrarien!

Tremolo tant i sento mil dolors

quan només gaudeixen amb la venjança i l’odi!

Déu just, què heu de pensar

quan ells, amb les escaients intrigues de Satanàs,

de la vostra rigorosa condemna tan insolentment fan befa!

Ai las!, sens dubte heu pensat:

«Que em fan de pena els cors esgarriats!»

 

 

Som convidats a reflexionar sobre una temàtica que tres-cents cinc anys després segueix igual que en aquell moment: adonar-nos com a la vida estem acompanyats ja no només de cors esgarriats sinó que, moltes vegades, nosaltres mateixos som aquest cor esgarriat. El segon recitatiu amb la fórmula de recitatico accompagnato ens submergeix en una de les temàtiques preferides dels cercles pietistes: el refús del món per ser aquest pecaminós i malvat. D’aquesta manera la vida es converteix en un mer trànsit d’espera cap a una eternitat on la música de l’ària sembla anhelar aquesta espera d’una manera juganera i sarcàstica en desplegar un text no pas exempt d’ironia:

 

 

 

Mir ekelt mehr zu leben,

Drum nimm mich, Jesu, hin!

Mir graut vor allen Sünden,

Laß mich dies Wohnhaus finden,

Wo selbst ich ruhig bin.

 

 

Em fastigueja viure més,

emportau-vos-me’n, doncs, Jesús!

M’espanten tot els pecats,

permeteu-me trobar aquell estatge

on tingui repòs.

 

 

D’aquesta manera es clou una cantata que, a judici dels especialistes en exègesi, està estretament lligada a un dels fragments més contundents i durs de l’Evangeli segons Sant Mateu com és el de Mateu 5:20-26 on Jesús exposa una qüestió espinosa a més no poder com és el d’assumir una vida més basada en l’autoconsciència d’un mateix que no en el judici constant als altres. La fina ironia del profeta ens porta a transcriure el fragment com a colofó final:

 

«Jesús va dir als seus deixebles: Jo us dic que, si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel. Ja sabeu que es va dir als antics: No matis, i el qui mati serà condemnat pel tribunal. Doncs jo us dic: El qui s’irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l’insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de l’infern. Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l’altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l’altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena. Afanya’t a arribar a un acord amb el qui et vol denunciar, mentre vas amb ell camí del tribunal, no sigui cas que et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. T’ho asseguro: no en sortiràs que no hagis pagat fins l’últim cèntim». 

Oriol Pérez i Treviño
Nosolocine