Cerca de notícies

Enquesta

‘La Bohème' vitalista

8/6/2021 |

 

http://admin2014.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1982058-la-boheme-vitalista.html

El Liceu repesca una producció d’Àlex Ollé, artista resident les properes quatre temporades al teatre de la Rambla, que insufla energia de la joventut a l’extraradi. Per a Ollé, la joventut que respiren els amics es trenca amb el final de Mimì: suposa l’arribada a la maduresa
S’ha ajornat fins al 2022 el Liceu a la Fresca: és inviable amb les restriccions actuals per la Covid

La Bohème és una de les òperes més popu­lars del reper­tori líric de tots els temps. Pos­si­ble­ment perquè, sense trans­me­tre una gran tragèdia ni una tre­menda èpica, retrata sense fil­tres l’entu­si­asme de la joven­tut, amb una música de Puc­cini que sap ves­tir els diver­sos rols del repar­ti­ment. La pro­ducció, estre­nada el 2006 a Milà, retorna ara, amb una il·lusió reno­vada. Bona part de l’elenc recu­pera la seva vida artística després d’un any i mig de can­cel·laci­ons de pro­jec­tes musi­cals, com recor­dava ahir en la roda de premsa la soprano Anita Har­tig (una de les tres Mimìs del repar­ti­ment). Aque­lla neces­si­tat de viure el pre­sent fins a l’arri­bada de la tràgica mort de la jove (esclat de la madu­resa) coin­ci­deix amb la situ­ació pandèmica actual, opina el tenor bra­si­ler Ata­lla Ayan: hi ha l’ànsia de recu­pe­rar espais de cre­ació a tot Europa i no s’esborra l’opció d’una mort pro­pera ines­pe­rada. La Bohème es repre­sen­tarà del 14 de juny fins al 2 de juliol al Gran Tea­tre del Liceu. És la pri­mera òpera que es pre­senta en l’etapa d’Àlex Ollé com a artista resi­dent del Liceu els pro­pers qua­tre anys.

Àlex Ollé (que ahir era al Japó pre­pa­rant una nova estrena operística) situa els joves bohe­mis a l’extra­radi. Perquè con­si­dera que els artis­tes sem­pre se situen en espais de pre­ca­ri­e­tat. I que és en aquests espais on hi ha una pulsió rege­ne­ra­dora de llen­guat­ges, perquè estan molt més oberts a con­ta­mi­nar-se d’altres llen­guat­ges. Les ganes de viure dels joves que va des­criure Puc­cini el 1896 no dife­ri­rien pas gaire de l’ener­gia dels joves d’ara. Tenen ànsia per tri­om­far sense pre­o­cu­par-se de gaire més (“la joven­tut no vol res­pon­sa­bi­li­tats, vol viure el pre­sent”, argu­menta Ollé). Per això, la tràgica mort de Mimì els des­es­pera: l’acte final els porta a la madu­resa abrup­ta­ment.

Després d’estre­nar-la el 2006 a Torí, n’han fet altres adap­ta­ci­ons a Ham­burg, París i Roma. Però no serà fins ara que recu­pe­rarà el gran for­mat del 2006, explica la codi­rec­tora d’escena Susana Gómez. Aquesta posada en escena ense­nya els espais íntims dels bohe­mis, però els eixam­pla tras­lla­dant-los al car­rer. Per això, comen­tava Gómez, havia estat fàcil incloure sense pro­ble­mes els solis­tes amb el Cor del Liceu, el Cor de Cam­bra del Palau de la Música i també el Cor Infan­til Amics de la Unió de Gra­no­llers.

Bisanti, segon Puc­cini

El direc­tor musi­cal Giam­pa­olo Bisanti torna al Liceu per diri­gir una par­ti­tura de Puc­cini. Pel direc­tor, el com­po­si­tor va tro­bar un codi arte­sa­nal per anar rei­te­rant temes que trans­for­mava, de manera imper­cep­ti­ble per a l’espec­ta­dor, donant-hi més o menys inten­si­tat o vari­ant-ne la velo­ci­tat o, pot­ser, can­vi­ant-hi l’orques­tració ins­tru­men­tal. La peça, un dels títols que Stra­vinsky sal­va­ria d’una hipotètica fi del món, emo­ci­ona en el seu qua­dre final, con­fessa Bisanti. Hi coin­ci­deix Har­tig (va debu­tar en el rol el 2006), que encara ara va des­co­brint mati­sos del seu per­so­natge, que creix amb la seva experiència vital.

Ata­lla Ayan, el tenor que repre­senta Rodolfo (alter­nant-se amb Gior­gio Ber­rugi), con­si­dera que els per­so­nat­ges de La Bohème demos­tren que es pot ser feliç amb molt poc. Això sí, som fràgils i podem caure de cop amb una tragèdia (com en aquest lli­bret). Tras­lla­dant-ho a l’avui, hi ha la incer­tesa de quan arri­ba­ran les vacu­nes a tot­hom, i l’obra es con­ver­teix en un cant a viure el pre­sent “amb qua­li­tat”, inten­sa­ment. El direc­tor musi­cal cele­bra el tre­ball de matís que es pot fer amb el repar­ti­ment actual, perquè, per exem­ple, hi ha tres Mimìs amb tres regis­tres dife­rents (a més de Har­tig, Maria Teresa Leva i Adri­ana González), cosa que exi­geix una adap­tació a cadas­cuna de les can­tants.

Sense Liceu a la Fresca

L’obra no podrà repe­tir l’aven­tura dels anys ante­ri­ors a la pandèmia amb el Liceu a la Fresca (que per­met una emissió en directe arreu dels Països Cata­lans), perquè, tot i que es vagin rela­xant les mesu­res i baixi el risc de con­tagi, al Liceu es man­te­nen res­tric­ci­ons que el fan invi­a­ble aquest 2021.

Una teranyina al Saló dels Miralls
Last hope és el títol de la instal·lació que ha fet l’artista japonesa Chiharu Shiota al Saló dels Miralls del Liceu. Es tracta d’una immensa teranyina que ocupa el centre i que té prop de 8 metres d’alçària. Han calgut vuit dies (des del diumenge 30 de maig fins ahir, quan es va presentar oficialment) i un equip de vuit persones per elaborar aquesta xarxa, que parteix d’una estructura en forma de piano i que s’alça enlairant partitures i amb misteriosos túnels entre les teranyines. Una exposició que pretén il·lustrar la música en silenci, com si congelés el so, explicaven ahir en la presentació de la instal·lació, que es podrà veure fins al 27 de juliol i que podran gaudir gratuïtament els espectadors que assisteixin a les funcions programades durant aquest juny i juliol (La bohème, My fair lady i Lucia di Lammermoor). La resta de públic la podrà visitar els dimecres i dissabtes de 10 h a 14 h. Les entrades s’emetran en franges d’una hora per poder fer la visita. A hores d’ara, encara no estan disponibles. Shiota ha fet algunes escenografies operístiques, però per ara no hi ha cap previsió que en faci per a cap producció del Liceu, aclarien ahir. Sí que és el primer cop que fa aquesta instal·lació específicament per a un teatre. I ha hagut de ser molt curosa, perquè es tracta d’un espai protegit on res pot afectar cap dels elements que l’integren.

L’artista japonesa, que recentment ha estrenat una instal·lació permanent a la Fundació Sorigué, explica que la seva instal·lació arrenca d’“un sentiment personal o una emoció”, però vol que “això s’expandeixi cap a alguna cosa universal”. “Quan escoltem música, ens desperta records, però ara no escolto la música, la vull visualitzar en els fils i les partitures”, hi afegeix. Aquesta peça prova de dialogar amb Winterreise (El llarg hivern), de Schubert. De fet, avui i demà i es farà una funció que hi dialogarà per a un públic reduït. 

J. BORDES
El Punt/Avui